Senyora Garcia:

Això és el que vaig saber llegir en l’anterior número de la seua revista...

Com tots els anys, quan arriben aquestes basques, se m’acabe de reblanir el cervell. No tinc ganes més que de beure coses fresques si pot ser amb alcohol i sucre, d’estar estés com les palaes i de dropejar. Dropejar molt. Per això que em ve tan costa amunt escriure-li res. Veig que em passe com a la majoria dels seus col•laboradors. Ací, llevat d’alguna honrosa excepció (els tafaners, Joan Heras i Xavi Burriel), cadascú es deixa vore quan vol. Es comprén que tots tenim molta faena. Jo també, sap? Però què hi farem?

Per què li conto tot açò una altra vegada? Li seré novament pesat i franc: perquè veig que després de quasi vint anys de sortir totes les setmanes al carrer i de ser fins i tot en algun moment l’única expressió local d’oposició, continuen –continuem- sent  una “cosa” marginal que no ha aconseguit ni tan sols ser coneguda (no ja reconeguda) per una part important de la població benicarlanda.

...

+info La Veu en paper