I com va la cosa?

Com els agrada els espanyols ser els primers. I és que açò del collonavirus cada vegada sembla que pinta pitjor i Ñ ha decidit fer un cop de cap, a avançar la resta d'estats europeus tant se val si per la dreta o per l'esquerra, i acabar en una posició de privilegi: els nambers guan! Doncs això, que fins fa una setmana Espanya estava en cinqué lloc en el rànquing que s'han muntat els estats per vore qui agafa més covid-19, i ara en uns pocs dies ens hem llençat a la caça i captura del bitxo i com amb el mantra del "a por ellos", tant típic d'ací, ja no tenim competidors que ens barren el pas i ens hem enfilat a la primera posició... d'infectats. Posició de la qual sembla que no baixarem a la vista que la nostra activitat social i d'oci no s'atura. Una cosa haurem de tindre clara: almenys a la nostra comunité, si Ximo Puig encoratja tothom perquè vinguen ací a prendre el bany i  només s'atreveix a tancar l'oci nocturn de mala gana i quan l'obliga el govern central,  difícilment sortirem de l'atzucac dels contagis continus sense mesures contundents.  Apa, mentrestant anem fent proselitisme i que tots vinguen a ca nostra, amb una escatainada seguretat fictícia que ja no es creu ningú, mentre la resta de països del nostre entorn, tot i que tampoc és que estiguen per a tirar coets, ens tanquen les fronteres, ens aïllen en quarantena i ens demanen PCR als que hi arriben des d’Ñ. Però això sí, a don Simon, este bon home que diuen que coordina tot açò de la pandèmia a nivell estatal, ja sembla que se li han unflat les... ametles i ha abandonat els subterfugis per passar a afirmar directament que "las cosas no van bien" (el que li ha costat decidir-se a dir-ho, suposem fart de les interferències polítiques). No res, pos a setembre tots a escola...

Engalanament de carrers

Dit això, hem de repetir que és obvi que a casa tenim un problema, un greu problema d'incivisme i de salubritat pública. Ho veiem cada dia quan trobem trastos i més trastos al carrer, sense que cap autoritat es propose seriosament acabar amb la xacra. Un incís, que només serà una única vegada (no els pensem fer propaganda), per manifestar el nostre rebuig contra els aprofitats del partit del diccionari que fa uns dies van traure el cap per denunciar esta situació endèmica sobre la qual mai no havien dit ni fet res. Ara sí, però òbviament tot amanit amb l’espessa salsa de les seues proclames feixistes. Però al que anàvem, esta setmana, que encara fa calor apegalosa, tornem a trobar indicis de l’operació renove de matalaps vells per uns nous de més fresquets, que ja fa molts anys que fan clot, els vells, i em fa mal l’esquena quan m’alço... I per si amb el matalap no en teníem prou, ho acompanyem amb un sofà desballestat que ja els devia molestar a casa per la pudor que devia fer. Certament, tenim la sensació que ací falten mesures més que contundents contra  la gent i el costum incívics, contra, ho repetim, els que troben que els carres són la seua porquera particular. Duem ja molts anys amb la mateixa cantarella  i no hi veiem que cap autoritat s’arromangue. Al final acabarem pensant que són iguals, no? A vore si s'ho fan mirar d'una punyetera vegada i actuen!

...

