Text i fotos Ramon ParísEl proppassat divendres 24 de novembre, vam tindre el goig d’assistir a l’acte de lliurament dels Premis que atorga la Càtedra Enric Soler i Godes de la Universitat Jaume I a la Innovació Educativa. L’homenatjat va ser Francesc Delcastillo. Un merescut reconeixement a la seua llarga labor d’excel·lència com a professor i educador.

Un autobús ple, de gom a gom, va sortir des de Benicarló fins a Castelló de la Plana, a l’Hotel Intur, per acompanyar Paco Delcastillo en un esdeveniment tan significatiu. És un fet insòlit i força rellevant que una cinquantena de persones acomboien el guardonat. Això ens van dir a la capital de la Plana. ...

En un magnífic discurs, la directora de l’IES Joan Coromines, Begonya Esteller, va desgranar i caracteritzar tots els valors i el tarannà que atresora l’homenatjat. La posterior intervenció de Paco Delcastillo va ser magistral. És un mestre de mestres. Sens dubte, és un dels millors parlaments que he escoltat en la meua provecta vida. Va començar dient que s’havia deixat el paper dels discurs, que havia de fer, en la camisa llampant i virolada que li havia preparat Núria, la seua dona. I que ell s’havia vestit, a última hora, de gris, que és el seu color habitual i que jo atribueixo a la seua discreció. “Ara que m’he deixat els papers, no sé què dir!”, va exclamar Paco, en públic. Un recurs magnífic per generar l’expectació i la inquietud de l’auditori. “Bé, els contaré la meua vida, breument”, va rematar...

+info La veu en paper

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1410 | 1 DE DESEMBRE DE 2023

ESCRIT PER JOAN HERAS:

Les paraules són unes eines meravelloses que ens permeten parlar de les coses, dels fets, de les idees, de les emocions i de les diverses realitats. Però quan ens referim a conceptes que tenen un evident significat sociopolític -per exemple la paraula llibertat o dret- la cosa es fa confosa i fins i tot marejadora. Dins d’aquest paquet tan peculiar de conceptes que en funció del posicionament polític de la persona que els fa servir prenen un sentit ben diferent, us proposo parlar una mica de la paraula ideologia. Retrobo unes declaracions de Marga Prohens, presidenta del govern de les Illes Balears que va fer al diari Ara el mes de juliol, pocs dies després d’assumir la presidència. El periodista, entre d’altres coses, li pregunta: “El nou president valencià va dir que retirarà totes les ajudes als que defensen la unitat del català. Què farà el govern de Marga Prohens?”. La resposta ja la podíem intuir i els fets ens demostren que no ens equivocàvem. Però fixeu-vos en les paraules de la presidenta: “Això deu estar a l’acord o al programa de Carlos Mazón, que també va tenir suport majoritari. Nosaltres revisarem totes les subvencions, com és responsable fer, i aplicarem criteris d’utilitat pública, objectius i no ideològics”. Per tant, el fet de treure el català com a requisit per a poder treballar en l’àmbit sanitari i d’explorar camins per minimitzar la presència i l’ús del català a l’escola i en altres àmbits de la societat respon, segons el posicionament polític de la presidenta, a un “criteri d’utilitat pública, objectiu i no ideològic”. És ben evident, doncs, que la presidenta Prohens, com a membre d’un bloc ideològic d’extrema dreta o de dreta extrema, diguem-ho com vulguem, que representa una manera d’entendre el món profundament reaccionària -ben articulada en els pressupòsits d’un catolicisme dogmàtic-, ultraliberal -per defensar els interessos econòmics i polítics de les classes dirigents de sempre- i ultranacionalista espanyol -que practica l’autoodi lingüístic i cultural i que defensa les essències d’una pàtria espanyola com a unitat de destí en allò universal-, juga amb les paraules i considera que ella -i el seu govern del PP amb el suport de VOX- no fa ideologia amb la qüestió de la llengua -i amb tantes altres coses- sinó que actua només des de la responsabilitat d’una bona governant que, des de l’objectivitat i el rigor, treballa pel bé comú. La trampa és massa evident, desvergonyidament grotesca: considera com a “ideològic” qualsevol posicionament sobre temes socials que senzillament no s’ajusten al seu propi posicionament ideològic, polític, i, amb aquesta etiqueta els desqualifica d’arrel com a plantejaments sectaris, interessats, allunyats de l’interès general. Aquesta estratègia de confusió lingüística nois una pràctica original de la presidenta Prohens sinó que és marca habitual de les ideologies ultres, molt propers al pensament totalitari, que s’inspiren en els suposats “govern de tecnòcrates” de règims dictatorials o paradictatorials de diversos colors i que s’apliquen a moltes reivindicacions fonamentals -drets lingüístics i nacionals, drets de les dones i de les persones per la seva opció sexual, la defensa de l’ecologisme, etc- i que pretenen menysvalorar i minoritzat la defensa de drets fonamentals sota la suposada praxi politicotècnica, eficaç i allunyada de posicionaments interessats, parcials, ideològics. Curiosament, però, Marga Prohens i tots els seus companys de militància ultraconservadora i ultraespanyolista no tenen prou present que aquesta utilització del concepte d’ideologia té, en bona part, una arrel clara en les idees de Karl Marx i de la tradició marxista. No sé si aquesta relació els pot fer sortir algun tipus d’al·lèrgia o de trasbals cardíac. Permeteu-me que, d’aquí a uns dies, en la segona part d’aquests apunts, expliqui aquesta connexió tan sorprenent.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1399 | 15 DE SETEMBRE DE 2023

