Sens dubte, l’impacte dels assassinats salvatges dels redactors de Charlie Hebdo I la resta de fets i esdeveniments que s’hi relacionen han marcat aquesta arrencada de 2015. No tinc, ni de bon tros, les claus per entendre aquests fets però sí que tinc ganes d’apuntar tres senzilles reflexions que s’inscriuen en plans molt diferents però que a mi m’ajuden a pensar sobre la complexitat de les coses.

En primer lloc, cal aturar-nos a pensar sobre les raons que poden moure a unes persones nascudes a França i que –pel que sembla- el seu coneixement de l’àrab era ben pobre a apuntar-se en un grup que, sota el pretext religiós, anima a matar i/o a matar-se per una idea, per la salvació de vés a saber què, per defensar una justícia que no saben com defensar de veritat. L’adhesió a opcions polítiques, causes religioses o a penyes seguidores d’un equip de futbol –pensem en la batalla entre seguidors de l’Atlético i el Deportivo- que porten a l’ús de la violència com a eina d’expressió de frustracions és un fet present que cal analitzar des d’una perspectiva sociològica i psicològica. I probablement caldria aturar-nos en la dimensió sociològica perquè aquesta ens pot donar claus per entendre perquè uns joves sense futur s’apunten a una suposada veritat absoluta que dóna sentit a la seva trista vida. La responsabilitat sobre la falta de perspectives de realització personal és, sens dubte, una de les raons que empeny moltes persones a buscar refugi o fugida en opcions que els regalen respostes fàcils. Compte, doncs, en totes aquelles opcions polítiques que han definit una França –una Europa- cada vegada més desigual.

Un segon aspecte que crida l’atenció és la configuració harmònica, quasi angelical, de la capçalera de la manifestació de París. Sembla lògic i raonable que tots els caps d’estat d’Europa i d’altres llocs –com Israel- vulguin condemnar l’atemptat en un acte cívic, pacífic, massiu i emotiu. Ara bé, més enllà de la responsabilitat de tots ells a l’hora de construir una Europa –i un món- cada vegada més injust, més desigual, caldria conèixer amb atenció quines connexions tenen els seus respectius països amb països que, des de la riquesa i l’opulència, fomenten els grups integristes islàmics. I també seria interessant saber de quin país eren les armes que els assassins van fer servir –o amb quines armes maten aquí o allà. I encara més,sorprèn que els governants israelians –que no tenen cap problema en donar les ordres per bombardejar escoles o hospitals palestins- defensin ara la pau. Raimon ja ens canta que de vegades la pau té gust de por.

I un tercer element que, per a mi, ja em perdonareu, em fa pensar molt en la gran hipocresia de molts dels nostres governants. Canvio l’angle de reflexió –i no voldria que s’entengués com una menysvaloració de la tragèdia que han patit a l’estat veí. Penso en les declaracions del president Espanyol tot afirmant que era molt important assistir a la manifestació perquè era una manera de defensar els valors de la llibertat. I jo que me n’alegro de veritat perquè, sincerament, després del despreci que ha expressat repetidament –ell com a president del govern i tot el seu partit- en relació amb les grans mobilitzacions en defensa de la llibertat nacional de Catalunya, tenia entès –potser mal entès- que això de les manifestacions no són una eina democràtica sinó que només responen a l’habilitat manipuladora d’uns quants o, senzillament, a pensaments i maneres de fer que s’inspiren en l’època nazi. I, en fi, us he de confessar que el diumenge al vespre, mentre escoltava les informacions sobre les grans mobilitzacions de París i arreu de França, em vaig sorprendre a mi mateix tot aplicant la lògica de l’argumentació del PP: Si a Catalunya participen a les manifestacions de l’11 de setembre un milió i mig de persones d’un total de set milions, a França van ser quasi quatre milions d’un total de més de cinquanta. Per tant, segons la lògica del PP, la immensa majoria de francesos –la majoria silenciosa que diumenge no va sortir als carrers- s’entén que està d’acord amb els atemptats o que són indiferents al fet. Sens dubte, és evident que alguna cosa no funciona en la reflexió i en la lògica del PP quan es tracta de plantejar de veritat expressions democràtiques.

