Seguim amb la campanya però, tranquils, este serà el penúltim número de La Veu signat pel tan aclamat com criticat Elector. Sí, amics i amigues, un sap quan el temps de criticar ha passat, quan cal buscar un nou pseudònim, o una nova revista… Qui sap.

Després de veure publicat l’anterior article em va parèixer molt lleig no haver comentat res d’allò que de veritat fa campanya, allò que un veu i diu: tenen el meu vot. Sí, amigues i amics, parlem  del espots de campanya, de direcció impecable uns, dignes de canal de “teletienda” altres. A continuació, una xicoteta (però sempre rigorosa) sinopsi sobre els espots dels partits que han jugat amb el setè art a Benicarló.

• PSOE: Impecable, basat en “selfies”, mostra una mestra compromesa amb el poble, amb l’aparició estel•lar d’actors de nivell com José Luís Rodríguez Zapatero, sensacional, i Ximo (perruquí) Puig.  **** de 5

Gènere: Biogràfic

• PP: Vistes al mar, segurament perquè des de l’altre sentit es veien massa pedaços d’obra per acabar. Clímax emotiu amb veu en off del protagonista, el candidat talla carxofes mentre un anònim remena una paella… Mundo, potser? Emocionant, apel•la al vot del cor.  *** de 5

Gènere: Drama

...

ELS RESULTATS

Mireu estimats lectors-electors, si per una cosa s’ha destacat aquest aficionat a la crítica fàcil que signa com a Elector ha sigut per la completa imparcialitat a l’hora de valorar tots els prolegòmens i detalls de la frenètica campanya electoral cadufera, la més entretinguda dels últims anys.

Després de fartar-vos amb les rigoroses anàlisis de candidats, cartells i vídeos només queda per analitzar de forma més que seriosa, com sempre, els definitius resultats a les eleccions municipals d’este 2015. Anirem per partits:

•PSOE: 3380 vots, 7 regidors. Que guapa i que bé s'explica esta xica, una gran mestra, sense dubte. Tot i que va néixer a Vinaròs prompte va trobar l’amor en este meravellós poble que ara governarà (si tot acaba com pareix)

...

+info La Veu ben paper

 

La tarda de dissabte vessa d’estiu tot just un mes abans del màgic solstici amb gust de fogueres. La Carla mira amb ganes aquest mar que li diu, a cops d’onades, que s’hi llanci sense contemplacions ni preàmbuls. Però ella no es deixa arrossegar per la crida càlida i suggerent  de  l’aigua i segueix bevent pausadament aquesta deliciosa orxata. Ella és una dona de rituals, de calendaris ordenats, i des de fa molts anys, des que l’adolescència es va anar desdibuixant pels racons d’una vida marcada per les responsabilitats laborals, domèstiques i ben aviat maternals, fins la nit de Sant Joan no inicia la seva temporada de bany.

Fa tanta calor i encara falta un mes clavat perquè sigui Sant Joan.

El pau surt per uns instants de l’univers de fulls del diari i se la mira. Fa un glop llarg de la seva cervesa, mira un moment el bategar de les ones i li diu que sí, que encara falta un mes però que el temps passa molt de pressa, que sense adonar-nos-en ja hi serem i que, així, com aquestes onades que van i vénen, passarà l’estiu i els mesos i haurem de tornar a votar.

La Carla sap perfectament que el Pau viu amb una discreta il•lusió aquestes eleccions. Potser per primera vegada des de fa anys i panys hi haurà alguna sacsejada significativa i alguna cosa canviarà. A ella també li agradaria, és clar, que el paisatge polític es capgirés radicalment però no hi confia massa –o quasi gens. Demà, però, a les vuit del vespre, ella sap que el Pau viurà unes hores intenses enganxat a la televisió i als diaris digitals. Com si d’una final es tractés. Com el que passarà el proper 6 de juny quan el Barça jugarà la final de Berlín.

a quina hora vols que anem a votar demà?

I ell se la mira de nou, fa un altre glop de cervesa i li diu que quan ella vulgui. Potser abans de dinar, abans d’anar a casa la teva germana.

- I a quina hora heu quedat amb els teus amics, avui?

I ell li diu que cap a les deu perquè el Cristian avui plega tard.

