És dimecres de matí. És San Fermín. Tot i la pandèmia, lo cos em diu que són les set i he de posar la tele per mirar l’entrada dels bous. Clic. La primera: canal 24 horas. No fan bous. Un senyor amb posat circumspecte recorda que ja falta menys, que l’any que ve tornarem a sentir parlar el pastor Javier Reta, coneixerem nous corredors i ens podrem emocionar veient aquells bojos que agarren la corba d’Estafeta per la part esquerra. En fi, no hi ha encierro. Sona el telèfon. L’amo em diu que sabia que estava despert perquè soc tan imbècil que no me n’he assabentat que s’havien suspés les festes de Pamplona. Idiota, sabia que et trobaria despert! Mira, que açò s’ha de maquetar avui i abans de migdia vull una plana plena. Recordo el paper de la paperina de xurros oliosa on una nit de bufa vaig signar un contracte de per vida i m’estimo més no discutir, però: escolte, que no podria ser per a demà de matí?, és que esta nit fan l’assemblea de socis i segur que en passarà alguna de grossa. Resposta contundent: no. Clic.

Ara mateix, per tant, ja es deu saber si el Benicarló té junta directiva o no i si la té, si jugarem a preferent o a primera regional. Confio, m’agradaria, que no haguérem fet cap quadro a la reunió, però em temo que donada l’efusivitat a l’hora d’explicar-se d’alguns dels segurs assistents serà molt difícil que s’aconseguisca un clima de concòrdia i respecte. El nom de la nostra entitat ha aparegut en un llistat proporcionat per l’AFE de clubs que a hores d’ara deuen diners a exfutbolistes, Hisenda i la Seguretat Social. A mi em cau la cara de vergonya que ens passen aquestes coses, però Déu mo’n guard de criticar ningú. Han sigut, segur, els imponderables: la falta de públic al camp per la pandèmia, l’escarransit nombre de socis que som, les empreses patrocinadores que també estan patint lo seu, la pilota que no va acabar d’entrar en els moments que feia més falta que entrara, el poc compromís d’alguns jugadors a l’hora de jugar que no de cobrar, la manca de connexió entre l’afició i un equip en què en la majoria de partits no jugava de titular ni un sol xicot del poble... Açò però havia de passar i ho sabíem tots. Tots. Sacar y no meter se echa la casa a perder. José Antonio Gellida s’ha gratat la butxaca i suposo que era conscient del que podia (seguríssim) succeir. Si enguany haguera sortit bé, és molt possible que l’any que ve o l’altre o l’altre com a molt estirar la caiguda s’haguera acabat produint. Hem tingut exemples ben propers. Lo Sogorb va jugar a tercera i va desaparéixer, lo Vinaròs va fer el mateix i va acabar arrossegant-se per segona regional i perdent contra el nostre filial. Ara som nosaltres els qui hem de fer aquesta penitència i confiar que, coma mínim, no desaparega l’entitat. Tampoc no passaria res, lo sol tornaria a sortir cada dia i tots dormiríem amb la mateixa intensitat. I els que no sabem on pondre els diumenges de tarde ens ho passaríem igual de bé anant a vore els xiquets del futbol base. Per tant, calma, molta calma.

Els rumors, antesala de la notícia que diria el mestre Palanques, van que volen per les xarxes socials . Abans, lo mateix mestre en deia «mentideros deportivos». Diuen (no, no sé qui), que Ramon Llopis, l’entrenador arquitecte de barraques amb qui vam aconseguir l’ascens, se n’ha anat al Soneja i està temptant alguns dels jugadors que va tindre a la plantilla ací; és més ja he sentit dir que Elian (que va fer de capità l’última temporada) ja es passeja per aquell poblet. També he sabut que Guillem, Pablo Traver i Éric se’n van al Vinaròs acompanyant l’assessor i secretari tècnic del Benicarló. Vaig a comptar, a vore: Gonzalo Abril, un; Aguayo, dos; Francesc Re, tres; Alexandre Rodríguez, quatre; Jordi Adell, cinc; i si hi afegim aquests tres, parlem de vuit jugadors formats a les categories inferiors del futbol benicarlando. No hay más preguntas, señorita.

Au, me’n torno al llit.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1291 | 9 DE JULIOL DE 2021