Durant aquests últims dies de profunda significació religiosa ens va deixar el nostre estimat amic Fernando Peiró Coronado.El retrat de la vida d'un home sempre és complex, però en el cas de Fernando destaquen dos traços inseparables: la seua humanitat i la seua pintura. La pintura de Peiró Coronado té molts aspectes dignes d'esmentar. En primer lloc, excel•lent en els seus retrats figuratius, dels quals recordo amb emoció la puresa d'alguns realitzats amb llapis. Aquesta excel•lència s'estén fins a l'altre extrem de l'estètica pictòrica, fins a la més pura abstracció. L'obra no figurativa de Peiró es fonamenta en un informalisme que recull les característiques més espirituals de l'abstracció lírica. El color i la composició són habitualment sobris en les seues combinacions, sense renunciar a colps de saturació potent i a traços enèrgics que ens ensenyen que la insolència acadèmica és part consubstancial a l'artista. Un espill del propi Fernando; el seu judici amable deixava espai per a un punt de vista crític, sempre lúcid i quan mordaç, suavitzat per una calculada innocència per a donar una lliçó no només d'estètica sinó de bonhomia. Un altre dels aspectes plàstics merescudament resenyables en la seua pintura, quan realment ho són tots i cadascun d'ells, és l'ús de les textures. Els seus llenços estan plens d'objectes, d'empremtes, de materials: són fills del seu temps, és part del desafiament de les avantguardes. Però més enllà d'aquestes textures més convencionals, jo vull ressaltar l’enamorament de Fernando per les qualitats de la pintura mateixa. Es nota en la delicadesa amb l'ús de les barreges olioses, la recerca de la transparència exacta o de la presència matèrica en el punt exacte de cadascun d'aquests extrems. La conjunció del seu mestratge en la línia sensible i en la disposició i la consideració de les masses de color fa de la seua obra un treball complet quan sovint ens trobem en altres artistes menys destres que la pintura es refugia en el dibuix i viceversa. L'apreciació i l'ús d'aquesta ductilitat en el llenguatge distingeix el veritable batec de la pintura, i Peiró ens deixa aqueixa generosa herència. Gràcies Fernando pels teus ensenyaments, sempre les portare amb la meua paleta.

És dimecres. Acabo de dinar.  La situació és tan o més vergonyant que altres vegades. Penso que més. No havia arribat mai a aquest extrem. Encara no sé com va quedar el Benicarló diumenge passat. Me’n dono vergonya. El pitjor del cas és que no m’importa com vam quedar a Sant Mateu. Estic tan decebut de pensar que la temporada que ve tornarem a anar a Càlig i a Canet i que –això em faltaria- haurem de jugar contra l’Spòrting que m’estimo més no pensar-hi. El cervell ja ho té això. Aquelles coses que castiguen l’esperit tendeixen a l’oblit (perdó per l’infame redolí). Ara estic més posat en altres coses. La política local, per exemple, veig que m’inquieta. La afrenta de Cuenca –no, no és cap passatge apòcrif del cantar de Mío Cid Rui Díaz-, la presència d’un partit (?) que es diu Familia y Vida, em pregunto com pot ser que hi haja gent a les llistes dels anomenats partits majoritaris  que jo no sé qui són ni els he vists mai en la meua vida i coses així. Però el CDB, allò que es diu el CDB, reconec que el tinc una mica deixat d banda.

Malgrat tot, sóc un professional que cobro religiosament els meus merescuts emoluments amb la regularitat que li passa per allà on no sona a l’amo de l’empresa (a partit d’ara, lo puto amo). Així que ara mateix em connectaré amb alguna pàgina web de substància i m’ho miraré tot. Sé que seria més honrat per part meua escriure’n ací mateix l’enllaç i deixar-ho córrer tot, però no ho faré, no sóc honrat, que quede clar, i a molta honra que ho dic. En primer lloc aniré a la pàgina del bon amic Vicent Ferrer; ell ho sap tot i el que no sap, ho pregunta. Ara torno. (...) Aquests punts suspensius simbolitzen que estic a l’internet. Ja he tornat. Però quines coses passen? Resulta que he llegit que el nostre company està convalescent d’una malaltia cardiovascular i que, per tant, no està per solfes d’anar actualitzant paginetes. Sé que Vicent s’acaba de jubilar. Home de Déu, quina n’has fet? Que no saps viure sense treballar? Des d’ací mateix no puc menys que desitjar-li –de tot cor, el ho sap- una rapidíssima recuperació. Així que, vinga, espavil.

