Hi ha principis de curs polítics i educatius que arrenquen amb mandra, com si fos molt difícil recuperar una normalitat deixada entre parèntesi durant uns dies o unes setmanes. Al nostre país, als nostres països, aquest any no ha estat així. La cadena humana de l’11 de setembre i la vaga indefinida a l’escola de les illes no dibuixen una arrencada de curs mandrosa. Per dir-ho a la manera de Martí i Pol,els designis de certs taumaturgs insignes que anunciaven que ja res és possible efectivament no s’han complert i la gent ens movem, ens il•lusionem i ens revoltem. Aquest ha estat un inici de curs de color groc –el de les samarretes de la via cap a la independència i del SOS ensenyament públic a Catalunya- i el verd –de les samarretes illenques en defensa d’una escola de qualitat i en català.

Els projectes forts són aquells que tenen un ampli ressò i que es constitueixen des d’una inequívoca pluralitat que busca un punt de trobada, d’acord, per unir esforços i defensar drets  fonamentals dels pobles i de les persones. La cadena humana de l’11 de setembre i la vaga de l’ensenyament a les illes demostren que hi ha molta, molta, gent disposada a moure’s, a participar activament, a deixar-hi molta energia per canviar estructures estatals  opressives i per defensar una educació de qualitat.

Confesso que vaig sentir una emoció especial el dia 11 de setembre quan era conscient que aquelles mans d’amics i familiars que enllaçava es comunicaven amb les mans, les ganes , la necessitat de llibertat d’un milió i mig de persones que recorrien Catalunya de nord a sud i que simbòlicament superaven les ridícules fronteres administratives que trenquen el país. L’actitud obertament pacífica, d’afirmació serena però convençuda, de tots els que vam   participar en aquest acte senzillament històric marca un camí sense retorn cap a l’alliberament nacional. Cada persona que érem una baula de la cadena representàvem l’expressió plural d’una idea, d’una convicció. I en relació amb la crítica d’alguns suposats progres espanyolistes que deien que això de les cadenes no els agrada, siguin les que siguin, els qui vam participar a la cadena humana –com tots els qui hem participat en actes polítics,socials o senzilles trobades d’amistat- sabem que el gest creador, estimulant, rotundament positiu de compartir, d’unir, de trobar-se genera un esperit de construcció i d’allunyament clar  de l’individualisme. Sigui com sigui, i més enllà de les  declaracions oficials dels governants espanyols o filoespanyols que volen minimitzar aquest acte, és evident que el govern del senyor Rajoy ha decidit intervenir de ple en la qüestió i ja ha desplegat les seves estratègies: el discurs de la por d’una Catalunya fora d’Europa, la crida a l’ordre dels ambaixadors d’estats europeus  que veuen amb bons ulls un procés democràtic, l’esperó dels agents europeus per atiar fantasmes, l’estudi de les condicions que suposadament Catalunya no compleix per poder esdevenir un nou estat, la referència a una majoria silenciosa que segons ells defensa la unitat indissoluble de la pàtria espanyola, la recuperació fantasmagòrica d’antics presidents del govern socialistes per enfortir el  front comú en defensa d’una Espanya indissoluble. En definitiva, tal com diu Artur Mas, la campanya pel no al referèndum ja ha començat i això és molt interessant perquè el govern espanyol ara sí que é és conscient de la seriositat del procés.

Però cal estar molt atents i enviar tota l’energia possible als qui aquests dies defensen amb claredat un model d’escola de qualitat pels seus fills. Hem d’unir bé els colors de les samarretes perquè entre tots anirem dibuixant el paisatge del nostre propi futur, evidentment lluny de paradisos utòpics, però construït des de la pròpia llibertat i damunt de la defensa d’uns drets de qualitat per a tothom. L’escola és un àmbit ideal per a la definició de pensament lliure i rigorós. Per aquesta raó els defensors de la indissoluble unitat d’Espanya –ja es diguin Bauzà o Werto d’alguna altra manera– estan entestats en debilitar la nostra escola, especialment la pública.

És habitual -un símbol de normalitat meteorològica- que a finals d’agost o principis de setembre, a cavall entre les festes majors de Benicarló i les de la veïna Peníscola, apareguen les primeres pluges que indiquen el final de l’estiu i el començament de la tardor. De la mateixa manera, sembla que s’està consolidat com un element fixe en el calendari com els fenòmens meteorològics, que quan aquestes pluges cauen de forma concentrada, una sèrie de llocs concrets de la ciutat, sempre els mateixos, siguen noticia per haver estat afectats per l’aigua: la ratlla del terme -especialment en el seu tram final front a la costa-, el Barranquet, la fosa del pastor (recordem que aquesta via local antigament era, també, un xicotet barranc), l’avinguda del Papa Luna, l'accés al ‘centre comercial’ (si es que encara se li pot dir així), i, no cal dir-ho, els soferts passos inferiors del vergonyós tram de la N-340 que encara travessa la nostra població. Infinitat d'embornals i tapes de clavegueres salten pels aires -o per les aigües-, moltes vegades alliberant aigües fecals per a disgust de tots els veïns. Inevitablement, bombes i policia local multipliquen les seues eixides i accions per atendre els problemes dels veïns de la ciutat i que aquests no vagen a més.

