Amb el suggerent títol de Conjur, Isabel-Clara Simó ens ofereix la seva primera incursió en el camp de la poesia. L’escriptora demana –i d’una manera molt especial es dirigeix als poetes quan diu això- una actitud comprensiva davant la seva pretensió de moure’s per un camp que no és el propi –el de la narrativa o l’articulisme- però que, en el fons, més enllà d’evidents diferències en l’aspecte formal si comparem la poesia amb altres gèneres literaris, no deixa de ser una manera de parlar de coses, d’explicar situacions o idees, de dibuixar sentiments. I és ben clar que l’ofici de l’autora com a narradora s’evidencia en un estil poètic volgudament narratiu, un estil que li permet parlar de fets, sentiments, moments i personatges d’una manera directa, punyent, clara, sense concessions i que, al mateix temps, es presenta com un homenatge –latent o ben explícit- al gran mestre Estellés.El volum respon clarament a la idea de recull. No presenta un fil conductor definit ni una unitat temàtica precisa sinó que ens ofereix un ventall de temes i de tractaments. Sota el significat divers de conjur s’hi apleguen records, persones i sentiments que es volen fer presents, vius, físics, i d’altres que es volen ben lluny malgrat que siguin ben presents. Isabel-Clara Simó repassa a la seva manera arguments poètics diguem-ne clàssics –l’amor i el desamor, la nostàlgia del temps i la fragilitat de la vida, la mort, el coratge davant la vida- i d’altres més propers a la poesia de temàtica social i política, la poesia de compromís ambla societat i de denúncia de les injustícies i dels oblits volguts i emmascaradors de vergonyoses repressions. Així, podem passar de la tendresa dels versos del primer poema, que dóna títol al recull i que declara que “Quan jo tenia quinze anys / em vaig enamorar de tu. / Tu ara ets un núvol, un fum, / un rastre com el que deixa a l’aigua la perxa d’una barca” a la contundent declaració que fa a “Hipaties, la sàvia” on ens diu que “Els estúpids sempre tenen por que algú / s’adoni de la seva estupidesa. Els estúpids temen més la intel•ligència / que el sord retruny d’un terratrèmol”. O ens passa de la contundència de la “Porca vellesa” on defensa que: “Fer-te vell vol dir tres coses / i cap no té remei: o ho agafes / o et fots un tret al front” (tres coses que són: les artèries que s’embussen, els sentits que s’esborren i que ja no es pot seduir a ningú) a l’exaltació de l’obrer que amb la seva pala hidràulica empeny i destrueix amb convicció i a l’amarg record dels morts pel franquisme mal enterrats al cementiri de València o als milers  de  jueus  que reposen al cementiri de Praga.El to punyent i clar, sense vels ensucradors, i alhora els diversos registres fan que el recull sigui francament atractiu. Però com és lògic, en tot recull –com en qualsevol col•lecció de productes artístics, siguin els quadres d’una exposició o les cançons d’un disc- hi ha algunes peces que destaquen, que marquen un punt alt del recull i que tenen tots  els números de ser poemes recordats , rellegits i retrobats al cap del temps. Pel meu gust, en comento dos. Un d’ells –titolat “Els sucs”- pot ser més discutible, més fruit d’una tria essencialment subjectiva, però l’altre –“El teu mort i el meu”- penso que és clarament indiscutible.   Aquest segon poema es construeix damunt el dolor d’una mare que ha perdut el seu fill. En realitat, parla –i contrasta i alhora identifica- de dues mares: una, que surt a la pantalla de la televisió, plorant un fill que ha caigut en algun atemptat i que és enterrat amb tots els honors i les medalles; i una altra  mare, ella mateixa, que parla de la mort vulgar del seu propi fill en un accident de trànsit. Un text directe a la profunda tristesa de la mort incomprensible i que acaba dient: “Al capdavall, però, quedem tu i jo: / dues mares mutilades i nafrades. / No hi ha res més”.Una poesia directa, potent, de vegades amarga i de vegades amable. Una incursió pel gènere francament recomanable.

