FRONTERES 1339 |  La nit de sant Joan

PER JOAN HERAS

Les flames de les fogueres de la nit més màgica de l’any ballen alegres, de vegades apassionades i de vegades més tranquil·les, per donar la benvinguda a l’estiu. Les fogueres que, des de la diversitat de formes i tradicions, s’escampen per tots els racons d’aquest país nostre -un país fet de països- per dir a la foscor que el joc encantador de les flames -una encertada metàfora, com deia el savi Heràclit, de la natura i de la vida entesa com a unitat sempre en moviment, com a essència que enllaça allò que sempre és diferent- ens empeny a brindar per la vida i a cremar tot allò que se’ns ha fet prescindible, tot allò que constreny el nostre desig de viure amb plenitud. Les fogueres tenen sovint com a banda sonora un esclafit de petards i moltes cançons de festa. I en aquest repertori de cançons no hi poden faltar les petites meravelles que el Jaume Sisa va escriure per ser una part important de l’espectacle teatral La nit de sant Joan que els Dagoll Dagom van estrenar el ja llunyà 1981 i que els va consolidar definitivament com a companyia de referència del teatre musical. Recordo l’impacte que, amb els meus tretze anys, em va provocar l’espectacle Antaviana que, sobre contes de Pere Calders i també amb cançons del Sisa, vaig gaudir al Teatre Romea de Barcelona i, quatre anys més tard, amb els meus disset anys, vaig quedar-me fascinat quan els Dagoll dagom van portar al Centre Cultural de Terrassa la seva versió teatral, plena de tendresa i il·lusió, d’aquesta nit màgica. Potser ha estat la nostàlgia del nou dia que apaga la màgica nit de les fogueres, quan de tot ja només en queda la cendra, que m’ha fet retrobar aquestes cançons i brindar íntimament i amb xampany -avui n’hem de dir cava, oi?- de nou amb el bombero Joan, un piròman molt perillós i actiu -víctima d’una fòbia ancestral, principi i fi d’una passió espectral- que la nit del seu sant escampa flames per tot arreu tot cantant; amb el gran prestidigitador Jordiet que per tots els escenaris de festa del món sap convertir quimeres i dolors en plaers i amors; amb el posadiscos que, embadalit per la noia vestida de vermell intens, espera i desitja que el convidi a ballar i li declari la seva passió; amb els marcianitos que tenen el cor gelat i que gràcies a les fogueres d’aquesta nit màgica els arriba una mica d’escalfor; amb el macari -el “xava fardón”, triomfador de la festa- que veu replicada la seva pretensió en molts com ell; amb l’estupenda coca de sant Joan que pateix perquè tantes boques se la volen menjar i, és clar, amb la senyoreta Primavera que li diu adeu, adeu, al senyor Estiu quan es troben just a la frontera del canvi d’estació. I, evidentment, brindo amb el follet que només un cop l’any, aquesta nit màgica, retrobem a cada foguera amb les seves banyes, el seu barret i uns guants i fa, com a bon comediant, moure les nostres ànimes, les nostres passions i alegries i guia, càlidament, el senyor Estiu perquè prengui el relleu de la senyoreta Primavera. Sens dubte, un espectacle lluminós que fa créixer les flames de la il·lusió, de la fantasia, de la tendresa i de la ironia. Ben farcida de tot això -com les coques, de llardons o de fruita confitada- la nostra vida pot entrar amb ganes, ara que les fogueres ja són només cendra i el follet ja se n’ha anat, a aquest estiu que ja és ben viu, ben nostre. Gaudim-lo. Aquí teniu la lletra de la cançó que dona nom a l’espectacle. Si us ve de gust, és molt fàcil trobar a la xarxa aquestes cançons.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.Estrellat de flors, l'estiu ens arribade mans d'un follet que li fa de guia. la Primavera mor, l'hivern es retira.Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.Si arribés l'amor, que dolç que seria.La nit de Sant Joan és una frontissa.La porta de l'any, tan grinyoladissa,comença a tancar-se. Doneu-me xampany!Que és la nit més curta i el dia més gran.Doneu-me xampany, doneu-me xampany!Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.Llevem-nos el calçat damunt les brases.Al cel van de «verbena» ocells i astres.I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.Com la terra que gira al voltant del sol.Com la terra que gira al voltant del sol.Farem lentes rodones encerclant el foc.Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.Estrellat de flors, l'estiu ens arribade mans d'un follet que li fa de guia.Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.Cada any per Sant Joan ens fa una visita.-Adormo els infants i faig que somniïn.Enamoro els grans o faig que s'odiïn.Destapa secrets, escampa misteris.Fa anar del revés els somnis eteris.Provoco adulteris, records, enyorances,petons i venjances, ensenyo encanterisa les jovenetes els porta perfumsdels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joanli veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joanli veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.No és home ni dona, ni àngel ni infant.Per passar l'estona pot ser un comediant.És jove i no ho és, geniüt i immoral.Astut. I què més?