+info La Veu en paper

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1247

Dins del carxofar

Bé, ara, després del sopar de la carxofa, podem dir, sense por a errar-nos que, definitivament, ha començat el mes de la carxofa. Els pinxos van ser els entrants del plat principal i el sopar, amb la torrà i la demostració gastronòmica, el tret de sortida. Ara tenim tot el mes per a degustar fins a la sacietat tot un món de receptes carxoferes en molts restaurants de la ciutat. Però bé, tornant a l'opípar sopar, tenim entés que per quedar com cal hi van a anar la flor i nata de la politiqueria local, comarcal i autonòmica, i estatal... sense excepció. I és que davant de tan magne esdeveniment, ningú es podia permetre el luxe de no sortir a la foto que marcaria el tempo del nou període carxoferil que estàvem a punt d'encetar. Sí, Benicarló respira un olor especial que no res té a veure amb al que normalment un es troba quan baixa per l'estació... per exemple. El metà acumulat en aquest cap de setmana, sens dubte, podria, fins i tot, si el canalitzarem, servir-nos per a fer baixar el preu del rebut de la llum si fos utilitzat en qualsevol d'eixes centrals de cicle combinat que cremen gas per a produir electricitat. I no us penseu que ho diem a broma perquè, a més, ens ve per davant un mes de fred que, casualment, coincideix amb el nostre mes carxofer. Una possibilitat? Ciència ficció? No tenim ací que faça laboratoris d’idees? Doncs igual que un dia un descendent d’una notable família llauradora va patentar la graella especial per torrar l’insigne inflorescència, ¿qui ens diu que un altre no es traurà del barret la manera d’aprofitar en benefici del comú la gran quantitat d’energia que es desprendrà amb l’excusa de les carxofes en les pròximes setmanes?

 

Entrant de declaracions de Compromís amb carxofetes tendres del poder

I parlant del Sopar de Gala, es curiós això que comentàvem abans de l'assistència dels polítics locals. Ens vam adonar que hi havia una taula plena... de militants de Compromís. I té alguna cosa estranya que els de Compromís vagen al sopar de la carxofa? Què passa, que no tenen dret a degustar-les com la resta de mortals? Doncs la veritat és que sí, que això hauria de ser una cosa normal. Ara bé, tenint en compte que des que estan els actuals representants a l’equip de govern, s’havien negat a fer-ho... Que no us ho creieu? Cap problema, mà d'hemeroteca i.. bingo, ací uns ensenyem la notícia d'una nota de premsa del 2015 dient que no consideraven l’acte adient per anar. Ep, aleshores ara que ha canviat? Doncs pel que sembla va vindre un senador d’eixos de pes del seu partit i calia passejar-lo! Així que, quan són figues, són raïms, tots mudats i en comitiva a la carxofada. No cal patir per les flatulències si és per una bona causa i si se les han de menjar, a les seues paraules ens referim, amb carxofeta sempre estaran més gustosetes. Coses que passen!

...

+info La Veu en paper

La Veu de Benicarló ha aplegat al número 1000, ja ho deveu saber, ai heu tingut el cos d'arribar en aquesta pàgina, i això són 20 anys fent la viu-viu. Mireu, quan va nàixer el setmanari, per exemple, Josep Barberà tenia 12 anys i un prometedor futur de polític intuïtiu per endavant que ara es consuma; Marta Escudero encara havia d'acabar els estudis universitaris i començar la seua carrera com a dietista; Juan Antonio Mañá Ferrer, abogado, Castellón, España, encara no tenia compte a Linkedin... però moltes altres persones ja eren protagonistes de la política benicarlanda. I els coneixíem pels seus fets: Mundo, per les paelles i les «pequeñes palabres»; Cuenca, per les places (la dels Bous i la de la Constitució); Flos, per l'elevat índex de benicarlandia o benicarlandor que exhibia davant de tots els micròfons. Eren temps heroics i tots ens pensàvem, aquell estiu del 95, que a la primera de canvi la dreta perdria l'alcaldia que havia dirigit, si fa o no fa, des del segle XIV, amb la truncada excepció republicana, i de retruc amb aquest setmanari tot el poble s'estrenaria a llegir l'actualitat en valencià i nosaltres ens faríem rics com a matxos. Però res de res, ací estem com Pere fava, i mira que ha sigut pesat arribar fins ací i l'amo de la paraeta encara no ens deixa plegar!

...

8. La de Kuen-Ka és una font participativa, com ell mateix ha explicat. A més de perquè en el seu disseny ha participat molta gent (on vaig dir ric, ara dic riquiric!), la font té dos plànols que permetran que "la part inferior siga visitable i participativa". Com l'estàtua de Colom de Barcelona! Ho va dir durant la maratoniana visita d'obres a la qual va dur als de la premsa, que van poder "gaudir" de les sàvies explicacions del magne regidor. Això de la font visitable és tota una revolució, una nova manera de veure les coses en política municipal. Aquest home té una visió ben original de la participació ciutadana. Certament, per originalitat, l'ocurrència de fer el riu sec navegable, al més pur estil faraònic, que va originar una portada antològica.