Música més enllà de la mort

Jordi Cabré, Després de Laura, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 552). Finalista del premi Sant Jordi 2010.

Mor el cèlebre pianista Bernard Stengel, un dels millors intèrprets de Beethoven. En l'enterrament, hi toca Salvador Dalmau, un bon amic del difunt, especialitzat a tocar música als funerals. Aquell mateix dia iniciarà una relació amorosa amb Laura, la vídua. Aquesta és una història, la central. N'hi ha una altra, que té lloc gairebé dos-cents anys abans. Beethoven acaba de morir i s'inicia la recerca d'una misteriosa composició inèdita del compositor.Així comença Després de Laura, la novel·la de Jordi Cabré que va ser finalista de l'últim premi Sant Jordi. Amb exquisida habilitat, l'autor descabdella les dues trames, mantenint la intriga i l'interés del lector en tot moment, fent que vagen avançant en paral·lel i esdevinguen més i més evidents els punts que les posen en relació. Com si es tractés de les variacions d'un motiu musical, que va apareixent de manera recurrent però sempre aportant elements nous, nous matisos que porten fins al descobriment final.La comparació amb la tècnica musical no és casual, òbviament. Molts aspectes de la novel·la tenen relació amb el món de la música. No només perquè els protagonistes, inclòs el mateix Beethoven, siguen músics, sinó perquè les referències musicals hi són per tot. Els narradors s'expressen a través d'al·lusions a obres musicals (tant clàssiques com contemporànies), i fins i tot l'estil n'està impregnat: metàfores, comparacions, vocabulari, referències culturals i contextuals, tot gira al voltant de l'univers de l'art sonor. I això és portat amb summa destresa per l'autor, que aconsegueix no caure en la pedanteria ni en l'artifici excessiu.La música és l'entramat bàsic de l'arquitectura de la novel·la. L'altre és la mort. Cal tenir en compte que un dels narradors és el pianista mort, marit de Laura i amic de Salvador, que no només sembla observar-los sinó fins i tot guiar els seus destins. Cabré experimenta ací amb un narrador en segona persona, que s'adreça en tot moment a Salvador, una tècnica narrativa poc freqüent resolta amb solvència. La presència del sobrenatural, del més enllà, és constant i creixent al llarg de la novel·la, i és el que permet posar en relació els tres vèrtexs del triangle: Salvador, Laura i Beethoven. I no expliquem res més perquè la novel·la és una novel·la d'amor però també i sobretot una novel·la d'intriga.Després de Laura és un llibre que pot agradar molt als melòmans. No només per les referències a Beethoven, la interpretació que ordeix a l'entorn de la cèlebre "amada immortal" del compositor alemany o la quantitat d'ítems musicals amb què juga. Sinó pel paper que atorga a la música, gairebé diví, revelador de veritats inabastables per a l'home, camí per a satisfer el coneixement absolut. Perquè la novel·la juga també en el pla simbòlic, i a través dels mites d'Orfeu i de Faust parla de l'ànsia humana de totalitat, de la voluntat de superar els límits, de la relació amb el més enllà. En aquest sentit, recrea i actualitza alguns dels temes típics del Romanticisme.Un llibre, en conclusió, molt recomanable, que té la capacitat de crear una intriga que captura tot tipus de lector. I, alhora, és una obra que, tant per l'estil com per la temàtica, com pel joc simbòlic, presenta un elevat grau d'assoliment literari.

 

El de l’ambaixada d’Israel, que mostra “estupor” davant la sentència dels tribunals espanyols, que no han condemnat les conductes d’exaltació del nazisme d’un grup d’ultres i els han absolt.Aleshores, què hem de mostrar els ciutadans d’arreu del planeta, davant de les sentències absolutòries dels tribunals d’Israel, en relació als assassinats diaris de palestins, l’ocupació il•legal de territoris, l’aixecament de murs d’apartheid, la construcció que no s’atura de colònies a Cisjordània, el bloqueig de la població de Gaza, l’abordatge criminal a flotilles desarmades..., que aquell govern executa, dins i fora de les seues fronteres? “Comprensió” pot ser, perquè els pobres jueus viuen envoltats d’enemics, que els assetgen per tots costats i tenen “dret” a defensar-se? O esperen que encara els “felicitem”, per combatre –en nom d’occident!- el terrorisme que campa per orient, atiat per les seues agressions incontrolades i impunes?Doncs ni una cosa –“comprensió”- ni l’altra -”felicitació”, de les persones de bé, sinó condemna rotunda i sense pal•liatius, perquè el govern ultra israelià és un assot per a la humanitat, un perill planetari per a la pau i el principal generador d’antisemitisme, per les seues pràctiques genocides i de terrorisme d’Estat. Lamentablement.