-Sóc immortal.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1339 | 1 DE JULIOL DE 2022

OPINIÓ 1336 |  CARTA A RAFA SÁNCHEZ

CARTA A RAFA SÁNCHEZ

Apreciat amic,

Dissabte passat vaig tindre el goig d’assistir a la darrera representació del cicle de teatre de primavera (no sé si es diu així, però tu ja m’entens). Quina passada. Un espectacle literalment de «capital», no de capital de calbot com ara Castelló, sinó d’un nivell propi de València o Barcelona per exemple. Feia dies, anys, que no veia sortir el personal de l’Auditori «Pedro Mercader» amb un entusiasme tan gran i unànime. Felicitar-te, per tant, per la part que et toca, que estic segur que deu ser molta tirant a moltíssima, per la programació de què hem pogut gaudir.

No sé com funcioneu per a planificar aquestes actuacions. M’imagino que tu, el hombre, propones i Dios, el o la regidora del ram i el moment, dispone. No deu ser tan fàcil, segur que hi ha estira i arronses pels pressupostos, les dates, la publicitat i, si m’encanto, fins i tot pel missatge amb més o menys contingut «polític» de les obres. N’has vist de tots els colors: blaus, rojos, carabassa i fins i tot un de groc. Bregar amb gent «amater» ha de resultar complicat perquè tinc una mica la sensació que deuen anar a la defensiva en moltes ocasions, pendents del seu programa electoral o de les directrius que van marcant els respectius partits. Ostic, t’imagines que el proper regidor amb qui te les hages de vore siga de Vox?, ja et veig buscant companyies mesetàries que representen obres de don Jacinto Benavente i els germans Álvarez Quintero.

Sé que la teua tasca a l’Ajuntament no se centra en exclusiva en el món del teatre i que ets el pal de paller d’exposicions, conferències, nits en vetla, invents cinèfils diversos o setmanes de la ciència. Però em penso, vaja, no cal ser cap Xèrloc Holms, que tu on millor et mous és precisament en l’entorn del món de la representació damunt d’un escenari. He anat a vore Los Sánchez menys vegades de les que hauria, ho sé, i em dol, però soc un benicarlando castís, d’aquells que per sortir de casa l’han d’arrossegar i li han de dir abans què faran perquè ell no es pren mai la molèstia de saber què passe al seu poble. Un actoràs, Rafa!

Per les xarxes socials he seguit com aquests darrers mesos t’has implicat en la direcció de l’obra «We will never be the champions» (o així) amb un elenc que fa uns anys, no tants, ningú haguera pensat que podrien sortir a un encerat i passar-s’ho i fer-ho passar bé. Aquestes coses, ho sabem tots, no es paguen amb diners. Me’n vaig fer farts de riure amb els vídeos promocionals de l’obra. I tu, i els actors i les seues famílies.

Desitjo que des de la casa gran sàpiguen valorar el teu treball i siguen conscients que si algun dia te’n vas els resultarà molt difícil trobar-ne un altre amb la teua capacitat de treball, els teus coneixements i la teua vocació.

Enhorabona, així, en general!

PS. M’entendreix quan et veig passejant agarrat del bracet de ta mare; se’t veu feliç i transmeteu una sensació de pau i vida que poques estampes de carrer donen. 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1336 | 10 DE JUNY DE 2022

FRONTERES 1333 | Parlem una mica d’espies?

Per Joan Heras.

