DARRERES NOTÍCIES |
L'avanç de la programació de les Festes Patronals del municipi de moment, no ha deixat indiferent a ningú. La proposta musical va dirigida a un públic...
(Mariano Rajoy Brey, brillant filòsof de les coses mundanes i que és tan llest que encara no sap qui pot ser M. Rajoy)Em vaig emocionar molt en assabentar-me,...
El grup municipal socialista de Benicarló ha efectuat el balanç del primer any d’aquesta legislatura municipal afirmant que l’equip de govern de PP i...
TEXT: JOAN HERAS Ara fa cent anys, quan s’estrenava l’estiu del 1924, m’imagino a un poeta molt malalt contemplant la lluna -no sé si plena, en quart...
Això deia un molt bon amic, mentre preníem un gintònic en agradable companyia. És una persona d'idees constructives sobre llengua, que intenta emprar el valencià tant a nivell privat com públic. Però em deia que es trobava amb molts dubtes i vacil•lacions quan escrivia, i que aquesta inseguretat es devia a aquest fet: "És que natros no parlem bé i, és clar, ens costa molt més".
Heus ací un prejudici molt arrelat entre els parlants habituals de valencià, no només ací al Maestrat, sinó en general a tot el País Valencià, i potser encara en altres llocs on no se senten identificats amb la parla oriental, la de les comarques de Barcelona i Girona, que és la que gaudeix de major difusió en els mitjans. Aquí al nostre territori el complex d'inferioritat encara s'agreuja més, perquè estem lluny dels dos grans centres lingüístics, que són Barcelona i València. Hi ha qui creu que no parla bé perquè no diu "sigui"; d'altres, com el meu amic, creuen que parlen malament perquè no pronuncien les erres finals com a València.
Doncs bé, cal dir-ho molt clar, perquè hi ha molta gent confosa: ací parlem molt bé, i no tenim res a envejar ni als de Mataró ni als d'Ontinyent. De fet, tothom parla bé, no hi ha cap territori on parlen millor que en cap altre. Tots els accents són bons, és tant valencià i català pronunciar la erre de "cantar" com no pronunciar-la, com fem nosaltres. Una cosa és la llengua oral, i l'altra la llengua escrita, i cal deixar de banda un altre prejudici, que el meu amic expressava així: "Allò que està ben dit és quan es parla com s'escriu, no?". Doncs no necessàriament. Escrivim la erre final, però no la pronunciem, i això és una convenció que hem establit, igual que escrivim les hacs i són mudes.
El problema és que la normativa acaba influint en la percepció que els parlants tenen sobre allò que parlen, i potser això és inevitable en els processos de normalització. Per això cal fer, com es diu ara, molta pedagogia, i no deixar que la gent crega que la seua manera de parlar és “incorrecta”, perquè això acaba perjudicant l'ús de la llengua. I no és cert: tinc molt amics i coneguts tant de Barcelona com de les comarques centrals valencianes, i us asseguro que tampoc parlen la manera suposadament "correcta" de la llengua. Simplement, perquè l'estàndard no el parla ningú. O el parlem tots una mica.
Hem de sentir més orgull per les formes que emprem, apujar la nostra autoestima lingüística. No amb un sentiment particularista, que ens allunye de la llengua comuna dels germans del nord i del sud, perquè això seria limitar-nos i empobrir-nos, tancar-nos en el nostre petit clos i acabar pensant que la nostra llengua només és per anar per casa. Res d'això: el nostre parlar és una aportació de primera a la llengua comuna, i aquesta és una llengua normalitzada que ens permet llegir i escriure sobre qualsevol cosa, ens permet comunicar-nos amb el món. Acceptar-nos a nosaltres mateixos i estar satisfets de la nostra singularitat és el primer pas per a ser universals.