Ara callen. La Carla torna a la seva orxata, al seu mar que l’espera amb interès perquè retrobi el seu anar i venir constant, la tarda lenta d’un dissabte de reflexió electoral. Per sort, pensa,  ja s’han acabat els espais de propaganda electoral. Per sort ja no sentirà cada dia una torrentada de promeses plenes de demagògia o de suposades bones intencions  i de crítiques ferotges plenes de foc. Demà, de moment, hi haurà tranquil•litat i al vespre tothom haurà guanyat i a veure què fan a partir de dilluns. I ella no acaba d’entendre que el Pau i els seus amics de tota la vida avui hagin decidit treure de l’armari del temps perdut  un costum antic –i quasi oblidat- de quedar per sopar el dia abans de les  eleccions i comentar la jugada. Ella també hi havia participat amb ganes ara fa una pila d’anys, quan tots ells creien que des de les institucions politiques es podien fer coses per millorar les condicions de vida de la ciutadania i per fer realitat alguns drets fonamentals que  aleshores –i encara avui- trontollaven. Potser, en el fons, la Carla enveja una mica l’espurna de renovada il•lusió del Pau. Potser a ella també li agradaria alimentar l’esperança que algunes coses canviaran si els qui arriben a les institucions porten aires nous. Però la seva intuïció i la seva reflexió fonamentada en l’experiència li diu que més enllà de la bona voluntat d’algunes persones que defensen coses noves, el desig de poder i les ganes de remenar les cireres portaran les noves esperances a una via morta.

El Pau ha rebut un what’s app –la maleïda campaneta ho evidencia. El llegeix i li diu:

Segur que no vols venir aquest vespre? El Rafa diu que la Mercè finalment s’hi apunta i que el Pep i la Clara estan esperant a veure si els pares de la Clara volen exercir d’avis i es queden amb la Mireia i el Francesc.

Com el batec de les onades que fan viva l’oda al mar de neruda, ara sí, sí, ara no, no, no i ara sí, la mirada de la Clara, mentre s’acaba l’orxata,  xapolleja entre l’escuma i els dubtes. Ben mirat, potser serà divertit i tot. I una mica de discussió sempre anima els sopars.

No ho sé. No em ve massa de gust passar-me tota la nit parlant de política. Però deixa-m’ho pensar.

Ell no diu res però somriu suaument perquè sap que això vol dir que sí.

- Ai, quina llàstima que encara falti un mes per Sant Joan. Amb aquesta caloreta que fa i aquesta aigua que em crida...

Ara que ja tornem a ser de ple en les campanyes electorals –aquesta mena de mercats cada vegada més lamentables on uns venedors afamats busquen esgarrapar vots per aquí i per allà- em sembla oportú fer alguna consideració -en realitat hauria de dir, per ser precisos, alguna reiteració, perquè no faig res més que repetir coses ja sabudes- sobre els perills –massa sovint realitats- que enverinen alguns casos –i no pas en tots-  l’exercici de la responsabilitat de governar –ja sigui en un municipi, una diputació o en un govern d’això que en diuen les autonomies.

No m’entretindré a parlar de la corrupció en la seva forma més desvergonyida –la de qui gaudeix comptant bitllets que han arribat a les seves mans dins un  sobre d’unes comissions- perquè m’agradaria comentar dues formes de corrupció aparentment més subtils: el que en podríem dir el “tot val” o “val perquè ho diuen els tècnics i ho diem nosaltres”. Ho comento amb un parell d’exemples.

Aquests dies assistim, en aquest degoteig inesgotable de casos que van sortint a la llum, els draps bruts del cas Innova de Reus. El regidor de la CUP d’aquest municipi va engegar –com van fer la gent del grup “Cafè amb llet” al Maresme- la denúncia molt ben  fonamentada dels malfuncionaments interessats de massa coses lligades amb el món de la sanitat pública. Fa uns dies, l’alcalde de Reus reconeixia que durant l’any 2012 hi va haver “errors” en el 85% dels contractes. Sembla ser, això sí, que s’han arreglat una bona part d’aquell desori –o almenys això és el que ens diu. Però, caram, és molt gros que es parli d’un 85% amb aquesta tranquil·litat. Aquest fet demostra que la pràctica irregular era una realitat quotidiana perquè amb la cosa pública “tot val” –i sobretot del que es tracta és d’aprofitar-se’n sense manies.