Des de fa unes setmanes el catalangite fa tremolar els fonaments ja força precaris de la democràcia espanyola del règim del 78. Aquesta democràcia tan apassionadament defensada pels que ara justifiquen l’espionatge a persones per les seves idees polítiques ja ens ha acostumat a entendre que és normal que s’empresoni a persones per defensar que es pugui fer un referèndum o per escriure unes cançons i que la policia apallissi sense contemplacions a gent de totes les edats que fan cua per posar una papereta a una urna. I ara es constata que gràcies a un programa israelià -per cert, un estat que també mostra la seva meravellosa democràcia quan la policia apallissa la comitiva fúnebre d’una periodista que la pròpia policia israeliana ha assassinat per evitar que es mostrin banderes palestines- els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol ha espiat els telèfons -de polítics com el mateix president de la Generalitat de Catalunya, periodistes i advocats- perquè no comparteixen la idea sagrada de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola. La ministra de defensa, Margarita Robles, va dir en seu parlamentària, tot fent un acte de sinceritat política i de reconeixement explícit de la seva responsabilitat en tot plegat, que: “Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució? Quan algú declara la independència? Quan algú talla els carrers i fa desordres públics ?Quan algú té relacions ham dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?” Davant d’aquestes declaracions, qualsevol persona que ens considerem demòcrates -independentment de si ens considerem independentistes o no- ens esgarrifem. Les paraules són ben clares: és legítim atacar certes diferències polítiques fent servir mètodes antidemocràtics. I reforça el seu plantejament polític de caràcter clarament autoritari amb una criminalització de les protestes als carrers. El govern de Pedro Sánchez -les paraules de la seva ministra no fan res més que confirmar-ho una vegada més- segueix aplicant al cas de l‘independentisme català -que perceben com l’autèntica amenaça a l’estabilitat del seu règim i com un inacceptable qüestionament de la veritat indiscutible, intocable i sagrada de la unitat d’Espanya, amb la seva monarquia com a màxima institució- el que s’ha anomenat la “plantilla basca”, fonamentada en el “tot és ETA” de l’excels jutge Garzón i dels ministres dels governs de Felipe González. Però allò que resulta més esgarrifós d’aquest cas -certament, un entre tants- és la justificació que per a l’estat tot val per defensar certes idees. Aquest plantejament, exposat de manera tan obscena en les paraules de la ministra i aplaudit per les forces polítiques del nacionalisme espanyol i de tota la corrua d’opinadors unionistes, enforteix una manera totalitària d’entendre les relacions polítiques que afecten l’essència de la vida democràtica i no només un tema o aspecte concret. Aquests fets , al meu entendre, són molt greus perquè debiliten brutalment la democràcia perquè justifiquen que l’estat pot deixar de contemplar drets fonamentals si es tracta d’opositors polítics. En tota societat democràtica hi a divergències, tensions i conflictes -si no fos així ja no seria una democràcia, és clar-però allò determinant és que aquestes tensions i conflictes, la diversitat de posicionaments, s’expressin als carrers, als parlaments i en tots els debats que calgui però sempre respectant drets fonamentals. Quan es viola la intimitat, s’espia als adversaris des del propi estat, s’està legitimant que aquests mètodes que esquerden la democràcia són correctes. I des d’aquesta perspectiva, l’actuació de l’estat espanyol i tot el que evidencia les declaracions de la ministra de defensa s’emmarca amb aquells que volen imposar, des de la seva participació en el joc electoral, les seves idees totalitàries. Podem posar-nos les mans al cap quan el PP justifica l’extrema dreta de VOX quan pacta programes i governs. Però la política ultranacionalista i legitimadora de les vulneracions de drets fonamentals que practica el govern actual -algú en diu el més progressista de la història- no esdevé el millor aliat de l’extrema dreta perquè comparteixen idees i sobretot mètodes que, en definitiva, posen les bases perquè es despleguin amb comoditat preceptes i actuacions que fonamenten el pensament totalitari? I, finalment, sobre la referència a Ucraïna que va fer la ministra, m’agradaria preguntar-li si està ben segura que algunes de les armes que maten soldats i població civil ucraïnesa són de fabricació espanyola. Sabem que les armes espanyoles han matat i segueixen matant milers de persones al Iemen. Potser també la mort a Ucraïna té marca de fabricació espanyola, senyora ministra?. O potser és que per a la ministra patriota la vida al Iemen té menys valor. No ho sé i m’esgarrifa pensar la possible resposta que la ministra Robles pugui donar.

