PER JOAN HERAS

Aquestes setmanes a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, sota la direcció de Carlota Subirós, onze actrius d’edats ben diverses donen veu i gest a un dels personatges més suggerents de la literatura catalana: la Natàlia -també coneguda per la Colometa- de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Un espectacle de gran format però que busca la intimitat i el recolliment necessari per poder resseguir la vida -els fets, els trasbalsos, els dubtes i les certeses- d’una dona de classe popular del barri de Gràcia de Barcelona des de la seva joventut i aquell vals de punta a la plaça del Diamant amb el Quimet acabat de conèixer fins el gest i el crit alliberador de tants nusos quan la maduresa ja és plena. Un vestuari senzill, una escenografia minimalista i una música en directe que crea atmosfera ens ajuden a retrobar -o a descobrir, si no la coneixíem- la Colometa, aquesta dona que, com cadascú de nosaltres, és moltes i una alhora, aquesta dona que, després de molts anys de dubtes i renúncies, d’esperances enganyoses, sap i pot alliberar neguits i fantasmes, pors i tristeses. Aquesta dona que, amb la seva vida, ens presenta tantes coses de la nostra història -la II República, la guerra civil, la postguerra- i de certs costums i valors que, per bé o per mal, fonamenten i expliquen el nostre present.

Ricard Salvat, un dels referents imprescindibles del teatre català des dels anys seixanta del segle passat fins a la primera d’ècada del nostre, defensava la necessitat de portar a l’escena els grans noms de la nostra literatura perquè els poetes i novel·listes són els mestres que donen riquesa a la llengua i que són capaços de construir espais simbòlics -petits grans universos- que ens donen identitat com a país, que ens ajuden a entendre’ns una mica més com a persones i com a col·lectivitat. En aquest sentit, el propi Salvat va fer muntatges sobre textos literaris com el clàssic Ronda de mort a Sinera sobre l’univers d’Espriu, la meravellosa Un dia-Mirall trencat -que va ser el seu darrer muntatge i que va celebrar esplendorosament el centenari del naixement de Mercè Rodoreda- i ja començava a pensar en la posada en escena de Les veus del Pamano de Jaume Cabré.

Benvinguda, doncs, aquesta versió de La plaça del diamant perquè és un luxe poder gaudir d’unes paraules tan intenses, tan ben escrites i tan ben dites. No ha estat la primera vegada que la Colometa omple un escenari amb la seva vida i la seva manera tan personal d’explicar-nos-la. Penso en dues versions que en va fer el Joan Ollé, sens dubte molt més intimistes encara que la proposta que podem veure aquestes setmanes al TNC i, també, en aquest mateix escenari, una versió poc encertada i sense ànima que en va fer Benet i Jornet. I sempre tindrem en el record -o en la descoberta- aquella versió cinematogràfica -en pel·lícula i en minisèrie- dirigida per Francesc Betriu l’any 1982 i protagonitzada per la Sílvia Munt. Una versió que presenta una Colometa que a la pròpia Rodoreda no li va acabar de fer el pes però que va ajudar a consolidar aquest personatge com un dels més coneguts i estimats de la nostra literatura. Una versió cinematogràfica que té, a més a més, una banda sonora senzillament meravellosa escrita pel Ramon Muntaner i que ens regala, amb una lletra del Joan Ollé, una cançó senzillament i rotundament bonica, un petit gran tresor. Us recomano que la retrobeu o descobriu.

Sempre és un bon moment per retrobar la Colometa, ja sigui a l’escenari del TNC, a la pel·lícula del Francesc Betriu, a la cançó del Ramon Muntaner -i a tantes versions que se n’han fet- i, evidentment, a les pàgines del llibre que és en definitiva on neix aquest personatge que és tan viu, tan nostre, que no sembla un personatge literari.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1405 | 27 D'OCTUBRE DE 2023