Fa pocs dies vam commemorar l’efemèride de la mort del dictador. La xifra comença a fer una mica de respecte a tots els qui ja tenim memòria directa del fet: 40 anys ben rodons i repicats. Ara bé,  aquesta quantitat d’anys situa el fet històric, per al nostre alumnat d’institut, en una dimensió quasi plistocènica –tot allò que va passar quan els seus pares eren petits, ei, fa una passada d’anys de tot això... Però per aquells que ja tenim una edat el fet concret –la mort del dictador aquella matinada de dijous, el famós anunci amb veu tremolosa: “Españoles, Franco.. ha muerto”,   les llarguíssimes cues  de ciutadans espanyols per donar comiat –afectat o feliç, això ja és en funció de cadascú- al dictador que va ser “Caudillo por la gracia de Dios”.

Però els nostres alumnes, en certa manera, s’equivoquen. És cert que el gruix de les referències a la dictadura de Franco –que va acabar amb la mort natural del propi dictador i no pas per un canvi polític que el foragités del poder- constitueixen l’espai propi dels llibres o documentals de temàtica històrica. Però el que ells no tenen prou present és que una part encara massa essencial de la realitat política de l’Espanya de la segona dècada del s. XXI encara està ben  condicionada per tot allò que va ser l’Espanya franquista i l’Espanya de la transició. La defensa aferrissada que fan la pràctica totalitat dels partits espanyols –amb algunes molt remarcables i valorables excepcions- de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, la pervivència d’una monarquia, l’exaltació militarista, el poder de l’Església catòlica, etc, són alguns aspectes que tenen la seva arrel més profunda en el franquisme i en l’astuta saviesa del règim dictatorial  que va saber inseminar el  règim democràtic posterior d’uns valors i d’unes idees que han continuat vigents –sigui de manera explícita o implícita però ben certa.

Queda lluny, és cert, aquell matí gris i estrany de dijous de novembre que la mare em va enviar al col•legi per veure què passava i que un cop allà vam saber que teníem una setmana de dol –de festa o de vacances? Queda lluny aquell dijous que tenia gust d’incertesa, de cosa estranya, d’una certa alegria continguda en alguns  comentaris, d’un dol que queia damunt un país com un cel de plom. I queden lluny els crits d’amnistia , llibertat i estatut d’autonomia i les primeres manifestacions de l’11 de setembre. Queden lluny en el temps però queden massa a prop en l’arquitectura d’allò que ara som i de tot allò que ara ens toca viure. No em val, doncs, el comentari d’aquella jove guia que ara deu fer deu o dotze anys ens ensenyava Santander i que davant de l’estàtua eqüestre de Franco que hi havia -ignoro si avui encara hi és- al bell mig de la plaça de l’Ajuntament ens va dir: “Que esta estatua esté aquí no responde a un tema político sino que és solo un tema histórico”.

En aquest sentit, considero molt necessari i oportú l’acte que va convocar el mateix 20N l’Òmium Cultural al costat de la presó Model de Barcelona. L’acte va anar entrellaçant declaracions de testimonis que van patir molt directament la repressió, unes intervencions de persones significades en la lluita contra el franquisme i cançons emblemàtiques de la Nova Cançó amb contingut polític cantades per veus de les noves generacions de cantautors catalans. L’objectiu de l’acte era fer memòria del que va representar el franquisme com a règim que practicava la repressió i la tortura com a eina política quotidiana i que cal seguir reivindicant perquè la justícia espanyola d’avui –d’una suposada societat democràtica- condemni els crims del franquisme –el franquisme com a règim criminal- i revoqui totes les sentències de pena de mort que es van promulgar en judicis de fireta perfectament orientats des del poder polític. Realment sembla mentida que cap governant espanyol des de la transició  ençà  hagi tingut el coratge democràtic d’anul•lar, de desligitimar jurídicament,judicis que van tenir com a resultat l’afusellament de lluís Companys –l’únic president democràticament escollit que ha estat afusellat per  un règim dictatorial- o el garrot vil que va acabar amb la vida de Salvador Puig Antich.

Cal, doncs, fer-nos nostre la data del20N no per fer misses en record del dictador o per fer actes d’homenatge –probablement subvencionats des d’algun Ministerio- sinó per seguir denunciant des del carrer tot el que va ser i tot el que malauradament en queda d’aquell règim funest i terrible. No ens podem permetre que els anys esborrin o endolceixin el record d’una dictadura ferotge. Perquè ens cal mantenir viu el record i la ràbia per tots els qui van morir a les mans d’uns assassins vestits de nacionalcatolicisme i de valors patriòtics.  Davant del 20N, com diu la cançó de Joan Isaac dedicada a la memòria de Puig Antich,nosaltres seguirem tenint ben viva la bandera negra al cor.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1010

Les coses, no per sabudes o previsibles, deixen de sorprendre’ns. El calendari ha portat, després d’un 9 d’Octubre ben diferent i ple d’aires nous, un 12 d’octubre tan ranci com sempre i –si això és possible- més espanyol que mai. Aquest dia té sempre dues cares de la mateixa moneda: la desfilada militar institucional i les manifestacions de l’espanyolisme més pur i dur als carrers de certes ciutats.