 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1333 | 20 DE MAIG DE 2022

Joan Isaac, acaba la cançó que ha inspirat i que ha donat títol a aquesta petita sèrie d’articles estiuencs, amb la imatge esperançadora que, malgrat tot, ara algú serenament, arran del mar, llegeix un llibre. No sabem quin llibre en concret és el que està llegint aquest darrer personatge de la cançó que té la força i la responsabilitat de representar l’impuls de la vida que, malgrat tot, s’obre pas. Aquesta imatge que tanca una bellíssima cançó que m’emociona, em trasbalsa i em planteja reflexions, s‘enforteix des de la certesa que la lectura atenta -i si pot ser en un indret ple de vida i de força com arran del mar-ens anima a endinsar-nos pels escenaris sovint laberíntics de la nostra existència i ens ajuda a entendre’n camins, cruïlles i racons. No sabem si el llibre que té a les mans el personatge de la cançó és un assaig, una novel·la, una peça teatral, un recull de poemes o d’articles periodístics, un còmic, una crònica de viatges, una biografia o un recull d’aforismes. Però el moment de lectura atenta, serena, remou les estructures íntimes del coneixement, de les emocions, dels dubtes i de les certeses que ens defineixen i això sempre és bo, necessari i enriquidor. Poder endinsar-nos en un mar immens i bategant de llibres -sigui amb el suport paper o digital, siguin llibres que hem comprat, que alguna persona propera ens ha deixat i animat a llegir o que hem agafat De préstec d’una de les tantes biblioteques Que fan una feina Fantàstica i imprescindible- ens permet alimentar la condició humana i fer-nos més lliures. I precisament perquè la lectura atenta ens fa créixer com a persones i ens ajuda a pensar per nosaltres mateixos, a definir o redefinir criteris i valors, la lectura lliure ha estat un objectiu a perseguir i prohibir per part de totes les concepcions totalitàries que volen imposar-se per damunt de la nostra llibertat, de la nostra dignitat. La crema de llibres o els índexs de títols prohibits són un recurs recurrent de les diverses formes de totalitarisme que ha conegut la història de la humanitat i que actualment també s’expressa, en el món global digitalitzat, en el bloqueig d’Internet. Penso en la magnífica novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa que estructura tota la trama en relació amb la pèrdua del segon llibre de la Poètica d’Aristòtil que només es trobava en una abadia del nord d’Itàlia que un incendi l’any 1327 va cremar irremeiablement. I penso també en la apassionant novel·la de Bradbury Fahrenheit 451 -portada al cinema per TruFfaut- en què un grup dissident de la SOCIETAT TOTALITÀRIA on viuen QUE PERSEGUEIX LA LECTURA, s’aprenen de memòria els llibres per salvar-los de la crema i poder-los transmetre oralment a les generacions futures. Tanco aquesta petita sèrie amb dos darrers pensaments de Joan-Carles Mèlich que ens animen a llegir tot allò que ens apropi a la prosa de la vida i que defugi propostes que volen reduir la vida a simples conceptes buits de batec de temps:

“Cansat d’una filosofia ascètica que es recrea en les idees, en les essències, en l’ànima i en la puresa, en el pecat, en la culpa i en la confessió, en la raó i en la justícia, en el diàleg i en l’objectivitat, en la dialèctica i en la utopia, cansat de tot això torno a Shakespeare, a Mozart, a Goya, a Dostoievski, a Rilke, a Brahms, a Maler. Trobo en els grans artistes una defensa de la prosa d’una vida que riu i que plora. Hi trobo una filosofia del cos en la seva impura materialitat””.

“La diferència més rellevant no és entre poesia i prosa sinó entre poesia i metafísica. La poesia també és pensament, és el pensament del singular, del temps, de la contingència, de les situacions i de les relacions. Hi ha, naturalment, un pensar poètic”. Regalem-nos, doncs, unes bones estones de lectura atenta vora el mar o en qualsevol indret que ens permetin gaudir de la lectura, que ens facin GAUDIR DEL PLAER DE SABER-NOS VIUS Ique alimentin les ganes de saber i de sentir, d’entendre i d’entendre’ns com a éssers compromesos amb la nostra existència que és també la dels altres. I sempre, sempre, ben lluny de reduccions simplistes i de pretensions totalitàries. Perquè amb la lectura, la vida, malgrat tot, s’obre pas amb força.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1298 | 3 DE SETEMBRE DE 2021