En definitiva, un fet tan terrible com aquest ens obliga a pensar i repensar coses, opcions, raons, estratègies. Seria molt recomanable que els governants francesos i europeus  tinguessin el valor d’anar a l’arrel dels problemes i de no quedar-se en condemnes que sembla que només troben concreció política en la repressió i la violència –directa o estructural. Seria bo que la hipocresia deixés de ser l’expressió habitual de la presa de decisions i els nostres governants comencin a assumir responsabilitats i a abordar els problemes amb rigor. Sí, malauradament sóc molt conscient que aquest pas decisiu, aquest canvi en la manera de fer política, no el faran els qui encapçalaven la marxa parisenca de diumenge. Però hi ha cada dia més i més persones que necessitem aquest canvi amb urgència i sembla que ja hi ha opcions que estan disposades a assumir aquesta responsabilitat.

Durant les darreres setmanes he estat llegint la novel•la L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra,  de Jonas Jonasson, en la versió en castellà. Havia sentit a parlar relativament bé del llibre, com a literatura d'entreteniment de certa qualitat, divertida. No m'esperava, per tant, haver de fer tants esforços per acabar-me-la. És possible que tinga poc sentit de l'humor (no ho descarto en absolut), però em va avorrir i fins i tot en algun moment em va irritar.

Pocs dies després d'acabar aquesta novel•la, vaig veure una pel•lícula considerada unànimement com una de les millors dels últims anys: Amor, de Michael Haneke. No em va agradar molt, francament. Tractava temes que, a priori, podien haver configurat una obra que m'emocionara i em fera vibrar sentimentalment: la vellesa, la decrepitud, els sentiments d'una parella d'ancians davant la malaltia, la certitud de la mort. Però em va paréixer freda i distant, no em va arribar a involucrar en absolut, la vaig trobar excessivament llarga, i amb unes imatges metafòriques que no vaig arribar a copsar. No goso dir, evidentment, que siga una mala pel•lícula; només que no em va agradar.

El fet que coincidís en el temps la lectura de L'avi i el visionat d'Amor, em va fer reflexionar. En tots dos casos m'havia apartat del parer més generalitzat. Eren casos diferents, és clar. En el del llibre, l'opinió majoritària no era necessàriament d'experts literaris, sinó de la massa lectora. La pel•lícula, en canvi, no era un èxit de públic, sinó més aviat de la crítica minoritària. Vaig pensar, però, com de difícil és gestionar i treballar el gust propi.

M'explicaré. Quan era encara més jove, em neguitejava no estar d'acord amb l'opinió de la crítica al voltant d'un llibre o una pel•lícula. Si la gent que hi entenia més que jo (els estudiosos de la literatura, els crítics de cinema) consideraven que allò era una obra "bona", jo havia de ser capaç de veure-li els mèrits. I m'esforçava a llegir i entendre'n els arguments. Vist amb perspectiva, aquesta actitud, de poca personalitat si voleu, em va ajudar a ser humil en els judicis culturals, i a educar-me el gust.

Amb els anys, m'adono que tinc el gust molt més treballat. No em va preocupar massa que no m'agradés un llibre que era considerat per mig món com una lectura recomable i sumament divertida. Fa anys que considero que tinc el paladar literari prou personalitzat per a fiar-me de les meues percepcions, encara que discrepen de l'opinió majoritària, fins i tot de la crítica especialitzada. És clar que he fet de la literatura part de la meua feina, i això ha fet que em puga fiar molt del meu gust.

En el cinema, però, i en la música, encara no em puc permetre la mateixa actitud. Sóc encara com aquell jove de vint anys que s'esforçava a educar-se el gust, i m'adono que encara em queda camí per recorrer, tot i haver avançat molt. Però tinc menys, diguem-ne, "vergonya intel•lectual", si se'n pot dir així. No em fa res proclamar que no m'ha agradat una pel•lícula teòricament excel•lent. Espero, tanmateix, no haver arribat a creure que ja no puc educar-me, que ja no puc aprendre. Espero seguir aprenent a entendre i valorar una obra artística, perquè aquesta voluntat de voler anar més enllà m'ha fet més sensible i més capaç de valorar belleses que abans no entenia.