< torna a la portada

Més bruta que pública, a la vista dels últims -i ja habituals- comportaments de la policia. I això és clarament evident a València, on la força pública –és a dir, bruta- s’ha tornat a revenjar contra els ciutadans i ciutadanes, que ara mostraven la seua disconformitat, als voltants de les Corts Valencianes, amb l’estatus privilegiat dels polítics, especialment dels corruptes i processats, que estaven prenent “possessió”.Pensàvem que aquelles tals mostres d’incivisme antidemocràtic i inconstitucional de la força pública –és a dir, bruta- calia atribuir-les a la incompetència i deixadesa de l’anterior delegat del govern central, sr. Peralta, quan els episodis del Cabanyal. Però no, amb la “nova” delegada, sra. Botella, els comandaments policials continuen campant lliure i impunement contra la ciutadania.Pot ser serà que Spain is different, també en els comportaments gens professionals de la força pública –és a dir bruta-. Això serà.

 

La taula que segueix mostra els resultats electorals obtinguts pels diferents partits en aquestes eleccions i en les de fa quatre anys. La primera dada a destacar és la participació. A Benicarló ha estat del 65%, un poc menor que fa quatre anys, i clarament menor que la participació global a les municipals al País Valencià (70,51%) d'enguany. Ací hi ha ja una dada d'interès que caldrà tindre en compte per analitzar els resultats. Pel que fa als resultats per candidatures, el PP no només revalida la majoria absoluta, si no que guanya un regidor que perden els socialistes. Però tots dos partits han perdut vots respecte als comicis de 2007. Així, aquest guany del PP es deu al fet que el PSOE ha perdut més vot encara. En números absoluts, tots dos partits han perdut la mateixa quantitat de vots, 300 cadascú, la qual cosa suposa una pèrdua de l'11% per als socialistes i només del 6% per als populars. L'aposta socialista de renovació de la cap de llista no ha pogut contrarestar el vot de càstig generalitzat contra el PSOE degut a la seua gestió de la crisi a nivell estatal. El Bloc aconsegueix mantenir els dos regidors i, el que és més destacable, pujar un 5% (60 vots). Sembla poc, però tenint en compte que els valencianistes arrossegaven un important desgast des dels resultats històrics de 2003 -quan van obtindre 2.476 vots (22,24%) i cinc regidors, en un context de major participació, el 70%- aquest canvi pot significar una variació de tendència cap a l'estabilitat i la superació de problemes passats. Comparar el creixement del Bloc a Benicarló amb l'increment municipal de Compromís a nivell de país és complicat, per que ni ara  ni fa quatre anys es van presentar candidatures conjuntes de Compromís en tots els municipis. Encara així, sembla clar que a Benicarló hi ha una estabilització del vot al Bloc, però no l'important augment que hi ha hagut en molts altres ajuntaments valencians.ERPV sense pressa però sense pausa va acumulant un creixement continu de vots, però que encara no s'han transformat en regidors, com si ha passat en la ciutat veïna de Vinaròs. Finalment, comentar que EUPV ha perdut vots, quedant en 252 i que Familia y Vida n'ha obtingut només 76. Aquests partits, ara per ara, no tenen una presència remarcable en el panorama polític benicarlando. Com a conclusió, sembla que en general s'han repetit els patrons vistos a nivell de conjunt del País: majories populars gràcies a la caiguda del vot socialista, encara que tots dos partits han perdut votants. A més, hi ha una pujada important de Compromís, encara que a Benicarló no tan important. La clau en el futur pot estar en l'abstenció. Aqueix 5% d'abstenció més que la mitjana valenciana són uns 800 vots. PP i PSOE han perdut 600 vots i el Bloc ha demostrat en el passat que pot arribar a superar els 2000 vots i el 20% de suport. Hi ha doncs en joc per a les properes eleccions una borsa d'uns 1400 vots que les diferents candidatures progressistes benicarlandes s'hauran de treballar durant els propers quatre anys si volen prendre-li a Marcelino Domingo l'alcaldia.