La vida és un paisatge que anem dibuixant amb cada batec de temps, amb cada experiència i amb cada fet quotidià. La vida és aquest mosaic que a cops de dies anem teixint amb peces diverses que li donen color, textura i també certs grinyols quan algunes peces no acaben d’encaixar. I aquest paisatge, aquest mosaic meravellós que és la vida, sovint s’ha presentat metafòricament com un camí, un trajecte, un urs. Ja Jorge Manrique, en les famoses Coplas a la muerte de su padre ens diu que les nostres vides són com un riu que anirà a parar al mar, que és la mort. Joan-Carles Mèlich, en el fragment 156 del llibre de pensaments que aquest estiu espigolo en aquests escrits, ens diu, després de citar a Lewis Carroll en un moment de la seva Alícia, quan afirma que “Sempre arribaràs a algun lloc si camines suficientment”: “Sempre que llegeixo aquesta frase d’Alícia recordo un text de Nietzsche: “Ningú pot construir-te el pont sobre el qual has de caminar en la vida, ningú excepte tu mateix”. Viure en la prosa és no saber on anar i, tanmateix, anar-hi”.Perquè el camí l’anem traçant amb cada fet, cada moment, cada esdeveniment que en configura el paisatge i la pròpia estructura. I com diu Kavafis en el conegut poema Ítaca -molt popularitzat a casa nostra gràcies a les acurades traduccions de Carles Riba i d’Alexis Eudald Solà i de la bellíssima musicació que en va fer Lluís Llach- l’objectiu del viatge no és arribar al darrer port sinó viure les descobertes de cada etapa, de cadascun dels ports que el viatge ens regala, sovint ports desconeguts i ignorats. Tot fent el camí, doncs, anem construint el nostre pont que ens permet seguir caminant, sense saber ben bé cap a on, i també ens permet anar fent la viu-viu per damunt de l‘abisme del temps que s’obre a cada costat del fràgil pont -potser una senzilla passarel·la sense baranes- que ens apuntala.Aquest anar construint el propi pont és, sens dubte, una tasca inevitablement apassionant i incerta. Mèlich, en el breu però punyent fragment 159, apunta: “Lliurar-se a la transformació de la pròpia vida com si fos una obra d’art”.La idea de la vida com un pont o com una obra d’art emfasitza la implicació directa de cadascú de nosaltres en la pròpia definició i concreció de l’experiència vital. La vida no depèn de ningú més i resta a les nostres mans. Hi ha, però, és clar, la incertesa, l’atzar, l’error, el dubte i l’accident i moltes altres coses que dibuixen, amb és o menys insistència i profunditat, elements del paisatge. Com diu Sartre, anem creant la nostra pròpia obra d’art -la nostra vida- sense saber clarament com s’anirà concretant. Podem tenir una idea, una intuïció, un desig o una creença, certament, però tot pot anar materialitzant-se d’una manera molt diferent d’allò que potser ens havíem imaginat o plantejat. Viure és anar fent del temps les peces del mosaic, del pont o de l’obra d’art que ens defineix. I el temps passa i passa, veloç, com les aigües dels rius que corren cap al mar. Kavafis, en un altre poema força conegut, concreta amb un gust malenconiós aquesta certesa:

CIRISEls dies del futur s’estan ferms davant nostre,com ciris encesos, en una filanus ciris d’or, de càlida vivor.Els dies del passat queden enrere,un reng adolorat de ciris consumits;dels de més a la vora; ciris freds,tots gastats i retorts, surt fum encara

No els vull veure, m’afligeix la forma que tenen,I m’afligeix recordar la primera llum que feien,davant meu fixo els ulls, en els ciris que hi tinc encesos

No vull girar-me i posar-me a tremolar en veureque de pressa que s’allarga el fosquívol rengque de pressa que augmenten els ciris consumits.

 

I precisament perquè sabem que els ciris es consumeixen de pressa, massa de pressa, hem de gaudir, amb tots els malgrats possibles, del batec dels nostres ciris d’aquests dies d’estiu.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1296 | 13 D'AGOST DE 2021

