< tornar a la portada

En tots els instituts hi ha els espais reservats per a aquell alumnat que, per diverses raons, supera la línia vermella d’allò que es considera una actitud tolerable en la dinàmica de les classes. La definició d’aquesta línia vermella i els criteris que determinen quan i de quina manera inacceptable es supera són temes complicats que demanen un espai massa gran per poder ser tractats aquí. Però  el fet evident és que tot institut té un  espai –una aula, unes cadires a prop de la sala de professors o dels despatxos de direcció o en qualsevol altre indret del centre educatiu- que acull a tots aquells nois i noies que han estat convidats a deixar la classe perquè aquesta pugui seguir tirant endavant.Ahir vaig passar una bona estona amb dos nois que havien estat convidats a sortir de classe i que mataven els minuts d’aïllament fent veure que feien els  deures. Els dos nois són alumnes nous al centre: un ha començat 1er d’ESO i l’altre 1er de Batxillerat. El més petit no era la primera vegada que en aquest curs havia visitat l’aula d’expulsats. Les raons de la seva sortida de classe eren confoses però sens dubte hi havia dues idees clares: ell no era responsable del que havia passat i el professor li té mania.  Fins aquí tot responia a un esquema habitual. El cas de l'altre noi era una mica més estrany: no és habitual –malgrat que no sigui infreqüent- que un alumne de Batxillerat sigui convidat a sortir de classe. La raó que justificava el fet també era confosa –i això sí que és habitual- però sens dubte, segons el seu parer, rotundament injusta i equivocada. Mentre el més jovenet anava fent –sense un entusiasme desbordant, és cert, però anava fent- la feina que el professor li havia indicat,l’alumne de Batxillerat em va preguntar per les característiques d’una feineta que els havia encomanat i que m’havien de presentar el proper dia de classe. I així, sense adonar-nos-en, ens vam posar a parlar del “big bang” i de si aquesta teoria científica sobre l’origen de l’univers està suficientment fonamentada i si realment és suficient per explicar com és possible que d’una explosió inicial n’hagi sorgit tot un immensíssim univers. El noi, un estudiant que a classe no s’havia atrevit a comentar les seves idees en veu alta, es mostrava com un veritable interessat en aquests temes i es notava que es movia entre la força d’una teoria avalada per la ciència i el pes d’una explicació que recorre a un Déu creador per donar una pàtina de seguretat, de determinisme, a tot plegat. I de sobte, el noi més jovenet s’apunta a la conversa i demostra uns coneixements interessants sobre el tema des d’una evident perspectiva marcadament creacionista.Durant una bona estona repassem, des de la perplexitat i la sorpresa, els enigmes que defineixen la immensitat de l’univers i la màgia de la vida al nostre planeta. I l’alumne de Batxillerat que ha estat convidat a anar a la sala d’expulsats em diu –i sembla sincer quan ho diu- que des que parlem a la classe de filosofia de coses que semblen una mica estranyes –l’origen de l’univers, el sentit de la vida, el destí, si tenim ànima o no, la bellesa, la justícia, etc-      es descobreix a si mateix pensant-hi quan està a casa, quan va pel carrer. Em diu que fins aleshores no s’havia plantejat mai coses d’aquestes però que ara sí que ho fa perquè creu que són interessants i  importants per a la seva pròpia vida. Sona el timbre terrible, eixordador i l’hora s’acaba. Ens acomiadem i tanco la porta tot pensant que és curiós que en  una situació anòmala –una aula de castigats-  es creï l’espai adient per parlar de coses interessants. I aquesta idea m’obre uns interrogants importants –encara que no tinguin la dimensió que tenen les preguntes sobre l’origen de l’univers, el sentit de la vida o la justícia-   sobre la importància d’una disciplina sovint menysvalorada com la filosofia i sobre les dinàmiques que marquen la nostra pràctica docent. Espero poder seguir parlant de coses interessants amb aquests dos nois però que sigui en un altre espai i no en una aula de castigats.

Fa hores que plou. No és una pluja torrencial però tampoc és la pluja mandrosa de tardor. Els homes i dones del temps diuen que la cosa va per llarg, que seguirà plovent tot el dia. Feia molts dies que no plovia i encara en feia més que no plovia d’aquesta manera, amb la persistència de qui vol deixar ben clar que avui és el protagonista de la jornada. Redueixo les sortides al carrer als pocs encàrrecs que són imprescindibles perla supervivència diària i deixo per un altra dia totes les coses que poden esperar. Acompanyo l’ambient tardoral amb el bellíssim,inquietant, a voltes difícil i a voltes apassionant Rèquiem de Fouré,una de les darreres descobertes que em tenen captivat. I per algun racó de la pluja i de la música, recordo –infantesa endins- la mare en un dia sense data concreta de llargues hores de pluja aturant-se un moment en el seu feinejar constant  i, tot mirant per la finestra, dir a mitja veu: “A veure si hi tornarem amb els aiguats del 62”.

L’escenari d’aquest retall de record l’hem de situar a Terrassa, potser una desena d’anys després de la tragèdia. L’any 1962 jo encara no era ni tan sols un projecte, però els que hem nascut i viscut al Vallès Occidental portem inscrita la riuada del 62 en el nostre bagatge personal. En l’atmosfera familiar  aquell 25 de setembre d’ara fa cinquanta anys sempre hi ha ocupat un lloc. L’angoixa per una aigua ferotge que ho anava arrossegant tot; el pare creuant la Rambla agafat a una corda i amb l’aigua fins els genolls; les rieres eixutes esdevenint un riu potentíssim que s’emporta sense contemplacions arbres, cotxes, cases construïdes de qualsevol manera en els seus marges ... I la tragèdia esdevenint una realitat inevitable, inexplicable però terriblement certa. I la mort fent festa grossa. D’entre el miler de morts de la tragèdia del setembre del 62 penso en el fill de la nostra veïna, en el germà de la meva amiga d’infantesa  que no va conèixer mai –la tendra amiga d’infantesa amb qui vaig compartir jocs   i la nostra entrada, força traumàtica per a mi i ben feliç per a ella,  al sistema educatiu tot anant junts al parvulari de la senyoreta Lourdes. La mare de la meva amiga va veure, impotent, horroritzada, comuna maleïda i poderosa glopada d’aigua s’enduia el seu fillet del terrat de la casa on vivien, construïda  massa terriblement a prop d’una riera per la que normalment baixava, amb sort, mig pam d’aigua.

