Això és el que vaig saber llegir en l’anterior número de la seua revista...
Cada dia m'ho posa més difícil, senyora Garcia. Em fa la sensació que algú està fermament decidit a fer-me a mi la vida impossible. Si, ha llegit bé, fer-me a mi. Perquè és a mi a qui s'està perseguint i posant en evidència. És com allò del "átame este perro con longanizas". No puc, encantadora senyora, no puc. Les meues neurones presenten alarmants símptomes d'esgotament i de manca de creativitat i d'agudesa.
Després d'una setmana esgotadora i apurant al màxim els terminis per tal que aquestes línies estiguen on han d'estar quan han d'estar, no he estat capaç de decidir al voltant de què escriuré aquesta setmana. Si, senyora Garcia, com ho llegeix. No tinc ni idea per on emprendre aquest full en blanc, i estic constatant que últimament això m'està passant massa sovint. Podria ser preocupant? Sense cap mena de dubte, no. No hi ha per què preocupar-se perquè aquesta secció és tan prescindible com les altres que s'han fet i desfet al llarg dels vins anys de vida de la publicació. Han aparegut i desaparegut i no ha passat res. Per això aquesta pàgina és tan volàtil com altres que han tingut cabuda ací i que han desaparegut de la mateixa manera que han aparegut. Jo me pregunto per què tots aquells han desaparegut i aquest pàgina no. No ho entenc per més voltes que li pego. A més a més, aquesta pàgina es nodreix d'informacions aparegudes la setmana anterior, o siga, que és con una espècie de sangonera que viu a costelles dels altres. Una bona mostra de parasitisme abusiu de qui no crea, sinó que critica allò que han fet els altres amb tota la bona voluntat.
...
+info La Veu en paper