No volia tancar aquesta petita antologia estiuenca de veus que per a mi tenen un valor ben especial sense parlar d’un dels cantautors essencials –i no sé si suficientment conegut i valorat- de la cançó d’autor d’aquest país, d’aquests països nostres. Joan Isaac neix com a cantautor a meitats dels anys setanta com un dels joves més joves de la Nova Cançó i, en aquella primera etapa de la seva trajectòria artística, va editar quatre discos de gran nivell i amb moltes cançons realment impressionants. Després, ja en la dècada dels vuitanta, la seva veu va desaparèixer dels escenaris -amb algunes puntuals excepcions- i no va tornar a actuar i a enregistrar cançons fins el 1998. Podríem dir que va ser una de les tantes víctimes de la política cultural dels primers governs de Jordi Pujol que es va concretar en una voluntat manifesta de marginalitzar tant com fos possible aquelles expressions culturals -certa cançó d’autor, cert teatre compromès amb el país i amb els corrents més innovadors, cert cinema que volia crear teixit i referències, etc.- que no coincidien amb els criteris dels qui remenaven les cireres i que volien crear un país culturalment massa petit però ben controlat. També és cert que ara sabem que el senyor Jordi Pujol, a més a més de construir un país força sectari i precaritzat culturalment en benefici del seu poder uniformitzador, també tenia altres interessos –més secrets- a Andorra i a Suïssa.
Amb Joan Isaac ens trobem, doncs, amb un grapat de cançons –pròpies o versionades per ell al català- que marquen èpoques, moments, paisatges personals. En definitiva, un grapat de joies que ens fem nostres i que ens vessen de les mans. Espero, amb ganes, les noves cançons que, no sé ben bé quan, ens obriran nous horitzons.Des del seu retorn a la primera línia de la cançó d’autor, amb tota la força i intensitat d’allò que significa això, Joan Isaac ens ha anat regalant noves i belles cançons. Fer-ne una llista seria massa llarg i pesat. Em sembla més adient que tothom que tingui una punta de curiositat s’endinsi en la seva obra i hi pugui descobrir aquelles cançons que molt probablement entraran a formar part del seu repertori particular. Sigui com sigui, no puc deixar de citar a la cançó més coneguda de Joan Isaac, A Margalida, un autèntic himne contra la pena de mort i en defensa de la llibertat en totes les seves expressions –bandera negra al cor- i, també de la seva primera època, cançons com Viure, Després d’aquest cafè, Records d’un vençut o Barcelona ciutat grisa són peces que caldria que formessin part de qualsevol antologia de la cançó d’autor. De la seva segona etapa després del llarg silenci, m’agrada citar algunes de les cançons que dedica a les seves filles –des d’aquell tendríssim Nocturn per a dues dones fins el Sé d’un lloc, a peces com Benvinguda malenconia –que repassa la necessitat de la tristesa com a element creador- fins a Mar i gràcia, un autèntic cant d’amor a Andalusia. Insisteixo en el fet que la llista de cançons que commouen, que fan pensar, que emocionen és massa llarga per fer-ne el llistat i que cal que cadascú s’hi endinsi per obrir les portes que més l’atreguin.Però Joan Isaac, com a autèntic cantautor que sap que la seva feina no es concreta només a fer bones cançons, ha entès de manera clara que la fortalesa de la nostra cançó també depèn del fet que estigui ben connectada, ben inserida, amb altres tradicions de cançó d’autor. En aquest sentit, no només ha volgut cantar sempre que ha pogut fora dels Països Catalans sinó que ha fet un autèntic esforç per portar a la nostra llengua cançons de referència en altres àmbits. Un moment clau de la seva voluntat de fer-nos conèixer altres cançons, altres veus, en la nostra llengua es va concretar en l’edició del disc Joies robades l’any 2002. En aquest treball, a més a més de versionar en català a l’Aute –al qual li dedicarà, més endavant, tot un disc-, al Sabina, al Pedro Guerra o al Serrat,ens apropa en català a Brel, ens fa gaudir d’un Silvio Rodríguez cantant al seu unicorn blau en català i ens ensenya veus tan interessants com els italians Paolo Conte i Roberto Vechioni o el mexicà Alejandro Filio. Cantants i cançons que, en alguns casos, el van acompanyar en directe als concerts fets al Teatre Nacional el març del 2004. La cançó Les cartes d’amor de Roberto Vechioni, per exemple, és una autèntica joia sobre l’univers de Fernando Pessoa.