Un altre tipus de corrupció és el que es manifesta en gestions públiques mal fetes però que es tiren endavant perquè alguns tècnics amb molt de poder els interessa i perquè els polítics de torn ho avalen acríticament. Platejo un exemple barceloní. Fa alguns mesos ja vaig comentar que des de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) bamp denunciar l’aposta salvatge per les plataformes úniques –és a dir, pels passejos sense voreres i, per tant, vies públiques on no hi ha cap delimitació entre l’espai per a vianants  i l’espai per a vehicles. El cas dramàtic i paradigmàtic el trobem al Passeig de Gràcia de la capital catalana on hi podem trobar un magnífic carril per a cotxes i bicicletes ben situat damunt la vorera i sense cap marca tàctil ni cromàtica que permeti a les persones cegues o amb baixa visió la seva identificació. Doncs bé, malgrat les diverses denúncies públiques –via un petit vídeo que va córrer per les xarxes socials i amb una manifestació força exitosa al carrer-, malgrat la queixa explícita de la Síndica de Greuges de la ciutat i l’opinió de diverses entitats de persones amb discapacitat física que tampoc avalen el model perquè no és veritablement accessible per a tothom, la regidora de torn i l’alcalde de la ciutat defensen abrandadament que aquest és un model meravellós, envejat per tot el món –i part de l’univers- i que, potser sí, presenta algun “petit problema” però que ja s’està estudiant en una comissió de treball la seva solució. Així doncs, es constata que ni l’opinió de les entitats de persones amb discapacitat, ni la dels tècnics de l’ONCE, especialistes en orientació i mobilitat de les persones cegues, ni el criteri de la Síndica de Greuges serveixen perquè els màxims responsables polítics d’un ajuntament reconeguin que s’han equivocat, que han apostat per un model que costa molts diners a la ciutadania i que no respon al necessari i imprescindible criteri de la garantia de l’accessibilitat universal. Aquest representa un exemple molt clar de mal funcionament, d’una aposta irresponsable per un model no estudiat suficientment, per una inversió en un disseny que esdevé molt perillós per a una franja de la ciutadania. Per a mi, sens dubte, aquest és un exemple de corrupció en el sentit més profund de mala pràctica que ataca als fonaments bàsics d’una institució que es vol democràtica. El malbaratament de recursos perquè no es vol treballar amb rigor, la defensa apassionada d’un model urbanístic que expulsa dels carrers a una part de la població perquè no hi pot transitar amb seguretat i l’obediència cega d’uns teòrics responsables polítics als criteris d’uns suposats tècnics en urbanisme que es mouen per prejudicis esteticistes i de prestigi personal representen, sens dubte, un atac frontal a la gestió democràtica, eficient i responsable de les nostres administracions.

No sé si el panorama polític canviarà  substancialment en la lluita contra totes les formes de corrupció a partir del proper 24 de maig. Espero –perquè diuen que l’esperança és l’última cosa que es perd- que l’esquerda profundíssima entre una part molt important de la política professional i les necessitats de la gent i del propi sistema democràtic empenyin cap a un grau més alt de transparència, d’eficàcia, de treball sincer pel bé comú. Bé, sigui com sigui, com a mínim ja n’anirem parlant.

Durant aquesta ja exhaurida Setmana Santa he tingut la sort d’anar al cine a veure una d’aquelles pel•lícules que no et deixa indiferent i que, a mesura que passen les hores i els dies, van agafant una força especial. Com un llevat que, a mida que reposa, va creixent. La cinta del director Abel Ferrera –diuen que un director d’aquells polèmics, que no deixa indiferent- ha fet sobre els darrers dies de la vida de Pasolini n’és un bon exemple. D’una manera serena, concreta, sense concessions a la filigrana o a allò superflu, els noranta minuts de ritme lent però precís són perfectament suficients per a pintar-nos el fresc de les últimes hores i de la manera d’entendre la vida d’un dels artistes de referència de la segona meitat del segle XX. D’una manera aparentment senzilla s’articulen en un relat perfectament coherent els moments essencials  estrictament biogràfics –el retorn a la casa de la mare després de dies de viatge, els espaguetis esperats d’un amic cuiner, el brutal desenllaç de la seva vida-, els retalls de l’entrevista que li va fer el periodista  F. Colobmo just la tarda abans de morir, les referències a les seves pel•lícules, el paisatge de la ciutat que tant li va servir per pintar una realitat necessàriament polièdrica, l’inici i el final del que havia de ser la seva nova pel•lícula i unes músiques senzillament excel•lents.