Sé que Espanya no és, ni molt menys, l’únic estat del món que celebra el seu dia patriòtic amb una marxa de tancs, metralladores, avions de matar  i uniformes de tota mena ben engalonats. Certament, hi ha molts estats amb aires  o deliris de grandesa  de regust colonial o  totalitari que treuen amb tota mena de luxe i emoció els homes i els estris que tenen com a missió matar suposats enemics. L’estat francès, Corea del Nord, la Xina i força països llatinoamericans en són bons exemples. I l’estat espanyol s’hi apunta amb entusiasme i amb la cabra legionària com a màxima representació de l’orgull patri. Potser perquè la meva convicció obertament antimilitarista em situa molt lluny de tots els valors ètics i polítics –i fins i tot també podríem dir que estètics- d’aquesta exhibició de nacionalisme, de força, de “pebrots”, que aquests tipus d’acte em generen un rebuig molt frontal. I si hi afegim que en aquest cas el discurs militarista s’entrellaça ben estretament amb un plantejament netament nacionalista espanyol –l’exèrcit com a últim garant de la indissoluble unitat d’Espanya-,  el meu rebuig és –si és possible- encara més profund. Es pot parlar realment de pau, de concòrdia, de llibertats, de democràcia quan allò que es venera i s’exalta és la intel•ligència posada al servei de la mort i de la disciplina entesa com a jerarquia autoritària? Jo, amb franquesa, no ho entenc.

La segona expressió de l’espanyolisme el trobem als carrers en forma de manifestacions o concentracions. A Barcelona, per exemple, són pocs, molts pocs, els qui surten fent brandar banderes espanyoles –i unes quantes amb elements d’això que en diuen preconstitucionals. Evidentment és bo que tothom es manifesti perquè això vol dir que el carrer és important a l’hora de definir i defensar idees polítiques. I també és bo perquè ens permet establir comparacions en coses com el nombre d’assistents a les convocatòries, la manera d’organitzar la posada en escena i, especialment, el to i el contingut dels discursos. En aquest darrer sentit, em sorprèn –bé, en realitat no és veritat que em sorprengui- malauradament- sentir declaracions de capitostos de la Falange, per exemple, fent apologia del terrorisme –quan afirmen que faran servir, com han fet servir en altres ocasions, les armes per defensar Espanya- o quan inciten a la violència –tot demanant que es donin hòsties a la rata (és a dir, al fotoperiodista Jordi Borràs que està especialitzat en el món dels ultres i que constantment l’amenacen). Suposo que el Ministre de l’Interior del govern  espanyol encara està massa commogut i emocionat per l’excitant espectacle militar que va veure pels carrers de Madrid que no li ha permès començar a activar les denúncies d’aquests individus. O potser és que no els vol denunciar perquè pensen una cosa molt i molt similar a la seva?

Les eleccions formalment autonòmiques però realment plebiscitàries del passat 27 de setembre obren un horitzó ple d’emoció no només per a Catalunya sinó, d’una manera o altra, per tot el conjunt dels Països Catalans. Podem fer totes les consideracions, anàlisis, conjectures i valoracions diverses però hi ha una cosa certa i indubtable: quasi dos milions de vots han determinat una contundent majoria absoluta de parlamentaris i parlamentàries independentistes. Mai, fins ara, la certesa de la força dels qui volem superar marcs legals i polítics que considerem opressius no havíem tingut una veu tan clara al Parlament. Evidentment, des de fa anys, els carrers han demostrat que la convicció política que la independència és el camí just i necessari és una convicció amb un suport massiu i impressionant, però mai fins aquest 27S aquesta convicció política havia ocupat de manera obertament majoritària els escons de l’hemicicle del Parc de la Ciutadella. Des d’aquest 27S s’obre, sens dubte, un horitzó emocionant que ens apropa a l’objectiu de la llibertat.