L’estiu sol ser un bon moment per a llegir llibres llargs i monumentals. Solc aprofitar per a llegir algun clàssic dels que tinc en espera, però enguany necessitava lectura d’evasió, i per això em vaig decidir a emprendre Els pilars de la Terra, de Ken Follett. És un llibre prou conegut i difós, tot i les seues més de mil pàgines, que s’inscriu en el subgènere de la novel•la històrica, dins del qual és potser un dels llibres de més èxit internacional. Com molts deveu saber, perquè ja fa anys que circula pel món, s’ambienta al segle XII, i narra les peripècies que envolten diversos personatges al voltant de la construcció d’una catedral.
El llibre ha complert les meues expectatives: es tracta efectivament d’una novel•la de molt bon llegir, que entreté amb traça, porta el lector fàcilment pel camí de la ingesta descomunal de pàgines que no es fan gens pesades, la història atrapa i el lector té interés per saber com se’n sortiran els personatges de les nombroses dificultats en què es troben per a sobreviure en una època difícil. Ja és això. Mentre avançava en la lectura, admirava la prodigiosa capacitat que tenen els autors dels anomenats best-sellers (Ken Follett n’és un dels més reputats) a fer que el lector quede enganxat a la història, i que veritables totxos de dimensions atemoridores puguen ser devorats en poques setmanes o dies.
Ara feia anys que no llegia cap llibre d’aquest estil, vull dir best-sellers (potser des d’El codi Da Vinci, però no ho sé cert). I anava pensant, mentre avançava en la lectura, en què és allò que diferencia un llibre com Els pilars de la Terra d’altres que són considerats en la categoria de la literatura, diguem-ne, “seriosa”. És a dir, per què Ken Follett (o Dan Brown), amb molta probabilitat, no seran estudiats a les classes de literatura, i en canvi llibres molt més difícils de llegir, molt més avorrits (per a què anem a enganyar-nos), sí que gaudeixen de consideració literària. ¿Les novel•les entretingudes i fàcils de llegir no tenen qualitat literària? ¿O per a tenir aquesta qualitat, cal ser profund, d’una profunditat tal que el llibre cau de les mans i només el poden llegir quatre erudits?
I mentre llegia m’anava fixant en algunes coses que m’ajudaven a trobar alguna pista. Per exemple, que els personatges d’Els pilars de la Terra tenen molt pocs matisos, són bons o dolents, i especialment aquests, els dolents, són absolutament malèvols i perversos. Per tant, es perd una mica de complexitat, i el llibre no ens ajuda a comprendre la condició humana com sí que solen fer els grans clàssics. D’altra banda, Follett no experimenta massa, segueix una estructura molt lineal, per a no perdre el lector, i això també resulta més senzill, per al lector però també per a l’autor. Per no dir que els conflictes que fan avançar l’acció són molt semblants, una mica reiteratius: els dolents (el bisbe Waleran i el comte William) tramen alguna maldat per entrebancar la tasca del prior Philip o de la gent de Kingsbridge, i aquests se’n surten o no, i així successivament.
Compte, no critico la novel•la de Ken Follett. Al contrari, crec que és un exemple reeixit d’un tipus determinat de literatura, podríem dir-ne literatura popular, que té la seua raó de ser i la seua funció. Es tracta d’una literatura que prioritza, molt legítimament, l’explicació d’una història, sovint molt complexa, i disposada de manera que puga ser assimilada i seguida per molta gent. Ken Follet, com molts altres, és un contador d’històries de primera. Té una immensa capacitat per a imaginar arguments, per a crear una tensió en cada situació que obliga el lector a continuar. La trama és l’element principal i central, i tenen una habilitat especial per a trenar els fils que la conformen.
Però si voleu que la literatura us oferisca alguna cosa més, l’heu de buscar en altres llocs.
Àlbum de cançons/4. Pau Alabajos
Sens dubte, és un fet indiscutible i francament motivador que la cançó d’autor viu una etapa d’esplendor arreu dels Països Catalans. Un grapat de noves veus, de nous noms que ja són de companyia freqüent a les nostres vides, generen propostes interessants. Potser podríem parlar –tot parafrasejant la famosa antologia poètica castellana dels anys 70- de la novíssima cançó d’autor. I en aquest paisatge, el nom i la veu de Pau Alabajos hi apareixen amb una força especial.