La mort violenta, dramàtica, oberta a interpretacions diverses, representa un punt i final prematur i absurd de  la vida d’un artista massa crític, massa personal, que incomodava massa a massa gent. Pasolini entén perfectament que a la vida tot és política, tot està enteranyinat de percepcions i interessos de poder –no només econòmic- i aquest convenciment  l’arrossega a una visió profundament crítica de la societat, una societat que teòricament ha superat el feixisme però que no se n’adona que en moltes de les seves estructures s’hi està arrelant el germen del totalitarisme en forma de pensament únic, de consumisme desaforat, d’interès individual, de discriminació del diferent. Davant d’aquesta situació –que no interessa desemmascarar a tots aquells   que toquen poder des de diverses perspectives, ja sigui l’Església o l’Estat en mans de la democràcia-cristiana o d’un Partit Comunista que ja comença a perfilar el que serà el famós pacte històric- l’intel•lectual ha de posar al servei de la societat les seves idees crítiques a la manera d’un martell que destrueixi tot el que es va definint com a homogeneïtzador, alienador, opressor. I en aquest escenari de revolta l’art hi juga un paper molt essencial, ja sigui a la manera de Brecht –el teatre com a eina de conscienciació social- o ja sigui a la manera de la recerca de la individualitat, d’allò particular, de la manera pròpia de viure. No en va, Pasolini, va escriure bona part de la seva obra poètica en friülès –una llengua de Bolonya, una d’aquelles que els italians acostumen a denominar dialectes- i va viure la seva homosexualitat amb obertura. En definitiva, Pasolini s’inscriu als anys setanta en aquell corrent de pensament de l’esquerra que vol trencar amb els totalitarismes de qualsevol tipus i vol defugir de les preteses solucions utòpiques que acaben legitimant noves formes de poder. L’Escola de Frankfurt, Foucault i, més a l’horitzó, Nietzsche, ressonen en les seves paraules.

La força de la pel•lícula, per a mi, es fa evident en diverses direccions. D’entrada, em desperta un interès per l’artista i per aprofundir en el seu coneixement. En segon lloc, em fa pensar en una època, en una manera d’entendre la vida i la política que em resulta molt familiar, suggerent, propera i necessària per entendre’ns una mica més i millor. En tercer lloc,necessito descobrir i retrobar les cançons que configuren la banda sonora –hi ha tresors, meravelles, que desconeixia, més enllà de la necessària referència a Bach. I, en fi, Pasolini m’ha fet retrobar aquelles sessions imprescindibles a la petita sala d’art i assaig on vam passar bones tardes de diumenge de la ja llunyana adolescència. Era un cine on feien sessions per a les escoles i allà, en sessions escolars o fora d’horari, ja pel nostre compte, ens vam deixar enlluernar per grans obres. De Pasolini recordo haver vist en aquest cinema de Terrassa el Decameró, els Contes de Canterbury i la duríssima Saló o els 120 dies de Sodoma, la seva darrera pel•lícula. El sexe, la religió, la fantasia, l’humor, la brutalitat, el feixisme, la violència sense límits, la innocència, els paradisos perduts, la necessitat de la llibertat i la força de la vida esclataven en aquelles cintes que, com ara m’ha passat amb la pel•lícula que parla d’ell, no et deixaven indiferent.

Gràcies per aquesta pel•lícula. Quin homenatge més esplèndid es pot retre a un artista que parlar d’ell en una pel•lícula que ens commogui, que ens faci pensar, que ens desperti les ganes de saber-ne més i de conèixer-lo millor? L’art és un instrument de revolta, una eina que no ens ha de deixar caure en l’endormiscament ideològic i que ens empeny cap a una manera de sentir, de viure i de veure el món inevitablement i meravellosament personal.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 979

LA NOVEL•LA CATÒLICA A CATALUNYA

CARLES LLUCH

Novel•la catalana i novel•la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2014.

Aquest llibre té el seu origen en la tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’11 de desembre de 2009, amb el títol de La novel•la catòlica a Catalunya (1939 – 1968). La hipòtesi de la que parteix l’autor és que en la literatura catalana de postguerra van aparèixer una sèrie de novel•les que estaven influenciades per la tradició europea de novel•la catòlica. Aquest corrent provenia sobretot de França, però també d’Anglaterra i va tindre molta divulgació a Catalunya, primer per les traduccions al castellà i a partir de la segona meitat dels anys seixanta al català.