 

Un quart d’onze de la nit. Aquesta bestiassa de mida mitjana –potser hauríem de dir tirant a petita- comença a córrer per la pista del petit aeroport d’A Coruña. Es tanquen definitivament tres dies intensos de conferències, xerrades, debats i tertúlies de passadís o al voltant d’una taula. Penses en les persones que has retrobat després de dos anys i que, probablement, us retrobareu d’aquí a un parell d’anys quan es faci la nova edició d’aquestes jornades, d’aquestes trobades de gent de tot l’Estat espanyol al voltant de la qüestió  de  com pot ser d’útil això de la tecnologia per facilitar aspectes importants de la vida quotidiana, de la feina o del lleure. Finestra Enllà la pluja segueix xopant un paisatge que aquí és molt d’asfalt però que de seguida té color de verd i gust d’herba i d’aigua.

Com una lletania, com un ritual sabut i poc escoltat, una hostessa ens explica i ens demostra com van les coses de seguretat per si cal –Déu no ho vulgui- haver de sortir per vés a saber on d’aquesta bestiassa o per poder seguir respirant si allà dalt aquesta petita bombolla d’humanitat deixa de ser un objecte estrany, una molèstia per la tranquil•litat dels cels, i es veu sotmesa a la necessitat de recórrer a l’oxigen emmagatzemat en algun racó d’aquesta complexa anatomia. Ben mirat, pensat i debatut, això dels viatges en avió és una cosa ben estranya, obertament antinatural, explícitament agressiva i espantosament veloç. D’A Coruña a Barcelona en poc més de noranta minuts. La comparació amb aquell llunyà viatge en tren esdevé tan desproporcionada que fa trontollar les pròpies bases de la comparativa, allò que la pot fer significativa. Però també és cert que en la rapidesa es perden elements Essentials del bagatge del viatge -he estat a punt de dir que es perden algunes maletes del viatge però m’ha semblat una mica massa de mal gust jugar amb la ruleta de l’atzar que no regala precisament alegries sinó sorpresa i malsdecap i, molt probablement, una bona emprenyada quan descobreixes, davant de la cinta transportadora, que la teva maleta no ha arribat. Però és indiscutible que aquesta petita gàbia tancada, compressionada, reduïda, ràpida i una mica asfixiant no guanya la més mínima comparació amb aquell creuar paisatges de tots colors, estacions desertes quan la nit és espessa, Prats verdíssims amb horris i vaques, ponts, túnels i els xiulets d’un tren que avança sense pressa. Penses en els versos de Gil de Biedma quan parla de l’encant especial –com un espai suspès en el temps, en la vida, en la pròpia biografia- dels viatges en tren de nit i de seguida te n’adones que ben aviat aquests viatges en tren de nit seran un paradís perdut perquè la xarxa imparable de l’AVE –aquest AVE que uneix Madrid amb tots els punts importants d’Espanya- està ofegant.

Si no tens la sort que la son et guanyi, aquests noranta minuts no seran un espai de temps relaxat. No et consideres una persona que viu inscrita en la fòbia a viatjar a la panxa de bestiasses voladores però els sobtats batecs i els canvis depressió que les teves orelles noten massa bé et fan viure els minuts a disgust. Busques més enllà del rum-rum del motor certs records d’aquella primera vegada que vas trepitjar aquesta ciutat. Les matemàtiques són exactes i l’abisme d’anys que s’obre entre aquesta tarda plujosa de desembre tot passejant er la Torre d’Hèrcules i aquella tarda plena de  sol d’un juliol que  ja s’endinsa  en  l’atzur boirós de la distància, et fa conscient que ja de tantes coses fa massa anys. I els paisatges han canviat: els teus i els d’aquesta ciutat. Recordes com la Torre d’Hèrcules , sempre imponent, intentava defensar el seu valor històric però no podia fer de far a una gent que vivia ben a prop seu en condicions de subsistència. Ara tot està ordenat,preparat pel lleure, pel passeig, pel joc. La ciutat és una realitat viva i canviant. Això ho saben perfectament tant Castelao com Cunqueiro que, ben asseguts en els seus respectius bancs de la plaça de l’Humor, segueixen atentament i amb ganes d’una desbordant imaginació l’anar i venir de tot plegat: des dels nens que segueixen jugant per aquesta plaça fins als governants de torn que han fet el que els ha semblat amb la ciutat i amb els diners dels ciutadans.