Ara fa deu anys Pau Alabajos va publicar el seu primer disc i, durant tota aquesta dècada, ha consolidat de manera rotunda un estil, una personalitat, una manera d’entendre la cançó com la seva manera personal d’expressar el compromís amb el país, amb el paisatge, ambla memòria que se’ns vol amagar, amb la necessitat de la revolta, amb l’amor i amb l’homenatge necessari a uns referents musicals i poètics com l’Ovidi i l’Estellés. Si repassem els seus tres primers discos ja ens podem fer una imatge ben precisa dels colors que configuren la seva mirada musical sobre la vida i la lluita, sobre el país i allò que batega en cadascuna de les síl•labes de vidre que configuren el ram dels nostres dies, del futur que ens el volen en venda, d’una nit a Berlín. Amb els tres primers discos ja podem dibuixar amb traços clars i lluminosos l’inventari dels seus temes i de la manera de pintar-los en les cançons. Amb tot aquest grapat de cançons que estan recollides en els seus tres primers discos ja en tenim prou, em penso, per dir que Pau Alabajos és una veu sensible, combativa,especial i de referència dins aquest mosaic en ebullició de veus de la novíssima cançó. Però la força creadora i la voluntat d’explorar nous espais, noves formes, l’ha portat a fer el que en podríem dir un salt al buit i sense xarxa: un disc –un espectacle- dedicat a dir Estellés. A partir d’uns textos del Mural del País Valencià com a eix central, Pau alabajos –acompanyat d’un piano- ens ofereix la seva aproximació, la seva versió, de Vicent andrés Estellés. Evidentment –no podria ser d’una altra manera- la veu i el món d’Estellés ja està present en els tres primers discos –sense anar més enllà, el títol del tercer disc són uns versos de l’Estellés- però en aquest quart disc fa una immersió total i espectacular al món d’Estellés des del seu mural.
Abans de conèixer i gaudir fins a l’emoció profunda d’aquests textos de l’Estellés dits pel Pau Alabajos em vaig preguntar –i m’imagino que moltíssima gent es va fer la mateixa pregunta- com podria assumir aquest repte. Per a molta gent la veu de l’Estellés és, està clar, l’Ovidi. Em sembla que ja ho he dit algunes vegades, però no em fa res tornar a confessar que la meva veritable porta d’entrada a l’Estellés va ser el Coral romput de la mà de la veu de l’Ovidi i la guitarra del Toti Soler.
La meva primera aproximació a aquest quart disc del pau Alabajos va ser en un recital a l’auditori de Barcelona dins el darrer festival BarnaSants. Vaig necessitar uns minuts –no massa, és cert- per resituar coses i per deixar-me endur per aquella nova manera de viure el món de l’Estellés, un món ben conegut però sempre nou pel seu abast i per la seva força. De seguida vaig superar la comparativa de laveu quasi tel•lúrica de l’Ovidi a la veu més suau de l’Alabajos, d’una guitarra que fa sortir les notes i les melodies de les pedres, de l’olor del pa acabat de fer, dels trens que creuen les tardes de diumenge, dels carres estrets d’una València de postguerra a un piano que ens bressol
Sé que Pau alabajos ha editat l’enregistrament d’un concert al Palau de la Música de València i en el qual hi van participar els nostres Rodonors Invictes. Espero amb ànsia poder gaudir d’aquesta nova proposta de Pau Alabajos i espero que segueixi, per molts anys, fent noves i boniques cançons.a mediterràniament, amb la claror suau d’una lluna beethoveniana o en unes melodies que busquen l’expressió en estructures sense massa estridències. En definitiva, Pau Alabajos ha defugit la possible comparació i ha creat, des del respecte i l’homenatge oberts a l’Ovidi, la seva pròpia mirada sobre el món immens i esclatant de l’Estellés i del seu país que vol consignar pedra a pedra, síl•laba a síl•laba. Pau alabajos té ja una maduresa artística tan consolidada que li permet aportar una visió personal, una versió pròpia, d’un clàssic. I això ho fa des de l’honestedat més absoluta i des del reconeixement obert de la força i l’actualitat del referent per excel•lència. Aquest gest no és fàcil ni habitual i ajuda a situar la nostra cançó a un nivell de maduresa com pot tenir la cançó francesa, grega o portuguesa on les noves versions ajuden a consolidar clàssics i tradicions.