No recordo quan va ser el primer cop que vaig sentir parlar del grup Manel. Recordo que un recital poètic de l’IES Coromines en van llegir la lletra d’una cançó, “Els guapos són els raros”. Vaig tenir la curiositat d’escoltar el disc, i de seguida em va agradar, així que me’l vaig comprar l’any passat. Era Els millors professors europeus, el seu primer disc, amb el qual van arribar a molta gent.

El fenomen Manel s’ha confirmat amb el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura. Diuen que en algun moment ha estat el disc més venut a l’estat. Me’l van regalar fa cosa de dos mesos, quan feia poc que havia aparegut. Reconec que a les primeres escoltes em va costar entrar-hi. No em va entusiasmar tan prompte com ho havia fet l’altre. És normal, amb aquest disc els Manel han fet un pas endavant, en el sentit que han volgut fer alguna cosa diferent. En la seua línia, però diferent.

Musicalment, el disc és més complex, incorpora una gamma de sonoritats més àmplia: vents, algun teclat. L’altre treball era més simple, jugaven més amb les guitarres, les veus, la percussió. Tenia un to més folk, tot i que elaborat. Però on he trobat molta diferència és en les lletres, més llargues, tant que al principi el disc em feia un efecte massa discursiu. Però, com en tot, quan t’arriben ho fan amb una força tal que costa que t’abandonen. Són lletres treballades, més complexes, menys previsibles, menys evidents, requereixen una atenció especial. Per exemple, “Benvolgut”, que obre el disc, narra un hipotètic diàleg entre un home i una antiga parella de la seua dona actual, però això no es fa evident fins que no l’escoltes amb deteniment. De primeres, se t’emporta la melodia i el ritme sincopat dels trombons, fantàstics.

Hi ha moltes cançons que destacaria, d’aquest disc. És magnífica “Aniversari”, tot un surrealista conte d’amor, amb uns arranjaments que recorden, no sé, el minimalisme. El vídeo no té pèrdua, us recomano que el mireu a internet. “Boomerang” és tot un cant a la infantesa, sense cap aparença de transcendència, amb la metàfora implícita del boomerang “que no tornava mai”, com el passat. A partir d’una anècdota senzilla, un record, s’hi reviu tot un món i la nostàlgia d’allò perdut, sense dir-ho. Una meravella de subtilesa, també musicalment, amb un progressiu crescendo sense estridències.Només amb aquestes tres cançons, ja n’hi hauria prou per tenir el disc en compte. Però, a més, val la pena escoltar la tendra “Cançó dels soldadet”, descripció a través d’un soldat anònim d’un desembarcament en una guerra (Normandia?). O la contundent “Flor groga”, sobre el penediment i les ocasions perdudes. Un tema que també apareix a “La bola de cristall”, suau i melangiosa, que gira a l’entorn del futur que podríem haver tingut però que s’ha esvaït. També podríeu parar l’orella a l’alegre i encomanadissa “El Miquel i l’Olga tornen”; alegre, malgrat tractar un tema pessimista com la inevitable tendència humana a equivocar-se contínuament.

