Un fantasma recorre els carrers i les places dels pobles i de les ciutats d’arreu dels Països Catalans: l’obsessió de fer desaparèixer les voreres dels carrers i fer que tot estigui al mateix nivell. Aquesta voluntat que ha fet fortuna en la ment de molts dels responsables municipals –siguin del color polític que siguin- que aposten per les plataformes úniques –o carrers amb quota zero- suposadament es potencia , l’espai pels qui anem a peu pels carrers en detriment dels qui van sobre Quatre rodes. Molts dels nostres alcaldes i alcaldesses s’omplen la boca i xopen els discursos amb proclames en defensa Di els qui van a peu, dels pobles i les ciutats per a les persones o altres eslògans que fan sonar aquesta mateixa música.
Aquesta opció –que es va extenent comuna pandèmia- respon a una voluntat legítima i positiva –la de promoure els espais públics per a l’ús dels qui anem a peu- però es fonamenta en dos pressupòsits erronis però profundament arrelats i, encerta manera, de discurs convincent: l’aposta per uns pobles i unes ciutats de les persones es relaciona amb criteris de sostenibilitat i, per altra banda, garanteix l’accessibilitat universal. Si tothom pot entendre, si ho pensem una mica, que fer els carrers d’una manera diferent no aporta necessàriament cap millora en termes energètics ni en hàbits en l’ús de mitjans de transport públics o privats, sembla més difícil explicar que dissenyar uns carrers sense voreres no és ni de bon tros la manera de facilitar la mobilitat a molts grups de ciutadans. D’entrada, és cert, si suprimim les voreres i fem uns carrers en què tot està al mateix nivell, sembla que la cosa queda més transitable, més fàcil, per a totes les persones que van en cadira de rodes o per fer córrer per aquest món els cotxets dels nens petits. Però què passa amb les persones cegues, amb la gent gran que no se n’adona de si es troba al mig del carrer o a la suposada vorera, amb els nens que van a la seva i no tenen consciencia d’un límit clar, d’un final que marca un perill? El Disseny universal, tal i com es practica avui, no és de cap manera veritablement universal.
Si m’ho permeteu, us explico un exemple que és ben senzill i entenedor. Si aprofiteu el cicle de Nadal –que ja tenim a tocar- per fer una visita a Barcelona, descobrireu que el cèntric i famosíssim Passeig de Gràcia ha Sofert una remodelació. Amb bon criteri, han suprimit unes illetes desastroses que hi havia entre els carrils laterals i els centrals i han fet que les voreres, més ordenades i civilitzades, siguin ben grans i, suposadament, més agradables per a passejar. El problema és que han tingut la brillant idea d’ubicar damunt d’aquesta immensa vorera un carril de servei per a veïns, taxis, bicicletes i tothom que ho necessiti. El fet és que aquest carril no té cap MENA de contrast amb la resta del paviment de la vorera i, per tant, les persones cegues, la gent gran que no hi veu gaire, els turistes despistats i embadalits amb la bellesa del modernisme, les persones amb deficiència auditiva, etc, etc, no saben si es troben dins el carril i o si per aquest hi circula algun Vehicle massa silenciós que els envesteix per l’esquena. Per què l’alcalde de Barcelona i els seus tècnics han apostat per una opció que crea molta inseguretat –un perill real- a un grapat de ciutadans? Per què no han fet cap cas de les queixes fonamentades de les entitats de persones amb discapacitat i de tècnics experts en la matèria? Per què parlen d’una ciutat de les persones quan estan fent que moltes persones vagin cada vegada amb més por de ser atropellades per les pròpies voreres? La resposta és tristament senzilla: els responsables polítics i tècnics de molts municipis tiren al dret, moguts per prejudicis i idees esteriotipades i no atenen a raons fonamentades. I si algú els plateja una queixa seriosa diuen que bé, que ja ho estudiaran i, si cal, ja ho arreglaran…. Amb els Diners de tots, és clar.
Si voleu conèixer una mica més aquesta problemàtica i donar suport a una campanya de denúncia i de sensibilització,mireu al youtube un vídeo de tres minuts que ha fet l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) i que porta per títol: “A l’ACIC no ens fa cap gràcia el nou Passeig de Gràcia”. Si us ve de gust, feu-lo córrer perquè molta gent el vegi i,tot prenent consciencia d’un problema puntual però que és molt general, dóna suport i força a una denúncia ben fonamentada.
Perquè la manera de fer política avui encara és, majoritàriament, una manera basada en la imposició, en la falta de rigor, en les decisions estètiques i propagandístiques i, al capdavall, en les modes. Però, curiosament, contra tot allò que seria raonable i esperable, avui els carrers esdevenen un espai més hostil que mai per a molts grups socials. Des d’aquesta perspectiva ben quotidiana, és absolutament necessari que la participació, la corresponsabilitació d’entitats i ciutadans, la responsabilitat i el bon fer entrin a la vida política dels nostres municipis.