Aquesta tarda, mentre passejàveu per aquesta ciutat, coneguda fa força anys i descoberta de nou avui,   heu contemplat sense paraules la força brutal d’un mar que no perdona però que tampoc enganya, l’olor de les castanyes torrades, la quietud dels bars després d’una llarga nit de feina, la plaça Maria Pita plena de ninots de Nadal, el carrer on vivia el seguidor del Deportivo que va anar a buscar la mort al Manzanares, una pluja intermitent però que no fa desagradable la passejada, les empanades als aparadors i els anuncis de mariscades a preus raonables. Alguna cosa –no saps ben bé què- comença  a tenir el gust de la nostàlgia. Potser  és la necessària Rosalia que et diu alguna cosa a cau d’orella. Penses en el llibre de Manuel Rivas que fa poc vas comprar i que avui tens més ganes encara de començar a llegir. Com un retrobament, com un pont que uneixi els dos extrems de l’espai que separa aquests noranta minuts de vol. Com una càlida línia de llum que guia, com la Torre d’hèrcules anys enrera, la nostra vida pels camins de les emocions, entre els batecs de les ones massa ferotges quan la marea és alta i més plàcides quan és baixa.

Dos quarts i mig  de dotze. La bestiassa ja vol posar les seves potes de metall damunt la terra plena d’asfalt de l’aeroport de Barcelona. Planeja ja força a poc a poc, com una àguila esperant el moment. I, ara sí, suament, rellisca amb força pel pendent mentre els frens fan amb èxit la seva feina.

Un fantasma recorre els carrers i les places dels pobles i de  les ciutats d’arreu dels Països Catalans: l’obsessió de fer desaparèixer les voreres dels carrers i fer que tot estigui al mateix nivell. Aquesta voluntat que ha fet fortuna en la ment de molts dels responsables municipals –siguin del color polític que siguin-  que aposten per les plataformes úniques –o carrers amb quota zero-  suposadament es potencia , l’espai pels qui anem a peu pels carrers en detriment dels qui van sobre Quatre rodes. Molts dels nostres alcaldes i alcaldesses s’omplen la boca i xopen els discursos amb proclames en defensa Di els qui van a peu, dels pobles i les ciutats per a les persones o altres eslògans que fan sonar aquesta mateixa música.

Aquesta opció –que es va extenent comuna pandèmia- respon a una voluntat legítima i positiva –la de promoure els espais públics per a l’ús dels qui anem a peu- però es fonamenta en dos pressupòsits erronis però profundament arrelats i, encerta manera, de discurs convincent: l’aposta per uns pobles i unes ciutats de les persones es relaciona amb criteris de sostenibilitat i, per altra banda, garanteix l’accessibilitat universal. Si tothom pot entendre, si ho pensem una mica, que fer els carrers d’una manera diferent no aporta necessàriament cap millora en termes energètics ni en hàbits en l’ús de mitjans de transport públics o privats, sembla més difícil explicar que dissenyar uns carrers sense voreres no és ni de bon tros la manera de facilitar la mobilitat a molts grups de ciutadans. D’entrada, és cert, si suprimim les voreres i fem uns carrers en què tot està al mateix nivell, sembla que la cosa queda més transitable, més fàcil, per a totes les persones que van en cadira de rodes o per fer córrer per aquest món els cotxets dels nens petits. Però què passa amb les persones cegues, amb la gent gran que no se n’adona de si es troba al mig del carrer o a la suposada vorera, amb els nens que van a la seva i no tenen consciencia d’un límit clar, d’un final que marca un perill? El Disseny universal, tal i com es practica avui, no és de cap manera veritablement universal.