Ja veieu que són temes de maduresa, res de qüestions intranscendents. Amanits o acompanyats per les precioses melodies, jocs de veus i arranjaments que conté. En resum, és un disc rodó, que cal anar paint a poc a poc, amb temps, amb calma. No descarto que, d’ací a uns dies, encara hi redescobrisca alguna cançó de la qual no he parlat avui ací.

http://elsexilis.blogspot.com

És dimecres. Acabo de dinar.  La situació és tan o més vergonyant que altres vegades. Penso que més. No havia arribat mai a aquest extrem. Encara no sé com va quedar el Benicarló diumenge passat. Me’n dono vergonya. El pitjor del cas és que no m’importa com vam quedar a Sant Mateu. Estic tan decebut de pensar que la temporada que ve tornarem a anar a Càlig i a Canet i que –això em faltaria- haurem de jugar contra l’Spòrting que m’estimo més no pensar-hi. El cervell ja ho té això. Aquelles coses que castiguen l’esperit tendeixen a l’oblit (perdó per l’infame redolí). Ara estic més posat en altres coses. La política local, per exemple, veig que m’inquieta. La afrenta de Cuenca –no, no és cap passatge apòcrif del cantar de Mío Cid Rui Díaz-, la presència d’un partit (?) que es diu Familia y Vida, em pregunto com pot ser que hi haja gent a les llistes dels anomenats partits majoritaris  que jo no sé qui són ni els he vists mai en la meua vida i coses així. Però el CDB, allò que es diu el CDB, reconec que el tinc una mica deixat d banda.

Malgrat tot, sóc un professional que cobro religiosament els meus merescuts emoluments amb la regularitat que li passa per allà on no sona a l’amo de l’empresa (a partit d’ara, lo puto amo). Així que ara mateix em connectaré amb alguna pàgina web de substància i m’ho miraré tot. Sé que seria més honrat per part meua escriure’n ací mateix l’enllaç i deixar-ho córrer tot, però no ho faré, no sóc honrat, que quede clar, i a molta honra que ho dic. En primer lloc aniré a la pàgina del bon amic Vicent Ferrer; ell ho sap tot i el que no sap, ho pregunta. Ara torno. (...) Aquests punts suspensius simbolitzen que estic a l’internet. Ja he tornat. Però quines coses passen? Resulta que he llegit que el nostre company està convalescent d’una malaltia cardiovascular i que, per tant, no està per solfes d’anar actualitzant paginetes. Sé que Vicent s’acaba de jubilar. Home de Déu, quina n’has fet? Que no saps viure sense treballar? Des d’ací mateix no puc menys que desitjar-li –de tot cor, el ho sap- una rapidíssima recuperació. Així que, vinga, espavil.

I ara què? Miraré a vore com està el web del CDB. (...) Simbolisme idèntic al d’abans. Ah collona, ací hi ha de tot. Increïble, aquests del Benicarló són gent formal; encara que les coses no acaben d’anar bé, tenen la pàgina al dia i no com els del PP que l’han tinguda quatre anys parlant del la presentació de l’alcalde Domingo de les eleccions del 2007. Se m’amuntone la faena. Primera. Vam empatar a un gol. Vam començar marcant nosaltres mitjançant Marcos Vilanueva i després els santmatevans (havia dit que jugàvem a Sant Mateu?) ens van empatar i es va acabar el partit. Es comprén que el terreny de joc estava en males condicions i per això no els vam poder guanyar... que sin no, hagueren vist ells. Segona. Diumenge vinent tanquem la temporada ací al nostre camp. Ens visita el Traiguera de Xoco. Hi haurà dinar de germanor entre directius, jugadors i aficionats (tots correran); una magnífica paella per poder sortir al camp, si més no, amb la panxa plena. Tercera. La junta ha organitzat un campionat de futbol d’aficionats, futbol set, futbol nou... no ho sé, però ja hi ha molta gent apuntada. Estan bé aqueixes iniciatives perquè la gent sàpiga que, com a mínim, existim.

I quatre, que no surt a la web del club. M’han dit que s’ha començat a tirar llast, que alguns dels jugadors que venien de Castelló ja no caldrà que vinguen més i que per a la propera temporada no se’ls espera.

Per cert, per cert. Ja he comentat en més d’una ocasió que n’estic cansat que em posen senyoretes amb poca roba per tan d’il·lustrar i fer mínimament atractius aquests escrits. Succeeix però que la imatge d’avui l’he triada jo perquè l’he treta, sí, sí, de la pàgina web oficial del CD Benicarló. Pujar no pujarem, però som uns catxondos, no?