...

+info La Veu en paper

Dadme un círculo y levantaré el mundo (no era així?)

I com que parlem d'humor i de retallades, és lògic i comprensible que tractem ara del partit que millor representa aquestes dos realitats: el PP. Ja deveu estar al corrent de la requalificació a què han sotmès l'anagrama (i si no, afanyeu-vos, segur que és un moment històric: d'ací a 10 o 12 anys sabrem que pel disseny del nou logo algú va cobrar en negre l'equivalent a la construcció d'un parell de centres educatius...). Doncs per què tenim la sensació que hi ha un objectiu ocult al darrere del nou grafisme? Compareu-lo amb el cercle de Podemos i digueu, no es confondrà ningú a l'hora de votar? Si un o altre hi va amb la idea de votar «els del cercolet»? Ja ho veureu, ja. Les dos coses.

 

Els ous i els sous

Els seguidors del nostre twitter se les pensen totes. I és que no els podem deixar sols ni un minut. Aquesta bona gent que governen La Veu trau a la llum el que cobren els  polítics locals i per un titular els trauen... més que punta. Clar, els twuitaires parlen dels "ous" dels polítics quan realment és dels seus "sous", de què volien parlar. I com no, cau la "s" i després fan, "Ai, no...", que m'he errat. A veure, si ho mirem bé, l'error sembla provocat per justícia poètica, o no hi ha qui s'embutxaca un bon sou per tocar-se el que no sona?  No estem assenyalant ningú d'ara, tot i que ja veure'm què ens depara el futur, ara, vista l'experiència dels anteriors amb els merders que ens han deixat... és per fer-s'ho mirar. I és que més d'un hauria d'anar tornant el que ha cobrat fins a cobrir els deutes en què ens han embarcats a tots per incompetència o per mala praxi.

...

+info La Veu en paper

Magdalena airport

La setmana passada ens vam fer ressò de com l’avió de l’equip de futbol del Vila-real, fent bo el seu eslògan de campanya promocional, va haver de fer això mateix, ”Endavant”, en l’aterratge de l’avió que portava a l’equip groguet de tornada a casa. Així, en una maniobra fins ara no coneguda al nostre aeroport de l’agüelito (tampoc és que en facen moltes tenint en compte que allí no aterren ni les gavines), per a més senyes en l’argot aeronàutic, segons ens han dit, “touch and go”, se’n va anar a aterrar a València. Però bé, tot i l’anècdota que suposa haver d’aterrar a València tenint com a destinació el camp orellut, el que ara circula per la xarxa és una altra versió d’aterratge, més propera i casolana, com és fer-ho a la Magdalena. Sí, el que llegiu, a la Magdalena. Nosaltres, descreguts de mena que  som, pensàvem que ens estaven prenent el pèl... però no! I és que, per evitar problemes més greus, ens han dit que aquesta maniobra, que pot passar en dies de vent (típic a ca l’aguelito, per a mostra l’endavant del Vila-real), és menys arriscada i perillosa en la versió magdalenera i, damunt, més suau i esponjosa. I si no us creieu, ací us reproduïm la imatge que demostra la veritat, i la dolçor, de la nostra afirmació.

...

Frases lapidàries

Un home savi sempre pensa el que diu i mai diu el que pensa. L'advertiment consisteix a amenaçar per les bones. De vegades, has de fer el que marca la llei, tot i el que et diu el cor. No hi ha opinions ni accions estúpides, només estúpids que opinen i prenen decisions.

...

