Durant aquests últims dies de profunda significació religiosa ens va deixar el nostre estimat amic Fernando Peiró Coronado.El retrat de la vida d'un home sempre és complex, però en el cas de Fernando destaquen dos traços inseparables: la seua humanitat i la seua pintura. La pintura de Peiró Coronado té molts aspectes dignes d'esmentar. En primer lloc, excel•lent en els seus retrats figuratius, dels quals recordo amb emoció la puresa d'alguns realitzats amb llapis. Aquesta excel•lència s'estén fins a l'altre extrem de l'estètica pictòrica, fins a la més pura abstracció. L'obra no figurativa de Peiró es fonamenta en un informalisme que recull les característiques més espirituals de l'abstracció lírica. El color i la composició són habitualment sobris en les seues combinacions, sense renunciar a colps de saturació potent i a traços enèrgics que ens ensenyen que la insolència acadèmica és part consubstancial a l'artista. Un espill del propi Fernando; el seu judici amable deixava espai per a un punt de vista crític, sempre lúcid i quan mordaç, suavitzat per una calculada innocència per a donar una lliçó no només d'estètica sinó de bonhomia. Un altre dels aspectes plàstics merescudament resenyables en la seua pintura, quan realment ho són tots i cadascun d'ells, és l'ús de les textures. Els seus llenços estan plens d'objectes, d'empremtes, de materials: són fills del seu temps, és part del desafiament de les avantguardes. Però més enllà d'aquestes textures més convencionals, jo vull ressaltar l’enamorament de Fernando per les qualitats de la pintura mateixa. Es nota en la delicadesa amb l'ús de les barreges olioses, la recerca de la transparència exacta o de la presència matèrica en el punt exacte de cadascun d'aquests extrems. La conjunció del seu mestratge en la línia sensible i en la disposició i la consideració de les masses de color fa de la seua obra un treball complet quan sovint ens trobem en altres artistes menys destres que la pintura es refugia en el dibuix i viceversa. L'apreciació i l'ús d'aquesta ductilitat en el llenguatge distingeix el veritable batec de la pintura, i Peiró ens deixa aqueixa generosa herència. Gràcies Fernando pels teus ensenyaments, sempre les portare amb la meua paleta.

Una il•lusió anomenada Esquerra. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquesta candidatura perquè em picava la curiositat de què em trobaria i perquè crec, es mereixen un vot de confiança en aquest entorn polític apagat i arrapat.I la sorpresa va ser agradable. Agradable en tots els sentits. Agradable perquè hi havia més gent de la que pensava que aniria a un acte d’Esquerra, estigmatitzada per la resta de partits. Agradable perquè és respirava un ambient optimista sense escarafalls. Agradable perquè es respirava il•lusió. Però sobretot agradable per la convicció amb què transmetien les seues paraules.Mentre hi era allí assegut, escoltant primer les curtes paraules del jove candidat benicarlando, Barberà, anava girant enrera la meua vista quan, no fa massa anys, vaig sentir el mateix d’un altre partit, jove, amb empenta, amb il•lusió i amb la creença de les seues pròpies paraules. I ara ho tornava a veure, amb senzillesa... però arribant a la gent. Amb l’entusiasme de qui comença però amb la soltesa de qui té una preparació sòlida.I si sorpresa em va causar el candidat benicarlando no menys va ser la que em va causar el candidat a la Generalitat que l’acompanyava. Il•lusió amb majúscules. Sí, tal com sona. Només havia tingut aquesta sensació altra vegada escoltant un altre candidat a la Generalitat, d’aquell antic partit... fa d’això ja quasi una dècada. En un país mancat d’il•lusió, aquesta és com l’aigua en el desert: el seu bé més preuat.Fet el símil, algú pot tindre la gosadia de plantejar que el fet que entrés saba nova al nostre municipi no canviaria excessivament les coses tenint en compte la majoria absoluta popular. Possiblement, tinga raó quant a la divisió que aquest nova entrada puga crear però no quant al que pot aportar una força política que entraria amb renovada il•lusió. I és que este argument, utilitzat ara pels qui han perdut la credibilitat, ja el van fer servir anteriorment altres de la mateixa manera quan van veure, ací al poble, com anaven perdent el seu electorat davant una força emergent que basava el seu argumentari precisament en eixa il•lusió i credibilitat.Perquè la il•lusió i la credibilitat, igual que es pot guanyar es pot perdre si no la treballes adientment. I no és patrimoni exclusiu de ningú. Tots creuen poder generar-la però no tots són capaços d’aconseguir-ho. Sobretot, en un país on l’esport nacional és cavalcar-se el cavall guanyador fins deixar-lo... completament exhaust. Com en un desert, sense una gota d’aigua.I és que, no ens enganyem, unes gotes d’aigua atrapades en el nostre desert particular poden ser la diferència entre la possibilitat d’un canvi, perquè incita el moviment de supervivència per recuperar-la, o quedar-se estancats submisos de qui en fa mercaderia de corrupció.Aquella excel•lent novel•la de Frank Herbert, Dune, on relata les dificultats del poble Fremen (homes lliures), nascut per a la supervivència en el desert, podria servir per encunyar un nou terme, Ecologia Política, per definir aquest afany de superació davant un ambient tan hostil, com un desert, en què s’ha convertit el nostres país.Replegant el testimoni del que podria representar allò que abans hem anomenat com Ecologia Política, només puc que deixar caure, en senyal de dolor, per allò perdut, la meua llàgrima i escopir sobre la taula en senyal de respecte cap el nouvingut (analogia naib (governant) del poble Fremen).Tot i que aquest deu ser el nostre sinó no puc per menys que preferir una força emergent amb il•lusió que no tenir-ne... esperant que algun dia totes es troben en el camí.