Si m’ho permeteu, us explico un exemple que és ben senzill i entenedor.  Si aprofiteu el cicle de Nadal –que ja tenim a tocar- per fer una visita a Barcelona, descobrireu que el cèntric i famosíssim Passeig de Gràcia ha Sofert una remodelació. Amb bon criteri, han suprimit unes illetes desastroses que hi havia entre els carrils laterals i els centrals i han fet que les voreres, més ordenades i civilitzades, siguin ben grans i, suposadament, més agradables per a passejar. El problema és que han tingut la brillant idea d’ubicar damunt d’aquesta immensa vorera un carril de servei per a veïns, taxis, bicicletes i tothom que ho necessiti. El fet és que aquest carril no té cap MENA de contrast  amb la resta del paviment de la vorera i, per tant, les persones cegues, la gent gran que no hi veu gaire, els turistes despistats i embadalits amb la bellesa del modernisme, les persones amb deficiència auditiva, etc, etc, no saben si es troben dins el carril i o si per aquest hi circula algun Vehicle massa silenciós que els envesteix per l’esquena. Per què l’alcalde de Barcelona i els seus tècnics han apostat per una  opció que crea molta inseguretat –un perill real- a un grapat de ciutadans? Per què no han fet cap cas de les queixes fonamentades de les entitats de persones amb discapacitat i de tècnics experts en la matèria? Per què parlen d’una ciutat de les persones quan estan fent que moltes persones vagin cada vegada amb més por de ser atropellades per les pròpies voreres? La resposta és tristament senzilla:  els responsables polítics i tècnics  de molts municipis tiren al dret, moguts per prejudicis i idees esteriotipades i no atenen a raons fonamentades. I si algú els plateja una queixa seriosa diuen que bé, que ja ho estudiaran i, si cal, ja ho arreglaran…. Amb els Diners de tots, és clar.

Si voleu conèixer una mica més aquesta problemàtica i donar suport a una campanya de denúncia i de sensibilització,mireu al youtube un vídeo de tres minuts que ha fet l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) i que porta per títol: “A l’ACIC no ens fa cap gràcia el nou Passeig de Gràcia”. Si us ve de gust, feu-lo córrer perquè molta gent el vegi i,tot prenent consciencia d’un problema puntual però que és molt general, dóna suport i força a una denúncia ben fonamentada.

Perquè la manera de fer política avui encara és, majoritàriament, una manera basada en la imposició, en la falta de rigor, en les decisions estètiques i propagandístiques i, al capdavall, en les modes. Però, curiosament, contra tot allò que seria raonable i esperable, avui els carrers esdevenen un espai més hostil que mai per a molts grups socials. Des d’aquesta perspectiva ben quotidiana, és absolutament necessari que la participació, la corresponsabilitació d’entitats i ciutadans, la responsabilitat i el bon fer entrin a la vida política dels nostres municipis.

El passat diumenge 9 de novembre hem commemorat el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. D’una manera apressada, tumultuosa i plena d’emoció, en ben poca estona es va enderrocar el mur que expressava de manera física i simbòlica aquella   divisió del món en blocs que va definir el paisatge  de  la història de la segona meitat del s. XX. Amb aquesta demolició apressada d’un mur de la vergonya –malauradament encara existeixen ben forts alguns altres murs de la vergonya- s’encetava de manera ben clara un nou moment històric, aquest moment nostre.

El mateix 9 de novembre, ben a prop dels llocs on es recordava  el que va ser aquell  mur, centenars de catalans participaven –com en altres indrets del món- en la consulta sobre el futur polític de Catalunya. I tal i com van dir les dues dones que són la veu de les dues entitats que han estructurat, organitzat i canalitzat la força, la il•lusió i la feina d’un poble que vol tocar la seva llibertat, aquest dia també va caure un mur: el mur de la por. El fet que dos milions tres-centes mil persones anessin tranquil•lament i emocionadament a votar allò que consideraven més oportú en una consulta que el nacionalisme radical espanyol –atrinxerat sota la cuirassa de la llei, de la seva llei- considera il•legal, antidemocràtica, absurda o vés a saber què és, senzillament, un fet revolucionari. Una revolució feta de somriures, d’emocions, de ganes de construir, de voluntat d’autodeterminar-se. En definitiva, el desig d’un poble que sense estridències desobeeix una lleig que considera injusta, que l’ofega, que no el deixa ser.