El primer capítol del llibre porta per títol El concepte de novel•la catòlica on es tracta d’aclarir els dubtes que pot plantejar aquesta denominació. La majoria d’estudis contemporanis sobre la novel•la europea apliquen aquesta etiqueta a una sèrie de destacats escriptors com Georges Bernanos, François Mauriac, Julien Green o Graham Greene. La narrativa de tots ells té referències religioses més o menys explícites.

Les primeres manifestacions de l’anomenada novel•la catòlica sorgeixen en les primeres dos dècades del segle XX i presentaven un posicionament ideològic de reacció front al món modern. Però aquesta visió va canviar amb l’aparició en el període d’entreguerres dels autors abans esmentats. L’obra d’aquests autors va ser un dels camins de renovació de la novel•la europea en aquell període.

Pel que fa a la temàtica en la novel•la catòlica els personatges són col•locats en una situació límit davant de l’existència, han d’elegir entre Déu i la seua absència, entre la realitat física i la transcendència, entre el pecat i la gràcia. Alguns dels temes que es repeteixen amb freqüència són l’adulteri, que es presentat com un pecat amb connotacions transcendents. La crítica al fariseisme. Un altre dels temes recurrents és el del crim, hi han parricidis, assassinats, violacions. De vegades apareix el suïcidi, que situa el personatge davant la situació més extrema: la seua mort. Un altre dels temes és el de la salvació, ja que la redempció del pecador és possible. La salvació és possible mitjançant la conversió. Per últim, és habitual la presència d’un capellà entre els personatges, i ací el seu paper és ben divers.

El segon capítol del llibre comença amb una introducció sobre la presència de la novel•la catòlica a Catalunya. A partir de 1950 comença a sorgir una corrent de cristianisme progressista i renovador que s’enfronta al règim, que crearà un ambient propici per a la difusió de la novel•la catòlica. Però serà sobretot en la part final de la dècada i en el transcurs dels anys 60 que es publicaran tot un seguit de novel•les que es poden enquadrar sota el concepte de novel•la catòlica. Hi ha una sèrie de fets decisius, com la convocatòria del Concili Vaticà II, l’aparició de la revista Serra d’Or, l’impuls que li donen al gènere persones com Joan Triadú, Jordi Maluquer o Maurici Serrahima,  l’aparició de l’editorial Club Editor i la col•lecció “El club dels novel•listes” dirigida per Joan Sales.

El tercer capítol està destinat a estudiar la figura de Joan Sales i analitzar la seua obra més important, i referència del gènere, Incerta glòria. Comença el capítol amb un esbós biogràfic, on ens assabentem de la influència de la guerra en la seua vida, que el porta de la militància en el Partit Comunista en els anys de la República al catolicisme en la postguerra. També de les vicissituds de la publicació d’Incerta glòria i de l’edició en general.

Després es fa un ampli estudi d’Incerta glòria i es conclou que és una de les novel•les catalanes més clarament relacionades amb el corrent de novel•la catòlica, ja que es parteix de l’experiència extrema de la guerra, per a reflexionar sobre el sentit de la vida humana en clau cristiana.

En el capítol següent s’estudia l’obra de Xavier Benguerel, del qual després de fer igualment uns apunts biogràfics, es destaca que el període en què es va dedicar a conrear aquest gènere va de 1955 fins al 1964. A continuació s’estudien les novel•les de l’autor que va escriure en aquest període: El testament, Els fugitius, El viatge, Sóc un assassí, L’intrús i El pobre senyor Font. Les conclusions a les que arriba Carles Lluch després d’aquest estudi, són que les novel•les d’aquest autor representen un estudi psicològic de casos i caràcters i de passions: el ressentiment, el remordiment, el sacrifici, la resignació i l’adulteri. A més va ser l’autor català que va expressar de forma més clara i conscient la seua voluntat d’adhesió al corrent.