I ara què? Miraré a vore com està el web del CDB. (...) Simbolisme idèntic al d’abans. Ah collona, ací hi ha de tot. Increïble, aquests del Benicarló són gent formal; encara que les coses no acaben d’anar bé, tenen la pàgina al dia i no com els del PP que l’han tinguda quatre anys parlant del la presentació de l’alcalde Domingo de les eleccions del 2007. Se m’amuntone la faena. Primera. Vam empatar a un gol. Vam començar marcant nosaltres mitjançant Marcos Vilanueva i després els santmatevans (havia dit que jugàvem a Sant Mateu?) ens van empatar i es va acabar el partit. Es comprén que el terreny de joc estava en males condicions i per això no els vam poder guanyar... que sin no, hagueren vist ells. Segona. Diumenge vinent tanquem la temporada ací al nostre camp. Ens visita el Traiguera de Xoco. Hi haurà dinar de germanor entre directius, jugadors i aficionats (tots correran); una magnífica paella per poder sortir al camp, si més no, amb la panxa plena. Tercera. La junta ha organitzat un campionat de futbol d’aficionats, futbol set, futbol nou... no ho sé, però ja hi ha molta gent apuntada. Estan bé aqueixes iniciatives perquè la gent sàpiga que, com a mínim, existim.

I quatre, que no surt a la web del club. M’han dit que s’ha començat a tirar llast, que alguns dels jugadors que venien de Castelló ja no caldrà que vinguen més i que per a la propera temporada no se’ls espera.

Per cert, per cert. Ja he comentat en més d’una ocasió que n’estic cansat que em posen senyoretes amb poca roba per tan d’il·lustrar i fer mínimament atractius aquests escrits. Succeeix però que la imatge d’avui l’he triada jo perquè l’he treta, sí, sí, de la pàgina web oficial del CD Benicarló. Pujar no pujarem, però som uns catxondos, no?

Una il•lusió anomenada Esquerra. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquesta candidatura perquè em picava la curiositat de què em trobaria i perquè crec, es mereixen un vot de confiança en aquest entorn polític apagat i arrapat.I la sorpresa va ser agradable. Agradable en tots els sentits. Agradable perquè hi havia més gent de la que pensava que aniria a un acte d’Esquerra, estigmatitzada per la resta de partits. Agradable perquè és respirava un ambient optimista sense escarafalls. Agradable perquè es respirava il•lusió. Però sobretot agradable per la convicció amb què transmetien les seues paraules.Mentre hi era allí assegut, escoltant primer les curtes paraules del jove candidat benicarlando, Barberà, anava girant enrera la meua vista quan, no fa massa anys, vaig sentir el mateix d’un altre partit, jove, amb empenta, amb il•lusió i amb la creença de les seues pròpies paraules. I ara ho tornava a veure, amb senzillesa... però arribant a la gent. Amb l’entusiasme de qui comença però amb la soltesa de qui té una preparació sòlida.I si sorpresa em va causar el candidat benicarlando no menys va ser la que em va causar el candidat a la Generalitat que l’acompanyava. Il•lusió amb majúscules. Sí, tal com sona. Només havia tingut aquesta sensació altra vegada escoltant un altre candidat a la Generalitat, d’aquell antic partit... fa d’això ja quasi una dècada. En un país mancat d’il•lusió, aquesta és com l’aigua en el desert: el seu bé més preuat.Fet el símil, algú pot tindre la gosadia de plantejar que el fet que entrés saba nova al nostre municipi no canviaria excessivament les coses tenint en compte la majoria absoluta popular. Possiblement, tinga raó quant a la divisió que aquest nova entrada puga crear però no quant al que pot aportar una força política que entraria amb renovada il•lusió. I és que este argument, utilitzat ara pels qui han perdut la credibilitat, ja el van fer servir anteriorment altres de la mateixa manera quan van veure, ací al poble, com anaven perdent el seu electorat davant una força emergent que basava el seu argumentari precisament en eixa il•lusió i credibilitat.Perquè la il•lusió i la credibilitat, igual que es pot guanyar es pot perdre si no la treballes adientment. I no és patrimoni exclusiu de ningú. Tots creuen poder generar-la però no tots són capaços d’aconseguir-ho. Sobretot, en un país on l’esport nacional és cavalcar-se el cavall guanyador fins deixar-lo... completament exhaust. Com en un desert, sense una gota d’aigua.I és que, no ens enganyem, unes gotes d’aigua atrapades en el nostre desert particular poden ser la diferència entre la possibilitat d’un canvi, perquè incita el moviment de supervivència per recuperar-la, o quedar-se estancats submisos de qui en fa mercaderia de corrupció.Aquella excel•lent novel•la de Frank Herbert, Dune, on relata les dificultats del poble Fremen (homes lliures), nascut per a la supervivència en el desert, podria servir per encunyar un nou terme, Ecologia Política, per definir aquest afany de superació davant un ambient tan hostil, com un desert, en què s’ha convertit el nostres país.Replegant el testimoni del que podria representar allò que abans hem anomenat com Ecologia Política, només puc que deixar caure, en senyal de dolor, per allò perdut, la meua llàgrima i escopir sobre la taula en senyal de respecte cap el nouvingut (analogia naib (governant) del poble Fremen).Tot i que aquest deu ser el nostre sinó no puc per menys que preferir una força emergent amb il•lusió que no tenir-ne... esperant que algun dia totes es troben en el camí.