La caiguda del mur de Berlín va obrir la porta a un món, aquest món que ara vivim i que ara construïm, que és en molts aspectes ben diferent del que era  durant l’època marcada per la divisió del món en dos blocs. Des d’aquell simbòlic 9N del 1989 el capitalisme campa com vol i per on vol sense fre i les desigualtats s’han anat fent més profundes. Però també és cert que des d’aleshores s’ha anat construint una manera d’entendre el món com una necessària unitat on la riquesa de la diversitat cultural es valora de manera estretament vinculada amb la garantia d’uns drets bàsics per a tothom. Ja des dels anys 90 una part de la gent que configura la diversitat de pobles del món entén que la seva lluita concreta –perfectament arrelada al seu territori, a la seva proximitat social, cultural o ambiental- està estretament vinculada a una manera global d’entendre que cal treballar per un altre món que és possible. En aquest sentit, totes les experiències d’empoderament, d’autodeterminació, d’autogestió, de radicalitat democràtica han anat teixint i fent forta la consciència que està a les nostres mans la possibilitat de canviar les coses, de denunciar allò que és opressiu i injust, de crear espais nous de llibertat. Sense fantasies ni falses utopies que esdevenen generadores de frustracions, sense creure en l’adveniment d’un nou paradís terrenal, però sí des de la certesa que podem fer moltes coses perquè els canvis siguin reals i efectius.

El fet essencial que evidencia el 9N viscut a Catalunya és que és perfectament possible que una part molt important de la ciutadania decidiexi que, malgrat les prohibicions, vol expressar-se, vol definir a les urnes un fet important per a la nostra vida col•lectiva. I això vol dir que gent de totes les edats i de condicions socials i de posicionaments ideològics diferents troben un punt en comú per unir voluntats i esperances. I és precisament aquesta unitat clara, plural, complexa però al capdavall efectiva que es manifesta d’una manera pacífica i exemplar en les manifestacions multitudinàries i en les urnes del passat diumenge el que posa molt nerviós als portaveus del nacionalisme espanyol radical –ja sigui el front executiu i judicial del PP-Tribunal Constitucional, ja sigui al PSOE –despreciant obertament un procés democràtic- o la d’altres partits que defensen com a punt quasi únic la indissoluble unitat d’Espanya.

Després d’un procés llarg i incert, a voltes obertament confús i amb alguns moments de desorientació, el 9N ha acabat essent una festa, una jornada –una més a la llista, però amb un color especial- d’aquest camí cap a la llibertat. Ara només cal que aquells que tenen la responsabilitat de gestionar aquesta força democràtica tinguin la voluntat i l’encert de fer-ho bé. Quan s’enderroquen els murs de la por, la força d’un poble que lluita per la seva llibertat és sens dubte molt més  gran.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 959

Li hauria agradat més que aquesta tranquil•la tarda de diumenge tingués un aire, un ambient, més clarament tardoral. Encara fa massa calor quan el calendari ja s’ha menjat un terç llarg dels dies de l’octubre. . Però encara que la fresca no omple aquest espai de tarda de diumenge, el Carles està content perquè feia dies –massa dies- que no podia gaudir amb plenitud d’una tarda sencera de diumenge per fer allò que en aquell moment considerés oportú i, també, perquè aquest plàcid espai de temps sense pressa  que vol dedicar  a ordenar una bona pila de papers i a veure alguns programes per Internet té com a paisatge plaent la presència de la Clara, aquesta filla meva que s’està fent gran i que no podem cantar victòria   –l’experiència acumulada exigeix prudència- però sembla que aquest any ha començat el curs d’una altra manera. La Clara, asseguda al seu racó preferit del sofà,  passeja  –perfectament  aliena a la mirada del seu pare que l’explora amb tendresa des de la taula, davant del seu portàtil que s’està engegant mandrosament- per vés a saber quins camins que s’obren pantalla endins del mòbil que la té  ben atrapada. Sembla que aquest curs ha començat amb més ganes i amb un interès que mai havia demostrat pels estudis. Sembla que la Clara comença a transitar per una adolescència menys estrident, més serena. Ara, asseguda al sofà, té un aire ja de dona jove.

El primer capítol de la sèrie Blanc sobre blanc de TV3 comença a córrer per la seva pantalla.

Els dos germans bessons ens ensenyen, sense pretensió i amb claredat,els eixos fonamentals de la seva concepció de l’art i de la manera com van  donant vida i realitat a les seves pintures. El seu interès per la realitat,pel detall,per allò quotidià, els empeny a buscar, esponjor endins de la necessària llum que dóna vida a tota realitat pictòrica, la bellesa en allò que pren força, dimensió i relleu especial dins de la realitat propera. S’atura en el quadre de la model –la model de tots els quadres- que està fent alguna cosa amb el seu mòbil i, quasi instintivament, retroba la figura de la seva filla que, força més jove que la model del quadre, també passeja per la realitat que es dibuixa dins la pantalla. Si parlem de pintura emmarcada dins el realisme –fins i tot es podria dir l’hiperrealisme- cal donar per bona i necessària la presència d’aquests petits estris que marquen la manera contemporània d’accedir a la informació i de ser l’espai de contacte social. Després d’una pausa, una escultora ens ensenya i ens parla dels seus caps de fusta, a la manera de tòtems una mica passats pel sedàs del cubisme, i de la importància de fer de l’escultura una manera física de parlar de les paradoxes de la vida, dels records emmagatzemats ben  dins de capses de vidre o de les cordes flexibles que ens lliguen de múltiples maneres a la nostra pròpia realitat.