Joan-Carles Mèlich -filòsof, professor de Filosofia de l’Educació i responsable de la nova col·lecció de l’editorial Fragmenta de clàssics del pensament del segle XX que fins avui no es podien llegir en català- ens regala en els seus reculls de “fragments filosòfics” un conjunt potentíssim de reflexions sobre la vida i sobre els diversos àmbits en què es desplega la complexa condició humana. Emmarcat en la tradició de l’aforisme i tot fent ben explícits els pensaments de referència en les citacions que encapçalen una bona part de les seves reflexions, Mèlich pensa -i ens fa pensar- en la vida des de la singularitat, des de la fragilitat, des de la certesa de la finitud i des del valor de l’experiència quotidiana. El segon volum d’aquests fragments filosòfics porta per títol La prosa de la vida (Fragmenta editorial, 2016) perquè reivindica la idea de Milan Kundera que “parlar de la prosa vol dir parlar del caràcter concret, quotidià ,corporal de la vida”.En el fragment número 3, a manera de declaració de posicionament, després d’una citació de La muntanya màgica de Thomas Mann, Mèlich ens diu:“La vida, només m’interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d’un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.Una vida que posi en qüestió la naturalesa, la pròpia naturalesa, allò que la gramàtica que he heretat ha fet de mi. ¿Fins a quin punt puc negar-la?”Si ens enredem en la recerca d’un sentit precís i ben definit de la vida és massa fàcil que ens quedem atrapats en una rigidesa -una pretesa certesa de validesa universal- que ens allunya de la vida entesa i viscuda com a experiència, com a moment, com a i repetibilitat. Tal com ens diu Mèlich, a la vida com a paisatge en constant construcció, reconstrucció i deconstrucció. La vida, doncs, com un mosaic de peces que no encaixen. No ens centrem en el desig de fer encaixar totes les peces -un desig que només ens empeny a reduccions, simplificacions o rigideses negadores- i aturem-nos en la prosa de cada peça, en el seu gust precís, en tot allò que ens fa sentir i resseguim-ne els límits -tant si les peces encaixen, perquè n’hi ha algunes que sí que ens encaixen amablement- com si no. Des d’aquesta manera d’entendre la vida, més que els grans conceptes allò que ens pot ajudar a fer bategar la vida és l’experiència quotidiana de cadascuna de les nostres peces i d’aquelles peces que la quotidianitat i la literatura, el teatre, el cinema o qualsevol manifestació artística ens presenta, ens ofereix. En el fragment 6 defineix bé el sentit de la seva filosofia quan afirma:“A diferència del món de les idees -un món construït sobre principis purs i valors immutables-, la prosa de la vida és un viure en perspectives”.I això vol dir, tal com apunta al fragment 2:“Abandonar l’harmonia dels conceptes i de les normes, i obrir-se a una poètica de l’escolta i de les dissonàncies. El més important d’una filosofia literària és el ressò que provoca”.Gaudim, doncs, de l’escenari d’aquest estiu que avança per anar fent i refent peces del nostre mosaic particular i per anar pensant i repensant els elements que dibuixen la prosa de la nostra vida.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1292 | 16 DE JULIOL DE 2021

L’estiu ja ha esclatat amb força i l’estranya sensació de poder anar pel carrer sense la mascareta ens obre la possibilitat –entre la realitat i el desig- de poder viure aquests propers mesos de calor amb una represa de la normalitat o una nova normalitat o no sé com ho hem de dir. Si les coses retroben una diguem-ne normalitat –sempre entre cometes, això de la normalitat-, l’estiu és una època on la vida batega amb força. Però viure amb ganes aquests mesos estiuencs també ens permet pensar una mica sobre la vida i els seus diversos replecs, camins i dimensions. Si m’ho permeteu, doncs, dedicaré aquest espai durant aquestes setmanes d’estiu a recollir i comentar reflexions sobre la vida. Començo aquest petit recull amb una cançó del Joan Isaac que a mi m’agrada molt. El títol ja ho diu tot: I malgrat tot la vida, una vida que tossuda s’obre pas –si cal a cops de colze- entre tantes coses que la volen negar, embrutar, esquinçar. Aquí us deixo la lletra però us recomano que la busqueu per gaudir-la plenament.

Quin món més brut, quina tristor,quanta misèria, quanta por,quanta cobdícia, quanta mortsurant al mar, surant al mar.

Quin món a mans d’il·luminats,que car el pa dels humiliats.Palmira mor agonitzant,i aquí tothom girant el cap.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!a cops de colzes s’obre pasi neixen criatures amb ulls netsi d’un bosc cremat brota una brancai el poeta torna a escriurei el fuster a la seva fustai damunt d’alguna barca,calen xarxes a la mar.

Quin món més lleig, quanta buidor,aquesta dansa de voltorsi el seu macabre ritualal déu diner ofrenen sang.

Lladres confessos, prepotents,se’n riuen dels desesperats.Sicaris de la indignitat,caminen lliures pels carrers.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!a cops de colzes s’obre pasi creixen flors en els desertsi brolla l’aigua a les fonts sequesi els suïcides s’ho repenseni l’amor planeja en cerclesdesplegant ales immenses,com gavines de ciutat.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!a cops de colzes s’obre pas,i dos infants, entre l’horror,juguen feliços a futbolen el seu camp de refugiats.I ara mateix davant del marper sort algú, serenament,llegeix un llibre.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1290 | 2 DE JULIOL DE 2021