Joan Isaac, acaba la cançó que ha inspirat i que ha donat títol a aquesta petita sèrie d’articles estiuencs, amb la imatge esperançadora que, malgrat tot, ara algú serenament, arran del mar, llegeix un llibre. No sabem quin llibre en concret és el que està llegint aquest darrer personatge de la cançó que té la força i la responsabilitat de representar l’impuls de la vida que, malgrat tot, s’obre pas. Aquesta imatge que tanca una bellíssima cançó que m’emociona, em trasbalsa i em planteja reflexions, s‘enforteix des de la certesa que la lectura atenta -i si pot ser en un indret ple de vida i de força com arran del mar-ens anima a endinsar-nos pels escenaris sovint laberíntics de la nostra existència i ens ajuda a entendre’n camins, cruïlles i racons. No sabem si el llibre que té a les mans el personatge de la cançó és un assaig, una novel·la, una peça teatral, un recull de poemes o d’articles periodístics, un còmic, una crònica de viatges, una biografia o un recull d’aforismes. Però el moment de lectura atenta, serena, remou les estructures íntimes del coneixement, de les emocions, dels dubtes i de les certeses que ens defineixen i això sempre és bo, necessari i enriquidor.
Poder endinsar-nos en un mar immens i bategant de llibres -sigui amb el suport paper o digital, siguin llibres que hem comprat, que alguna persona propera ens ha deixat i animat a llegir o que hem agafat De préstec d’una de les tantes biblioteques Que fan una feina Fantàstica i imprescindible- ens permet alimentar la condició humana i fer-nos més lliures. I precisament perquè la lectura atenta ens fa créixer com a persones i ens ajuda a pensar per nosaltres mateixos, a definir o redefinir criteris i valors, la lectura lliure ha estat un objectiu a perseguir i prohibir per part de totes les concepcions totalitàries que volen imposar-se per damunt de la nostra llibertat, de la nostra dignitat. La crema de llibres o els índexs de títols prohibits són un recurs recurrent de les diverses formes de totalitarisme que ha conegut la història de la humanitat i que actualment també s’expressa, en el món global digitalitzat, en el bloqueig d’Internet. Penso en la magnífica novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa que estructura tota la trama en relació amb la pèrdua del segon llibre de la Poètica d’Aristòtil que només es trobava en una abadia del nord d’Itàlia que un incendi l’any 1327 va cremar irremeiablement. I penso també en la apassionant novel·la de Bradbury Fahrenheit 451 -portada al cinema per TruFfaut- en què un grup dissident de la SOCIETAT TOTALITÀRIA on viuen QUE PERSEGUEIX LA LECTURA, s’aprenen de memòria els llibres per salvar-los de la crema i poder-los transmetre oralment a les generacions futures.
Tanco aquesta petita sèrie amb dos darrers pensaments de Joan-Carles Mèlich que ens animen a llegir tot allò que ens apropi a la prosa de la vida i que defugi propostes que volen reduir la vida a simples conceptes buits de batec de temps:
“Cansat d’una filosofia ascètica que es recrea en les idees, en les essències, en l’ànima i en la puresa, en el pecat, en la culpa i en la confessió, en la raó i en la justícia, en el diàleg i en l’objectivitat, en la dialèctica i en la utopia, cansat de tot això torno a Shakespeare, a Mozart, a Goya, a Dostoievski, a Rilke, a Brahms, a Maler. Trobo en els grans artistes una defensa de la prosa d’una vida que riu i que plora. Hi trobo una filosofia del cos en la seva impura materialitat””.
“La diferència més rellevant no és entre poesia i prosa sinó entre poesia i metafísica. La poesia també és pensament, és el pensament del singular, del temps, de la contingència, de les situacions i de les relacions. Hi ha, naturalment, un pensar poètic”.
Regalem-nos, doncs, unes bones estones de lectura atenta vora el mar o en qualsevol indret que ens permetin gaudir de la lectura, que ens facin GAUDIR DEL PLAER DE SABER-NOS VIUS Ique alimentin les ganes de saber i de sentir, d’entendre i d’entendre’ns com a éssers compromesos amb la nostra existència que és també la dels altres. I sempre, sempre, ben lluny de reduccions simplistes i de pretensions totalitàries. Perquè amb la lectura, la vida, malgrat tot, s’obre pas amb força.