El Carles es perd en certes consideracions estètiques sobre les raons que porten a un artista a caminar i anar configurant el seu propi estil, la seva pròpia veu. Però la veu de la seva filla –com un fil que el retorna del seu univers a la terra del menjador de casa- li diu:

Pare, em pots explicar quin sentit té tot això que han fet avui a Madrid amb això de les desfilades militars, amb la cabra i el rei?

- si vols que et digui la veritat....

Estan molt sonats, no?

I el Carles pensa que tot plegat podria ser un quadre perfecte, una pintura d’un realisme precís però d’una època ja molt llunyana. I sense gens de bellesa.

 

Això deia un molt bon amic, mentre preníem un gintònic en agradable companyia. És una persona d'idees constructives sobre llengua, que intenta emprar el valencià tant a nivell privat com públic. Però em deia que es trobava amb molts dubtes i vacil•lacions quan escrivia, i que aquesta inseguretat es devia a aquest fet: "És que natros no parlem bé i, és clar, ens costa molt més".

Heus ací un prejudici molt arrelat entre els parlants habituals de valencià, no només ací al Maestrat, sinó en general a tot el País Valencià, i potser encara en altres llocs on no se senten identificats amb la parla oriental, la de les comarques de Barcelona i Girona, que és la que gaudeix de major difusió en els mitjans. Aquí al nostre territori el complex d'inferioritat encara s'agreuja més, perquè estem lluny dels dos grans centres lingüístics, que són Barcelona i València. Hi ha qui creu que no parla bé perquè no diu "sigui"; d'altres, com el meu amic, creuen que parlen malament perquè no pronuncien les erres finals com a València.

Doncs bé, cal dir-ho molt clar, perquè hi ha molta gent confosa: ací parlem molt bé, i no tenim res a envejar ni als de Mataró ni als d'Ontinyent. De fet, tothom parla bé, no hi ha cap territori on parlen millor que en cap altre. Tots els accents són bons, és tant valencià i català pronunciar la erre de "cantar" com no pronunciar-la, com fem nosaltres. Una cosa és la llengua oral, i l'altra la llengua escrita, i cal deixar de banda un altre prejudici, que el meu amic expressava així: "Allò que està ben dit és quan es parla com s'escriu, no?". Doncs no necessàriament. Escrivim la erre final, però no la pronunciem, i això és una convenció que hem establit, igual que escrivim les hacs i són mudes.

El problema és que la normativa acaba influint en la percepció que els parlants tenen sobre allò que parlen, i potser això és inevitable en els processos de normalització. Per això cal fer, com es diu ara, molta pedagogia, i no deixar que la gent crega que la seua manera de parlar és “incorrecta”, perquè això acaba perjudicant l'ús de la llengua. I no és cert: tinc molt amics i coneguts tant de Barcelona com de les comarques centrals valencianes, i us asseguro que tampoc parlen la manera suposadament "correcta" de la llengua. Simplement, perquè l'estàndard no el parla ningú. O el parlem tots una mica.

Hem de sentir més orgull per les formes que emprem, apujar la nostra autoestima lingüística. No amb un sentiment particularista, que ens allunye de la llengua comuna dels germans del nord i del sud, perquè això seria limitar-nos i empobrir-nos, tancar-nos en el nostre petit clos i acabar pensant que la nostra llengua només és per anar per casa. Res d'això: el nostre parlar és una aportació de primera a la llengua comuna, i aquesta és una llengua normalitzada que ens permet llegir i escriure sobre qualsevol cosa, ens permet comunicar-nos amb el món. Acceptar-nos a nosaltres mateixos i estar satisfets de la nostra singularitat és el primer pas per a ser universals.