Àlbum de cançons/2. Josep Tero
Necessitem el mar, aquest petit però immens mar nostre, per poder ser. Aquest mar que, a cops d’onades i de sol, ens fa present que vivim en un racó del planeta on tres continents es donen les mans, es giren l’esquena i s’ignoren o s’entesten a posar reixes i murs que els separin i, fins i tot, a tenyir de sang les aigües que haurien de ser –i poden ser-ho- bellíssims camins que ens ajudin a resseguir tot allò que ens apropa, tot allò que compartim i ens defineix. Josep Tero –com molts altres cantants d’arreu de la Mediterrània, com el seu bon amic Moustaki i com tants i tants d’altres- canta aquest mar, aquest mar que un dia va ser camí nostre i que volem que ho segueixi essent, perquè el coneix ja des de ben petit –la infantesa i l’adolescència viscuda ben apropa del mar, amb la barca del pare, amb les ruïnes d’Empúries com a escenari privilegiat de les seves descobertes,dels seus paisatges- i perquè sap que aquest mar és casa nostra.
No és casualitat, doncs, que el seu darrer disc -editat aquesta primavera després de massa temps de silenci discogràfic- porta per títol Dun mateix mar i recull dotze poemes o textos fets cançó. Dotze regals per a tothom que vulgui gaudir d’unes cançons amb lletra d’autores mediterrànies –la majoria catalanes, com Marta Pessarrodona, Maria Mercè Marçal, lementina Arderiu,i la sempre present Maria àngels Anglada , entre d’altres- i sempre amb un aire profundament personal i, per tant,mediterrani. Josep Tero té un do especial per fer que uns textos tinguin gust de vida prop del mar. L’amor i l’enyor, l’esperança i el record de la pàtria llunyana o perduda, el sol que omple el mar d’una aparent tranquil•litat i els fils dels terrats que es mouen com petits pentagrames on s’escriu la melodia més o menys trista de les nostres vides, la ràbia per la repressió i l’odi ferotge dels dictadors de tota mena d’uniforme, els petits però necessaris espais de la intimitat que ens fan sentir éssers irrepetibles i que volem allunyar dels focus massa potents de les mirades dels altres, l’estímul irrefrenable de l’anhel d’independència personal i com a poble. I és que Josep Tero ens va gronxant pels mars de les seves cançons i ens fa fer i refer camins per la geografia mediterrània que ell coneix molt bé. I en tot aquest univers de paraules i de melodies, Grècia, és clar, se’ns presenta com un referent imprescindible, com un Súnion evocat des de lluny però amb ganes, com el far d’aquella Alexandria
Podeu entrar –i us ho recomano amb entusiasme que ho feu- a aquest disc per qualsevol de les cançons. Si no les coneixeu, deixeu-vos endur per les onades que les configuren i ja em direu què us han semblat. Si n’hagués de triar algunes –per allò de decidir per quina porta hi entreu, per quin camí de mar us recomano que enceteu el viatge- us diria que Per a un dofí de Maria Àngels Anglada és una petita joia, senzilla i plena de vida, que batega mar per tot arreu. La Cançó d’un deportat, text escrit pel propi Josep Tero a partir d’una novel•la de Teresa Pous, és un delicadíssim cant a l’enyor del qui per raons polítiques ha de viure en un camp de presoners molt lluny de la seva pàtria, de la seva gent, de tot allò que el defineix. I la cançó que tanca el disc, Et dono el cant de Rosa Font és una autèntica declaració d’amor des de la necessitat de mantenir uns espais propis per a ser el que som. Però, feu-me cas, entreu per on us vingui de gust perquè el que hi trobareu val la pena. I, evidentment, podeu descobrir o redescobrir altres peces realment interessants que configuren la trajectòria –recopilada en menys d’una desena de discos- d’aquesta veu massa poc coneguda i realment essencial de la cançó d’autor dels Països Catalans. Si és així no us podeu perdre el poema Cos meu recorda de Kavafis fet cançó per Josep Tero amb la intervenció de Moustaki cantant en grec el mateix text. O les versions de Salvat-papasseit. O el meravellós disc Et deixaré la veu fet com a homenatge a Maria àngels anglada –amb poemes i proses d’aquesta autora i també amb textos de Kavafis. O també podríeu....que Kavafis coneixia tan bé.