Evidentment el camí no serà fàcil. Cal que les dues forces independentistes que sumen la majoria  tinguin la responsabilitat de prendre les decisions oportunes perquè el camí avanci d’una manera segura cap a l’objectiu. Evidentment, des de l’Estat espanyol intentaran fer –seguiran fent-  mans i mànigues perquè aquest camí es trenqui. La lluita  per guanyar un dret fonamental mai és fàcil ni senzilla. Però ara, més que mai, la força del carrer –expressat en la Via Catalana en totes les seves versions i en el gran acte de desobediència que va ser el 9N-  i la força dels 72 parlamentaris i parlamentàries  han de crear un una sinèrgia que ens doni encara més força per anar fent el camí.

La campanya electoral ha estat l’escenari precís en què les forces unionistes han desplegat la seva passió per Espanya i han demostrat que els arguments de la por –el “corralito”, el “no cobrareu les pensions”, el “us quedareu fora d’Europa”, etc- no han fet forat. Potser han mobilitzat una part de l’electorat unionista però no sembla que massa. El que sí que han demostrat, des del govern espanyol, és que el seu immobilisme els ha portat a un estat de nervis que els ha fet fer el ridícul més lamentable quan han manipulat discursos de portaveus europeus o quan han atiat als bisbes a resar per la unitat sagrada de la pàtria. Però no només ha estat el Partit Popular –tant des del govern com del seu candidat ultradretà i obertament xenòfob  a Catalunya- que han demostrat un argumentari tronat, perillós i molt lluny de la més mínima comprensió –potser és una incomprensió volguda?- de la realitat catalana sinó que tant El PSOE, els Ciudadanos i els Podemos han atiat valors patris a tort i a dret.

Sigui com sigui, és molt curiós constatar ara, amb tot l’escrutini fet, com les valoracions que es fan especialment des de l’òptica madrilenya són realment curioses. Tant els màxims responsables del PP com del PSOE havien negat de totes les maneres possibles que el 27S fossin unes eleccions plebiscitàries. Però vés per on, ara que els independentistes no hem superat el 50% dels vots, tots corren a dir que els independentistes –malgrat que hem guanyat de llarg en vots i escons- hem perdut les eleccions. En què quedem, defensors de la gran Espanya unida? Eren plebiscitàries o no ho eren? I, també, segueixen obstinadament creient i afirmant que tot el procés català és cosa d’una sola persona, d’una mà que ho mou tot, i que es diu Artur Mas.

Sí, com diu l’antonio Baños de la CUP, el que passa és que això d’Espanya –amb totes les seves històries, els seus predicadors i les seves obsessions- fa mandra, molta mandra. I les coses que fan mandra és millor tenir-les lluny si realment volem treballar perquè aquest país –aquests Països nostres- puguin ser lliures per poder decidir el propi destí. Sense mandra i amb totes les contradiccions i dificultats que això comporta. Però el que passa és que tenim ganes  -i som molts i molts els que ho volem- de poder decidir i, pe què no, d’equivocar-nos. Però ho volem fer sense mandra ni sense haver de donar explicacions a qui no ens vol entendre i a qui no ens respecta.

Aquest 27 de setembre ha estat un pas més , un moment decisiu més, d’aquest camí que ens ha de portar a fer realitat el “bon vent i barca nova” que deia l’Ovidi. I ho volem així, senzillament, perquè sí, perquè ho volem.

És divendres. A escassos mil•límetres de la meua retina, un píxel parpelleja passant del color blanc, al negre, al verd poma descolorit i un altre cop al blanc en un cicle infinit. S'acaba de descarregar l'últim número de La Veu. Li comunico al Mòdul d'Intel•ligència Artificial que em dono per assabentat i que pot apagar l'indicador. Em dona l'opció de crear un recordatori per a més endavant. Li dic que no. No sóc un xiqüelo. Tinc prou edat com per reconèixer un acudit en la sèrie Hiroshima 45, Txernòbil 86, Windows 95. No em cal l'ajuda del mòdul per executar una rutina (un ritual, si vols) que porto fent des de ben jove i que s'ha quedat profundament enregistrada en ves a saber quina circumvolució del meu cervell animal.

Acabo la jornada laboral, una activitat alimentosa que sovint em dona disgustos i, de tard en tard, alguna satisfacció. Me'n vaig cap a casa. L'edifici, en detectar la meua presència, dilata la porta d'entrada. Comprovo la bústia. Un acte reflex inútil: fa anys que el correu postal només el fa servir l'Administració de Justícia. M'enfilo cap a l'ascensor. Intento controlar-me. No puc. Dono l'ordre al Sistema Personal de Missatgeria i, abans d'entrar a casa, ja estic fullejant La Veu al visor de les ulleres. Dispositiu de Realitat Augmentada, l'anomena l'omnipresent indústria de l'infoware. Romanços. Són unes ulleres amb projector d'imatges incorporat.

...

+info La Veu en paper