Seria per l’hora que hi vaig pujar o perquè ara vaig més pel món mirant i escoltant i no me n’havia adonat fins ara, però a l’ermita de Sant Gregori dimarts passat vaig notar l’absència de xiquets. Xiquets vull dir personetes d’aquella edat ja mig estupideta en què les criatures estudien entre sisé de primària i segon d’ESO. No em va banyar ningú, ni cap colleta s’acaçava ni amb pilotetes ni amb llença-granades d’aigua. Inaudit. Els venedors de tan esgarrifosos arreus trobo que van fer poc de negoci, m’agradaria saber quantes pistoles menys es van venent cada any. Primer vaig pensar que si seria alguna cosa d’abduccions, com si estiguera enmig d’una pel·lícula de temor de Narciso Ibáñez Serrador i que en qualsevol moment, de darrere dels ametlers sortirien tots com a zombis i ens empaitarien, com lo senyor Ramon a les criades, i ens xoparien de dalt abaix amb qualsevol producte aparentment innocu però mortífer.

M’hi vaig capficar. Tots sabem que el 9 de maig és el dia de Benicarló a Port-Aventura, a la Salera i al Corte Inglés del carrer de Colom de València. Però no, no pot ser, no en són tants que se’n van del poble en un dia com aquest. La possibilitat que s’hagueren quedat a casa estudiant ni se’m va passar pel cap, les prioritats són les prioritats i l’activitat acadèmica no sol ser una preferència tret d’excepcions estranyes. De seguida però ho vaig comprendre tot en alçar el cap i vore com unes xiqüeles, amb lo seu cel·lular que diria el papa Francesc, es feien fotos de postureig davant la peanya del sant. Clar, estan, efectivament, tots los xiquets a casa. Per diferents motius que tots tenen a vore amb l’ús del telèfon mòbil. Seguríssim. Alguns es degueren quedar fins a tal i quina hora mirant sèries de nètflix o qualsevol plataforma, uns altres van allargar la nit jugant partides de la plei en xarxa amb companys, un grapat més xatejant amb els amigatxos i dient pocs-sucades..., i així, fins les tantes de la matinada i a vore qui els fa alçar per anar a peu i solejar-se allà dalt. Si tenen lo món a les mans!

Les xiquetes aquelles de davant lo sant en un momentet es van fer més de trenta de retratos. Ara un selfi mirant la imatge amb cara d’embadalides, ara fent un coret amb les mans, alçant lo dit polze, ara com si foren un xèrif del lejano oeste... Tot un buc s’hagueren pogut omplir o (segurament) fer una instahistòria eterna! I au, a la recerca del laic perdut dels que s’han quedat a casa amb lo seu aparell controlant-ho tot a través de les xarxes. Quan jo tenia la seua edat això de les fotos no era una cosa tan senzilla, no. El fotògraf s’havia d’apuntalar abans de disparar, perquè els rodets eren cars i fins que no s’acabara no es duien a revelar i podia passar perfectament un mes perquè tingueres un record d’un dia assenyalat.

Per què deu ser que hi ha tanta gent que li agrada que la vegen? A mi m’agradaria poder-me prendre algun beuratge que em permetera desparéixer de les fotos i de molts llocs de la rutina diària. Que a vosté no li ha passat mai pel cap voler fer-se invisible?

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1382 | 11 DE MAIG DE 2023