Tres de la tarde. Diumenge 26 de febrer. Carnaval. La panxa intentant pair una pilota de greix que vaig barrejar amb un plat de paella que sobreeixia. I això que m'havia fet dos gots de sal de fruites que diu lo papa que van molt bé par a les farteres. Una somnolència dolceta dolceta s'anava apoderant del cos. Quina cabotada més gustosa. Però de sobte, ring, ring, ring. Lo tirano recordant-me que l'any passat no vaig acudir a la faena perquè m'havia quedat trasbalsat pel dinar i que no estava disposat que es repetira aquella falta de consideració. Au, amunt. Vaig anar a buscar mon pare perquè em portara però el vaig trobar tan gustosament estirat al llit amb la mà dreta incrustada al pitral de la meua Margot -que també estava endormiscada- que va saber mal dir-li res.
A les quatre, com un clau, vaig fer l'entrada al ja oficialment denominat Camp de Futbol Àngel Alonso. Quin despago més gros. N'érem quatre i el del bombo del Gol Roig.
L'entrada més pobra de la temporada. Si no es treu ni per poder pagar l'àrbitre potser la junta directiva hauria de començar a fer-se pensaments sobre si ens mereixem o no tindre un equip com el que tenim.
Vaig posar-me a pensar quins havien pogut ser els motius pels quals les grades presentaven aquell aspecte tan desolador. Igual hi havia gent que, com jo, s'havia quedat sobada per les pilotes de carnaval. Uns altres segur que estaven als diversos dinars que algunes falles havien orgnitzat. També feien per la televisió un apassionant partit entre el Barcelona i l'Atlètic de Madrid. Alguns possiblement se'n van anar a la festa del poble del costat. Qui deguera estar de cacera o fent espàrrecs, que ara és el temps. Però no, segur que l'absència de personal només podia ser deguda a una cosa: ...
+info La Veu en paper