Tot açò, un any més, ha ocorregut la setmana passada a Benicarló. És un “agua para todos”, però mal entés. Als anomenats anteiorment, afegiré un fenomen curiós vist en el carrer Miguel de Cervantes. Aquest baixava d'ample en ample i en ell la brossa d'un conegut restaurant de Benicarló semblava competir en una cursa a l'estil de la d'Oxford – Cambridge o la Copa Amèrica, però amb menys 'glamour'.

Afortunadament, les fortes pluges del cap de setmana passat no han causat grans danys. Altres anys ha provocat danys majors (pot ser m’equivoco, però no tinc constància de danys majors, a persones o coses). Cal reconèixer que els serveis d'alerta meteorològica havien avisat del possible perill per precipitacions en tot el país. Però, on vull anar a parar, és que no és de rebut és que sempre siguen els mateixos espais, els mateixos ‘punts negres’ del clavegueram i traçat viari de la ciutat, any rere anys els protagonistes de la cara menys amable de la pluja.

Una planificació urbana més acurada i amb una visió a mig i llarg termini seria un primer pas clau. També, accions immediates per solucionar aquests problemes, clarament coneguts. Les intervencions sobre els vials i mobiliari urbà de la població haurien d'anar dirigides a aquest objectiu. En canvi sembla que els motius de l'asfaltat o pintat de carrers o l'aparició de bancs o altres elements en la via pública siga un fenomen inexplicable, quasi màgic.

Moments d’estiu (i 4)

La pluja ha esquerdat el ritme lent d’aquesta tarda plena de sol. La ràpida  crescuda d’un capvespre abans d’hora i l’esclat torrencial d’aigua, trons i llampecs t’han fet endarrerir la passejada. No has dubtat gaire a l’hora de prendre la decisió: cap obligació, cap urgència et demanaven sortir de casa i la idea de quedar xop només havent fet poques passes no t’ha agradat gens. Només un petit instant de dubte –implacablement esborrat- t’ha fet pensar en llargues passejades sota la pluja,sentint com l’aigua      anava xopant tot el teu cos i com aquest cos d’aquells anys agraïa aquesta sensació. Ara, força anys més tard d’aquelles passejades sota la pluja, penses en silvio Rodríguez quan canta que la pluja cau i jo no camino somrient deixant-me mullar.

Potser com un intent de transició, com una voluntat de no clavar al fons del propi temps unes sensacions, contemples la tempesta  des  del balcó i acceptes els esquitxos –força intensos i ferotges- que et regala aquesta explosió de natura i penses en la idea de sublim que exposa kant en el seu fonamental tractat d’estètica. A diferència del sentiment de bellesa que suscita l’harmonia de formes i colors –d’una flor, d’un sol caient a poc a poc horitzó enllà d’un mar tranquil, d’un cos humà ben proporcionat-,una tempesta viscuda des d’un refugi ens aboca a un sentiment de sorpresa, de gaudi inquiet, d’emoció que camina pel llindar de la fascinació oberta que crea certa angoixa, que ens commou perquè alguna cosa profunda ens fa moure. Aquesta tempesta que en pocs minuts fa dels carrers uns rials plens d’aigua i que sense aturar-se omple de batecs de llum i de soroll el cel de la ciutat no ens pot deixar indiferents. I si aquest espectacle és viscut des d’un refugi de muntanya –fas  memòria de les pàgines del teu dietari on en repasses  els testimonis- l’experiència té més gust d’allò que en podem dir sublim.

Ara, però, el capvespre precoç s’endinsa amb el seu espectacle mar endins i el sol torna a dir que encara està aquí, que encara no ha arribat el moment d’anar-se’n a dormir carena enllà. No t’ho penses gens i surts al carrer. La pluja encara és presenten els bassals i en l’olor d’humitat que ha omplert aquest retall de tarda. Arran del mar encara hi ha una calma de tempesta i la quietud estranya d’una pausa en el sol, la platja plena de gent i les terrasses dels bars i de les gelateries. Poc a poc la tempesta es va perdent mar endins i no saps fins a on li arribaran les forces i si serà capaç de tocar la costa de Mallorca encara amb ganes de fer fugir a la gent de la platja. No tens ni idea, ho reconeixes secretament, sobre la força i consistència d’una tempesta d’aquestes característiques ni de quan de temps necessita –si és que ho pot fer- per creuar el tros de Mediterrani que ens separa de les illes Balears . Aleshores un noi et treu de les teves conjectures i et demana si li pots dir quina hora és. Te’l mires un moment i te n’adones que no portes ni el rellotge ni el mòbil. Una mica desconcertat li dius que ho sento però no ho sé, no porto el rellotge ni el mòbil. I et sents  feliç perquè, encara que sigui per una estona, vius deslliurat del jou de les hores. Per uns instants t’alliberes de la identificació plena amb aquell personatge de Cortázar que viu massa pendent del seu rellotge i que descobreix, finalment, que la veritat no és que li han regalat un rellotge pel seu aniversari sinó que ha estat ell el que ha estat regalat al rellotge.