Necessitem aquest mar, aquest petit però immens mar nostre, per poder ser. Gràcies, doncs, Tero, per fer-nos viure aquest mar amb més densitat, amb més força, amb tanta i tanta poesia.
Hi ha coses que, a cop d’anys d’existir, se’ns presenten al nostre imaginari col•lectiu com a realitats quasi eternes. Sens dubte, aquest sentiment que dóna naturalesa d’immobilitat a certs fets, a certes pervivències, esdevé paradoxalment un dels elements essencials que ajuden a construir aquesta imatge de realitats que sempre hi són i que, per tant, sembla lògic, natural i normal que continuïn essent així per un bon grapat d’anys. Evidentment, aquestes realitats aparentment eternes no ho són –perquè d’etern no hi ha res en la nostra vida personal o col•lectiva. Perviuen així, com si fossin realitats eternes, fins que un dia, sense saber massa perquè, s’obren esquerdes i l’aigua comença a qüestionar la línia de flotació d’allò que fins aquell moment havia estat natural, indiscutible, normal.
Un bon exemple d’aquesta situació l’estem vivint en aquests dies després del resultat de les eleccions europees. Pensem en dos exemples que, sens dubte, tenen vasos comunicants: l’esquerda al bipartidisme espanyol i l’abdicació del monarca borbònic. Sens dubte, en la lògica política parlamentària espanyola no es podia concebre cap altre escenari que un bipartidisme perfectament engreixat per la lògica de la transició de la dictadura a la democràcia tutelada pel franquisme sociològics. Per primera vegada, els resultats de les eleccions europees han expressat que la suma dels vots dels dos partits majoritaris –que tradicionalment ja tenien establerta la còmoda alternança en el poder amb el pacte tàcit de garantir la indissoluble unitat d'Espanya com a valor sacrosant- ja no suma els vots mínimament necessaris per poder mantenir el joc, el pacte, la complicitat.
I, per altra banda, l’abdicació del monarca borbònic ha despertat, per primera vegada, un sentiment clar de rebuig a un ampli sector de la població espanyola que no combrega amb les rodes de molí del nacionalisme espanyol que d’una manera abrandada defensen el Pp i el PSOE. És encoratjador constatar que, més enllà dels Països Catalans i d’Euskal herria i de Galícia hi ha sectors de la societat espanyola que no accepten que es mantingui la pervivència d’una institució senzillament medieval, reaccionària, masclista, militarista i neofranquistta. És curiós constatar, en aquest nou escenari, on els sectors de l’extrema dreta espanyola que havien criticat al monarca borbó, com ara tanquen files en defensa de la institució que ha de garantir la unitat de la pàtria. I també és curiós, en un altre sentit, veure com molts ciutadans espanyols defensen davant de la Puerta del Sol la necessitat de fer un referèndum per validar la continuïtat de la monarquia i fer el pas natural cap a un sistema republicà.
Però encara hi ha més cartes que no lliguen. La fotografia del diumenge 8 de juny és clara. A Euskal herria fan una cadena humana espectacular per demanar la independència; arreu dels Països Catalans i d’Europa es fan castells per reivindicar el dret a decidir i, paral•lelament, a Espanya es fan desfilades militars, tallers per a nens perquè practiquin amb armes de foc i s’anuncia que a la pobra infanta leonor se li donarà una formació castrense. Les fotografies parlen de manera clara de països diferents,de concepcions democràtiques massa diferents. Aquestes són cartes que no lliguen ni que es vulgui fer trampa.