El capítol cinquè està dedicat a Blai Bonet, com en els anterior es comença fent una àmplia nota biogràfica de l’autor mallorquí. Després hi ha un estudi de tres de les seues novel•les: El mar, Haceldama i Judas i la primavera. Les conclusions a les que s’arriba són que en aquestes novel•les Blai Bonet se centra sobretot en l’ambivalència del bé i el mal en la relació entre l’home i la transcendència. El mal i el pecat sempre apareixen units a l’experiència traumàtica de la guerra. La temàtica de la novel•la catòlica es reflecteix en els temes que tracta: el sentiment de culpa, la sexualitat entesa com a pecat, el suïcidi i el crim amb un ambigu sentit de redempció, la idea de sacrifici expiatori, la infantesa com a experiència de la gràcia o la denúncia del fariseisme dels cristians aburgesats.

El darrer capítol està dedicat a l’estudi més breu de l’obra d’altres autors inclosos en el corrent de novel•la catòlica com Josep A. Baixeras, Ramon Planes, Josep Mª Espinàs, Miquel Llor i Ramon Folch i Camarasa.

Amb Novel•la catalana i novel•la catòlica, Carles Lluch  ha realitzat un treball extraordinari, molt ben documentat, com es pot observar en la bibliografia que maneja, per a establir de manera ben clara què és la novel•la catòlica i quins són els autors i novel•les que es poden enquadrar dintre d’aquest corrent, un estudi que serà a partir d’ara el punt de referència a l’hora d’estudiar aquests autors.

Els museus d’art contemporani són un espai sens dubte suggerent, estimulant i, com en mols altres àmbits de la vida i de la societat, ple de contradiccions. Potser la primera contradicció s’estableix en l’essència de l’espai: el museu –entès des dels seus orígens en plena Il•lustració comuna institució que té com a finalitat bàsica  la  garantia de la  pervivència de materials diversos que fixin el saber d’avui i de demà- sembla que sigui una mica contradictori  amb la creació de modernitat que, en molts casos, reivindica la seva condició efímera o que, com a mínim,s’enreda amb la necessària vivència radical i trencadora  del present. Però no cal que ens emboliquem en discussions massa ideològiques  o filosòfiques  per trobar contradiccions en la manera de prendre decisions dels museus d’art contemporani –o, per ser rigorosos, en alguns dels grans museus d’aquest sector de l’art. Si em permeteu una referència a l’experiència personal, recordo amb nitidesa com en diversos equipaments d’aquest àmbit han posat seriosos inconvenients –i ho dic així per no dir  directament una prohibició furibunda- perquè les persones cegues puguin tocar certes peces –o algunes peces- de les exposicions –tot tenint en compte que sovint les obres estan fetes de materials perfectament resistents a l’exploració tàctil i, fins i tot,  en alguns casos els responsables deien que quan calia traslladar aquella exposició enviaven “la idea” i no els materials que,molt probablement llençaven als contenidors de reciclatge una vegada tancada l’exposició. En fi, que el conservadorisme salvatge que s’amaga massa sovint darrera l’aparença d’ultramodernitat és força gran. I si allò que es defensa és una expressió artística que, des de perspectives i models estètics i ideològics molt diferents, comparteix el pressupòsit que l’art ha de trencar, fer pensar, revolucionar, esquerdar suposades certeses, dissoldre allò suposadament acceptat com a bo i fer-ne néixer de les seves cendres una nova mirada sobre el món,l’actitud que sovint guia el fer dels responsables d’aquests museus construeix  unes contradiccions evidents  –talment com una nova obra d’art, com una instal•lació que fa girar els colors o la llum en un joc de miralls que, al capdavall, resulta massa enlluernador.