Sense saber ben bé quina hora és, refàs un camí ben sabut mentre la vida retorna al passeig i a les terrasses. A la platja, però, probablement ja no hi haurà massa moviment aquesta tarda.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 898

Moments d’estiu (i 3)

Potser és aquest sol rotundament excessiu o potser és el ritme cadenciós d’aquestes onades que insisteixen a mig camí –equilibri difícil- entre la calma i la repetició obsessiva que t’aboca a la inquietud. Aquest bany profund de calor et fa  entendre una mica més  al Meursault de Camus quan intenta         justificar el fet d’haver matat a un home perquè feia molt de sol, massa sol. I no saps d’on carai  treuen les forces aquests nens  per jugar apassionadament per la platja tot fent castells de sorra, entrant i sortint de l’aigua , perseguint-se enjogassadament fins a quedar arrebossats de sorra.

Darrera les teves ulleres de sol et sents una mica Aschenbach  de Thomas Mann resseguint el caminar lent d’aquesta noia bellíssima que passeja a la vora del mar i et

Enfonses els peus en un univers de sorra massa calenta i saps que després, malgrat els teus ferotges intents d’esborrar-ne el rastre, en trobaràs granets en els llocs més impensats. Aquesta no és l’hora bona de venir a la platja, ja ho saps, ja ho anuncien les recomanacions de les conselleries de  salut que –ai las- estan molt preocupades pel nostre benestar. Però ja en tens prou. Fas l’ultima capbussada per escampar de la teva pell allò de Meursault, d’Aschenbach i de sorra enganxosa que encara l’impregna. Esperes a peu dret que el sol excessiu t’eixugui una mica i reculls les poques coses que portes. Abans de marxar sorra endins ressegueixes la pell suau de l’aigua, des del seu esclat a la sorra fins a la imprecisa línia de l’atzur. Penses en Moustaki que ja no pot contemplar aquest Mediterrani al vent que tant estimava i en  la Maria àngels anglada que cantava la força d’aquest mar que un dia va ser camí nostre i en la Itàlia que evoca l’Estellés mentre repassa uns fullets i en la Grècia que pateix l’ofec d’una Europa que ja no l’estima i en el regust de les primaveres que han sacsejat monarquies eternes. Ara, però, la jove indigeta o grega o empordanesa o de vés a saber on  torna a passar davant teu, lentament. La mires i ella també et mira i et somriu perquè ha retrobat en els teus ulls la imatge de la pròpia bellesa i de la bellesa d’aquest moment. Sí, si hagués estat a les teves mans, hauries fet tot el possible per forçar la decisió d’ancorar les barques en aquest lloc.sents massa vell, massa gelós de la bellesa d’aquest cos que no podràs resseguir-ne els límits , massa fascinat per l’equilibri d’unes formes que dibuixen un retrat plàcid i sensual de la naturalesa humana jugant amb el mar, amb la natura en tota la seva esplendor. Dóna’m la mà que anirem per la riba, deia Salvat-papasseit,i cantes secretament la joia del desig. Però la noia segueix el seu caminar lent,deixant que l’aigua –força freda malgrat la potència d’aquest sol excessiu- dificulti i faci més plaent el seu avançar lent probablement cap enlloc, migdia endins del juliol i dels seus dies. No t’agrada sentir-te Aschenbach I penses que potser els foceus van decidir aturar-se en aquest indret perquè mentre resseguien, ara fa un parell i mig de mil•lennis,  el que avui coneixem com el golf de roses,un dels joves tripulants vinguts de la força llunyana Messàlia  va veure una   bella indigeta passejant lentament per aquella platja i ho va tenir ben clar. No en tenim testimonis, és clar, però aquesta és una hipòtesi perfectament versemblant. Està clar que de seguida es van adonar que aquell racó de costa tenia característiques força adients per instal•lar una colònia per comerciar, però la bellesa d’aquella noia de faccions exòtiques va fascinar a aquell jove tripulant amb aires de governant que va convèncer als qui manaven que aquell era un bon lloc per deixar la seva empremta. La història li ha donat la raó. Malauradament no sabem si els déus van ser propicis i van facilitar una trobada romàntica , vora el mar, entre la jove indigeta i el jove foceu amb sang aventurera. O potser aquella imatge de la jove caminant lentament a la vora del mar va  cristal•litzar anys més tard, mediterrani enllà,  gràcies a la inspiració sàvia i sensible     d’artistes i pensadors cultes i refinats, en cànons o ideals platònics que han envaït el nostre imaginari. Suposes que la cosa amb els romans ja va ser diferent i no t’imagines a un  Escipió , carregat de ganes de tocar els nassos a anníbal per darrera, impressionat per la bellesa marina d’una noia indigeta o grega que passejava aquell estiu del 218 aC per les platges d’Empúries.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 895