PER JOAN HERAS

Les flames de les fogueres de la nit més màgica de l’any ballen alegres, de vegades apassionades i de vegades més tranquil·les, per donar la benvinguda a l’estiu. Les fogueres que, des de la diversitat de formes i tradicions, s’escampen per tots els racons d’aquest país nostre -un país fet de països- per dir a la foscor que el joc encantador de les flames -una encertada metàfora, com deia el savi Heràclit, de la natura i de la vida entesa com a unitat sempre en moviment, com a essència que enllaça allò que sempre és diferent- ens empeny a brindar per la vida i a cremar tot allò que se’ns ha fet prescindible, tot allò que constreny el nostre desig de viure amb plenitud.

Les fogueres tenen sovint com a banda sonora un esclafit de petards i moltes cançons de festa. I en aquest repertori de cançons no hi poden faltar les petites meravelles que el Jaume Sisa va escriure per ser una part important de l’espectacle teatral La nit de sant Joan que els Dagoll Dagom van estrenar el ja llunyà 1981 i que els va consolidar definitivament com a companyia de referència del teatre musical. Recordo l’impacte que, amb els meus tretze anys, em va provocar l’espectacle Antaviana que, sobre contes de Pere Calders i també amb cançons del Sisa, vaig gaudir al Teatre Romea de Barcelona i, quatre anys més tard, amb els meus disset anys, vaig quedar-me fascinat quan els Dagoll dagom van portar al Centre Cultural de Terrassa la seva versió teatral, plena de tendresa i il·lusió, d’aquesta nit màgica. Potser ha estat la nostàlgia del nou dia que apaga la màgica nit de les fogueres, quan de tot ja només en queda la cendra, que m’ha fet retrobar aquestes cançons i brindar íntimament i amb xampany -avui n’hem de dir cava, oi?- de nou amb el bombero Joan, un piròman molt perillós i actiu -víctima d’una fòbia ancestral, principi i fi d’una passió espectral- que la nit del seu sant escampa flames per tot arreu tot cantant; amb el gran prestidigitador Jordiet que per tots els escenaris de festa del món sap convertir quimeres i dolors en plaers i amors; amb el posadiscos que, embadalit per la noia vestida de vermell intens, espera i desitja que el convidi a ballar i li declari la seva passió; amb els marcianitos que tenen el cor gelat i que gràcies a les fogueres d’aquesta nit màgica els arriba una mica d’escalfor; amb el macari -el “xava fardón”, triomfador de la festa- que veu replicada la seva pretensió en molts com ell; amb l’estupenda coca de sant Joan que pateix perquè tantes boques se la volen menjar i, és clar, amb la senyoreta Primavera que li diu adeu, adeu, al senyor Estiu quan es troben just a la frontera del canvi d’estació. I, evidentment, brindo amb el follet que només un cop l’any, aquesta nit màgica, retrobem a cada foguera amb les seves banyes, el seu barret i uns guants i fa, com a bon comediant, moure les nostres ànimes, les nostres passions i alegries i guia, càlidament, el senyor Estiu perquè prengui el relleu de la senyoreta Primavera.

Sens dubte, un espectacle lluminós que fa créixer les flames de la il·lusió, de la fantasia, de la tendresa i de la ironia. Ben farcida de tot això -com les coques, de llardons o de fruita confitada- la nostra vida pot entrar amb ganes, ara que les fogueres ja són només cendra i el follet ja se n’ha anat, a aquest estiu que ja és ben viu, ben nostre. Gaudim-lo.

Aquí teniu la lletra de la cançó que dona nom a l’espectacle. Si us ve de gust, és molt fàcil trobar a la xarxa aquestes cançons.


La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
la Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1339 | 1 DE JULIOL DE 2022