La tercera onada
El mar batega, incansable, i en el seu anar i venir constant ens regala una melodia persistent i sempre diferent –com la pròpia vida. Hi ha onades que tenen el gust de les carícies i d’altres que volen fer-se grans i poderoses i deixar petjada de la seva presència. D’aquest segon tipus és l’onada que dóna nom –tant a la versió en pel•lícula com en l’excel•lent muntatge teatral que es pot veure aquests dies al Teatre lliure de Gràcia a Barcelona- al grup de nois i noies que, sense adonar-se’n, fan viva en primera persona l’experiència d’esdevenir un grup que funciona perfectament com un organisme totalitari.
Suposo que molts de vosaltres coneixeu la pel•lícula –que en la versió que corre per aquestes latituds s’ha anomenat “la ola”- i recordeu l’argument de l’experiment educatiu basat en fets reals: un professor d’història, davant de la pregunta plena de sorpresa dels seus alumnes sobre com és possible que un poble com l’alemany p
articipés activament en el règim nazi o, si més no, el justifiqués, legitimés o minimitzés la seva lògica de la barbàrie, decideix demostrar-los amb els fets, a la pràctica, que això no és tant estrany. De manera convincent, sense fissures, els va inculcant actituds i idees de grup tancat i perfectament disciplinat, de complicitat entre els membres i de consciència de poder ser denunciat per qualsevol, de sentir-se diferents perquè defensen una veritat clara que la resta d’alumnes de l’institut de moment no entenen però que poc a poc ja s’hi aniran sumant. Més enllà de certes diferències relacionades amb el mitjà expressiu, tant la pel•lícula com la versió teatral aporten un retrat fresc i convincent que evidencia com de fàcil és, si hi ha un bon disseny de l’actuació, anar construint comportaments propis de règims totalitaris tot combinant la utilització perfectament intencionada de valors que tenen una forta càrrega positiva,les debilitats personals o socials, la identitat de grup i la confiança en un poder jeràrquic que fa de pal de paller de tot plegat. Però l’interès de l’experiment no rau només en el seu èxit –amb la demostració directa que no és pas tan difícil crear dinàmiques totalitàries- sinó que també ens explica molt bé que aquest procés no es fa de manera unidireccional i homogènia ja que hi ha nois que veuen de seguida l’engany i d’altres que es resisteixen fins el darrer moment a apuntar-s’hi.
Aquest experiment fet pel•lícula o obra de teatre no fa res més que fer-nos reflexionar de manera ineludible sobre temes centrals de la filosofia del segle XX. La pregunta aparentment fàcil sobre com és possible que una part important d’una societat determinada –mai és en la seva totalitat, és clar- esdevingui un cos unit per una bondat indiscutible que legitima tota la barbàrie de què és capaç l’ésser humà, ens fa necessàriament repensar els intents amargs d’explicar aquest fet que ens ofereixen els pensadors de l’Escola de Frankfurt i, una mica més endavant, les obres d’autors tant fonamentals com Hanna Arendt o Foucault. En els fonaments dels camps d’extermini hi ha tota una immensa i precisa racionalitat, plena de saber i ben refinada. La por, la inseguretat, la necessitat de sentir-nos membres d’un grup ens pot abocar a legitimar allò terrible. El poder no es manifesta només en l’alta jerarquia sinó que s’escampa com una teranyina entre les relacions humanes a tots els nivells.
La pel•lícula o la versió teatral són, doncs, molt recomanables. Després cal que hi pensem de veritat i que ens preguntem per què és tan senzill fer grans i forts els moviments totalitaris i, sobretot, cal pensar en les formes de totalitarisme que tenim ben a prop i que s’arrapen i creixen al cos massa dèbil d’aquestes nostres societats diguem-ne democràtiques. Massa indicis ens fan evident que hi ha onades poc desitjables ben a prop, ben instal•lades en pràctiques de poder, en majories absolutes i en partits únics que encara ho volen ser més.
Gràcies, doncs, a les pel•lícules i les obres de teatre que ens atrapen, ens commouen i, sobretot, ens fan pensar.
Copyright © 2024 laveudebenicarlo.info
Template by JooThemes.net News Magazine Free Joomla Template.