La lamentable polèmica suscitada la setmana passada en relació amb la censura d’una de les peces que s’havia d’exposar en una nova mostra que presentava el MACBA (Museu d’Art contemporani de Barcelona), ens ha deixat, com a mínim, perplexos. Suposo que, després de tot l’enrenou,  tothom ha sentit a parlar d’aquesta història i que tothom haurà vist reproduïda per aquí i per allà l’escultura de l’artista austríaca Ines Doujak que, sota el títol “HC4 Transport”, vol reflexionar sobre el tema de la sobirania, de l’autoritat, i ho fa amb una voluntat explícitament provocadora. Aquesta obra forma part d’una mostra col•lectiva d’artistes que precisament van ser convidats i convocats perquè parlessin del poder, de la sobirania, i de les seves formes de sacralització. La polèmica, però, no ha nascut de la profunda crítica a les formes de poder que, des de diverses formes, arrosseguen una part cada vegada més gran de la població mundial cap a formes de vida que veuen cada vegada més lluny el tren de la realització dels drets humans fonamentals. Malauradament, doncs, la polèmica ha nascut perquè el director del MACBA volia censurar aquesta obra i, davant de la negativa dels comissaris, va ordenar desmuntar tota l’exposició. Finalment, tres dies més tard, sembla que el director s’hi ha repensat i ha decidit obrir la mostra amb l’obra que volia censurar. I el passat dilluns aquest director ha anunciat que plega del càrrec.  La raó de la censura, com és sabut, no és cap altre que la referència que s’hi fa a l’exmonarca espanyol en una situació, diguem-ne, compromesa. Les tisores de la censura –ai la censura, que cantaven fa un grapat d’anys els de La Trinca- han volgut retallar una obra d’art de la mostra de la qual forma part pel simple fet que en aquesta peça es fa referència –si ens ho diuen, perquè si no és així ningú se n’adona- a l’exrei de les Espanyes. Per tant, tot fent honor a la temàtica sobre la qual vol reflexionar la mostra artística, avui encara hi ha formes sacralitzades de poder, d’institucions. Molt encertadament, des de la seva profunda indignació, un dels comissaris de l’exposició ha denunciat que no té cap sentit defensar la llibertat d’expressió del Charlie Hebdo i prohibir una peça perquè en ella s’hi fa referència al monarca espanyol. A Espanya, està clar, la monarquia segueix essent un terreny sagrat i que vigili aquell que s’atreveix a fer servir el nom o la imatge de la monarquia en va, de manera caricaturitzada o carnavalesca. Les conseqüències de la repressió són diferents –no té punt d comparació, és clar,metrallar periodistes perquè fan broma amb Mahoma que prohibir l’exposició d’una peça- però, en el fons, l’esquema ideològic i de poder que hi ha darrera és el mateix. I sembla mentida com el ja  exdirector del MACBA ha actuat amb una fidelitat absoluta a la monarquia espanyola –que molt probablement no tenen massa tendència a gaudir de l’art contemporani- i ha pres unes decisions implacables, incomprensibles i absolutament injustificables. Ens trobem davant d’una decisió de submissió vergonyosa que ha aconseguit que una part molt més gran de la ciutadania hagi conegut aquesta obra i que, encara més, ha posat en qüestió la seva credibilitat com a gestor d’un equipament cultural que defensa amb radicalitat la força de les expressions artístiques més rotundament modernes i, per tant, essencialment transgressores. Potser algun dia aquest director explicarà les raons i les circumstàncies que el van empènyer a prendre aquesta decisió, però sigui com sigui el fet és evidentment greu i molt significatiu. La transició espanyola va deixar com a peces claus la indissoluble unitat de la pàtria i la monarquia com a garantia d’aquesta unitat. No juguem, doncs, ni que sigui de manera artística, amb els valors patris. L’integrisme nacionalista espanyol necessita dels seus referents sagrats i amb aquests no s’hi val a fer bromes o reflexions massa crítiques.

A mi, francament, m’interessa sovint el joc que em plategen alguns artistes contemporanis i m’agrada deixar-me seduir per certes metàfores i certes conceptualitzacions que de vegades caminen per la corda fluixa entre el joc i unes idees que toquen el moll de l’os  de les  reflexions i les  experiències importants per a donar sentit a la vida. Davant de la peça de l’Ines Doujak, ho confesso, no acabo d’entendre què ens vol dir. El joc sexual entre el gos, l’activista boliviana i el suposat ex rei d’Espanya que vomita flors damunt un casc nazi no m’acaba de transmetre una reflexió clara sobre el poder. Potser és precisament la referència a tot l’univers del nazisme el que m’aporta més confusió que reflexió. Sigui com sigui, però, allò que ens evidencia l’actitud censuradora d’un director d’un museu d’art contemporani és tristesa i decepció. Queden massa prejudicis, encara,  per esquerdar, per esmicolar, per  dissoldre.

Si volem analitzar el Grau de fractura social d’una societat determinada podem fixar-nos –sense la voluntat d’establir veritats sociològiques definitives però sí amb les ganes de trobar algunes claus que ens ajudin a entendre realitats-  en els nivells o graus  que es fan evidents en  la relació d’una persona amb l’engranatge de drets de qè pot gaudir i de deures que ha de complir en funció  de qui és , de la seva aparença, del seu cognom, del gruix dels seus comptes bancaris o de les coneixences amb influències que té a l’abast,. No penso en una dimensió estrictament personal de les relacions humanes ni de la lògica influència de la proximitat afectiva, familiar o de qualsevol tipus que genera un matís diferent en el tracte entre persones. Penso, més aviat, en el  Grau d’influència d’aquest tot depèn quan parlem de serveis públics, de necessitats bàsiques, de drets fonamentals. Centrem-nos, per exemple, en el cas de la sanitat.