 

+TAFANERS a La Veu en paper

Herbetes

Sembla que això del conreu de la “maria” (marihuana, més clarament) s’ha posat de moda per aquestes contrades. Si fa un parell de setmanes parlàvem que la guàrdia civil va enxampar una furgona que sortia de forma accelerada i sospitosa d’una finca amb un fotimer de plantes estupefaents, ara, ací al poble, acaben d'enxampar també un parell de beneïts per la mateixa qüestió. Aquests, en comptes de tindre-les al camp, per si de cas, s’havien muntat el viver al terrat amb un total de vint-i-quatre cossiets ben grandets. Però tampoc no s'han lliurat de la diligència de la benemèrita, que sembla té ulls, fins i tot, als terrats de les cases. Està clar que l’oloreta del cànnabis, sobretot en l’estat de floració que estava, devia col·locar el veïnat i fer saltar totes les alarmes que allò no era precisament un verger de margaridetes de l’Índia. Com tampoc no devia colar l'argument que eren destinades al consum propi. En fi, que les plantetes, d'una en una, podrien passar, però tot un hivernacle, doncs... De tota manera, els de la benemèrita també podrien fer una volteta pels terrats del poble que, segur que alguna sorpresa es podrien trobar. A vore, que no volem ací dir que tots els ben

icarlandos tenen un d'aquests sospitosos vegetals al terrat, però més de tres àvies o tiets confiats ¿no deuen regar cada dia la planteta que els ha deixat el nét perquè a casa no els cap? Home, i tant que sí, i amb carinyo!

...

Valenciano

I ficats en açò de la llengua, ja no tenim aturall! Mireu la definició de “valenciano” que al twitter ens envia un dels nostres seguidors. Ep, sens dubte, aquesta “bonica” forma d’anomenar-nos que ens deixa com el que som, una mena d’apèndix madrileny, ens ha arribat a l’anima. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos: «valenciano: dícese del español que se habla con acento valenciano en el levante español por los españoles que lo habitan». Com si fóra la mateixa lletra de l'Estatut!

...

 

+info La Veu en paper

 

Sòl rural en plena ciutat

Un tafaner que anava passejant per la zona de l’avinguda de les Corts Valencianes, a l’alçada del Centre de Formació Professional, va veure jardineres amb la terra remoguda i es va quedar una mica encuriosit pel fet. A vore si ja deuen haver arribat el poble els senglars famolencs? Per què, és clar, va pensar que la gent no es dedica a escarbar per les jardineres, o a fer-hi el seu hortet particular, tot i que amb els temps que corren tot podria ser... Fins i tot va pensar si no devia ser que, com està el morrut roig de les palmeres, a vore si ja n'havia atacat alguna i caldria arrancar-la. Doncs, no anava mal encaminat el tafaner en qüestió perquè segons sembla hi ha un mòdul d’agricultura i sembla que planten, llauren, reguen i tot el que és menester. Deu ser que tenen poca terra per fer les pràctiques i els xics es llancen a la recerca de la poca terra que encara no ha estat afectada per cap PAI: la de les jardineres!

...

El que ens costa l'AVE

Mireu, i ja que estem parlant d’AVES rapinyaires, que en aquest país en tenim moltes, i no precisament amb ales, sinó amb dos potes i dos braços, els tafaners hem volgut investigar sobre els que van per la via, si en tenim molts de kilòmetres i el cost que tenen. I, voreu quina sorpresa, en descobrir que l’estat Espanyol és el segon país en línies d’aquests tipus, només per darrere de la Xina. Sí, el que llegiu, ni Japó (2496 km), ni França (2106 km), ni Alemanya (1410 km), ni... en tenen tants com nosaltres (3744 km). Països que tenen una renda per càpita molt superior a la nostra no inverteixen tan amb aquestes línies perquè és molt difícil fer-les rendibles. L’anècdota, la del Secretari de transport nord-americà, de visita a Espanya per veure aquestes línies, quan va veure els seu cost va exclamar “Vostés són molt rics!”. Un país que té un PIB 15 vegades superior al nostre va afirmar que ells no s’ho podien permetre. I si ho voleu per xifres de passatgers ho podreu tenir més clar de com els diners ací sortien a palades a no sé sap quina butxaca, doncs, en un any França va tenir 113 milions de viatgers i Japó vora 300 milions, mentre que Espanya en va portar 16 milions amb una xarxa més extensa i moderna que les dels dos països anteriors. Ací us ensenyem la foto de com van de plens els vagons d’un d’aquests grans trens d’alta velocitat. Això... quan van plens!