No sé amb què o amb qui pensava Fouré mentre escrivia el seu apassionant, bellíssim, inquietant i a voltes estrany Rèquiem. Però estic segur que no pensava en la mare a qui l’aigua li pren la vida del seu fillet, ni de la dona que plora perquè l’home no ha tornat a casa i que al cap d’un o dos dies haurà de reconèixer-lo en aquell cadàver   desfigurat per l’ofec i els cops. Però és ben segur que avui, cinquanta anys després  de la tragèdia, les mares que van perdre els seus fills, les dones que van perdre els marits i els marits que van perdre les dones i tots els qui van veure com l’aigua s’emportava éssers estimats,  retroben en la música d’aquesta pluja que no deixa de caure amb insistència el record d’aquells que   la massa pluja els va fer aturar sobtadament el batec del seu temps. Potser alguns preguen per les seves ànimes o ploren secretament i es lamenten per la injustícia d’unes morts i d’una tristesa absurda. Però tots ressegueixen el contorn precís de la ferida –potser una mica desdibuixada pel pas del temps- que té un tacte ben viu i precís de dolorosa pluja, massa pluja, i de llàgrimes.Ressegueixo, a poc a poc, el batec del Rèquiem, de la pluja i dels records. Cinquanta anys després de la tragèdia de les riuades en aquesta tarda lenta de dissabte de tardor.

< TORNA A LA PORTADA

La noia, d’una joventut i d’un aire de confiança en si mateixa que a ella li semblen quasi insultants, s’asseu discreta al sofà i treu una petita llibreta i un bolígraf. I encara que mai ha estat gaire bona en la cosa de les matemàtiques, li resulta fàcil –i força terrible- establir en un quart de segle l’abisme de temps que les separa. Però no només són els anys els que marquen diferències: ella no es reconeix, en els seus divuit anys, en la força que transmet aquesta noia, en la bellesa d’uns ulls que volen conèixer,  descobrir i seduir. Ella, quan va acabar amb dificultats el COU –aleshores en deien així- vivia arrelada als dubtes i a les incerteses. I ara pensa que potser aquells dubtes, que ella va creure que va esvair quan es va casar i quan va començar a treballar ala sabateria, van romandre latents en algun lloc i són els responsables de no haver sabut fer bé les coses amb el Marc i ara, mira, està ben perdut i li hem de buscar un reforç durant l’estiu perquè no descarrili de l’ESO. El tutor del Marc els ho va dir ben clar: “Si no es posa les piles el proper curs descarrilarà i no es traurà l’ESO. El Marc té capacitats però no treballa gens i en matemàtiques i anglès va molt peix”.Va ser el propi tutor que els va recomanar, si ho volien, és clar,aquesta noia de mirada intensa i de cabells negríssims per on es perden els primers  rajos ja intensos  del sol que entren al menjador i que ara espera que ella comenci a parlar del Marc i de com volen fer-ho, això de les classes de repàs d’aquest estiu.El tutor del Marc ens va parlar molt bé de tu. Ets una bona estudiant. Faig el que puc. M’interessa estudiar i treure bones notes.Què vols estudiar, ara?Medicina. Si tot va bé aniré a Barcelona a fer la carrera.I ja has pensat l’especialitat?Psiquiatria.I la Rosa ja s’imagina aquella noia una mica més madura, potser més atractiva encara, caminant amb seguretat per un passadís d’un hospital. Amb aquesta mateixa llibreteta a la mà i amb el bolígraf apuntant algunes dades d’un pacient que ha descarrilat massa de la vida i que responsabilitza de la boira que l’embolcalla a les incerteses d’una mare que no li va saber donar seguretats i a la figura quasi inexistent d’un pare que deia sense convicció el que tocava dir en cada moment. I ara apunta al seu petit quadern: “Continua present el fantasma de la noia de mirada intensa que el va enamorar aquell estiu”.  - Caram. Molt interessant. Bé, però vols prendre alguna cosa? Un refresc? Un cafè?  - Un cafè amb gel, si us plau.  -  ona idea. Jo també en prendré un. Ara torno.Mentre prepara el cafè, la Rosa `pensa que sí, que aquesta noia ens el posarà una mica a rotllo. Davant d’una noia guapa i intel•ligent el Marc no s’atrevirà a fer el burro. A veure si aquest nen es desperta i deixa de comportar-se com una criatura mimada. I és que, és clar, el seu pare no li diu res –o només li diu que això no pot ser però no fa res de res- i jo sola m’ho he de menjar tot. Ai, a veure si ara no tindré gels... Sí, sí que en tinc. Bé, potser amb un parell de dies a la setmana n’hi haurà prou. A veure què em demana per cada hora de classe, perquè això ja és una altra cosa i anem ben escurats.La Rosa deixa damunt la tauleta la safata amb els dos cafès, les dues copes amb els glaçons i la sucrera.Moltes gràcies. I com han anat les notes finals d’en Marc?Un desastre. La veritat és que són un desastre. A veure si tu ens pots ajudar una mica a arreglar-ho.Bé, ho intentaré.