Un primer exemple ben clar ens el regala la frase lapidària, com una sentència inapel•lable, que tanca la novel•la Amb l’aigua al coll de Petros Márkaris. Si encara no heu descobert aquest interessantíssim escriptor grec  de novel•la policíaca, no deixeu passar més temps i aneu a buscar els seus títols. La novel•la que aquí cito és el primer títol d’una trilogia que parla de la crisi econòmica que pateix Grècia des de l’any 2010. com sempre, el comissari Kostas Jaritos intenta resoldre un seguit d’assassinats que ens ajuden a entendre el paisatge d’un país curiós i fuetejat sense compassió per una crisi que fa pagar en forma d’austeritat salvatge a les classes populars el preu dels beneficis també salvatges de les classes extractives gregues i dels bancs alemanys o francesos. La trama d’aquesta primera entrega de la sèrie sobre la crisi s’articula a propòsit del dopatge i de la desvergonyida actitud dels bancs i dels qui remenen les cireres. Quan, finalment, Kostas Jaritos descobreix el culpable de tot plegat, un home ben situat econòmicament però de salut molt i molt precaritzada, la dona del comissari –ben afectada per la manca de perspectives laborals de la filla, pel sou cada vegada més retallat  del gendre que fa de metge en un hospital públic, pel suïcidi d’un veí que no ha pogut fer front als deutes...- sentencia amb contundència que, digui el que digui la Troika, a Grècia si no tens influències –en la versió castellana en diu un “enchufe”- segurament et pots morir en qualsevol passadís d’urgències. D’aquesta manera, senzilla i clara, s’expliquen moltes coses d’una realitat social i s’evidencia la profunda fractura social que esquerda la societat grega.

Aquest retrat dur i cru d’una realitat –que la gent de Tsiryza té la responsabilitat de començar a capgirar amb urgència- ens fa pensar en la mort del nostre Antoni Gaudí. No fa massa rellegia alguns detalls sobre la seva mort –el 10 de juny de 1926- i l’articulista no tenia cap problema en reconèixer que l’aspecte físic, la pobra vestimenta del ja famosíssim arquitecte i el fet de no portar cap document identificatiu al damunt van tenir com a conseqüència que es donés atenció mèdica a  aquell home atropellat per un tramvia com si d’un rodamón es tractés. L’endemà de l’accident, el mossèn Gil Parés –el mossèn de la Sagrada Família- el va identificar però aleshores ja era massa tard i, malgrat els esforços, ja no hi van ser a temps. Gaudí, doncs, va morir perquè el seu aspecte era de pobre i, per tant, no calia dedicar-li massa atencions. Què hauria passat si, des d’un bon començament, el personal sanitari que el va atendre hagués sabut que aquell home era el genial arquitecte?

A la Barcelona del 1926 o a la d’avui, a la Grècia d’aquests dies o en qualsevol altre punt del món, si constatem que el sistema sanitari no respon de manera igual a una mateixa necessitat d’atenció, ens trobem davant de la certesa de la fractura social. I aquest mateix fet el podem constatar en molts altres àmbits de la vida social. Sens dubte, les polítiques de l’austeritat no han pretès res més que fer fonda aquesta fractura social i, per tant, foragitar d’un sistema de drets més o menys iguals per a tothom un bon grapat de població amb l’objectiu que els qui tenen molt encara puguin tenir més. Parlem seriosament d’austeritat i fem servir aquest noble valor per a determinar una guia de la vida que camini pels viaranys de la responsabilitat, de l’estalvi, del no malbaratament de recursos, de la consciència que allò públic és un bé molt preuat. Però no parlem d’austeritat quan en realitat el que pretenen és fer encara més profunda l’esquerda.

Sigui com sigui, de veritat, no deixeu passar de llarg de les vostres mans les novel•les de Petros Márkaris. Probablement ja us n’he parlat en algun altre moment, però segur que no us en penedireu.