La vida és un paisatge que anem dibuixant amb cada batec de temps, amb cada experiència i amb cada fet quotidià. La vida és aquest mosaic que a cops de dies anem teixint amb peces diverses que li donen color, textura i també certs grinyols quan algunes peces no acaben d’encaixar. I aquest paisatge, aquest mosaic meravellós que és la vida, sovint s’ha presentat metafòricament com un camí, un trajecte, un urs. Ja Jorge Manrique, en les famoses Coplas a la muerte de su padre ens diu que les nostres vides són com un riu que anirà a parar al mar, que és la mort.
Joan-Carles Mèlich, en el fragment 156 del llibre de pensaments que aquest estiu espigolo en aquests escrits, ens diu, després de citar a Lewis Carroll en un moment de la seva Alícia, quan afirma que “Sempre arribaràs a algun lloc si camines suficientment”: “Sempre que llegeixo aquesta frase d’Alícia recordo un text de Nietzsche: “Ningú pot construir-te el pont sobre el qual has de caminar en la vida, ningú excepte tu mateix”. Viure en la prosa és no saber on anar i, tanmateix, anar-hi”.
Perquè el camí l’anem traçant amb cada fet, cada moment, cada esdeveniment que en configura el paisatge i la pròpia estructura. I com diu Kavafis en el conegut poema Ítaca -molt popularitzat a casa nostra gràcies a les acurades traduccions de Carles Riba i d’Alexis Eudald Solà i de la bellíssima musicació que en va fer Lluís Llach- l’objectiu del viatge no és arribar al darrer port sinó viure les descobertes de cada etapa, de cadascun dels ports que el viatge ens regala, sovint ports desconeguts i ignorats. Tot fent el camí, doncs, anem construint el nostre pont que ens permet seguir caminant, sense saber ben bé cap a on, i també ens permet anar fent la viu-viu per damunt de l‘abisme del temps que s’obre a cada costat del fràgil pont -potser una senzilla passarel·la sense baranes- que ens apuntala.
Aquest anar construint el propi pont és, sens dubte, una tasca inevitablement apassionant i incerta. Mèlich, en el breu però punyent fragment 159, apunta: “Lliurar-se a la transformació de la pròpia vida com si fos una obra d’art”.
La idea de la vida com un pont o com una obra d’art emfasitza la implicació directa de cadascú de nosaltres en la pròpia definició i concreció de l’experiència vital. La vida no depèn de ningú més i resta a les nostres mans. Hi ha, però, és clar, la incertesa, l’atzar, l’error, el dubte i l’accident i moltes altres coses que dibuixen, amb és o menys insistència i profunditat, elements del paisatge. Com diu Sartre, anem creant la nostra pròpia obra d’art -la nostra vida- sense saber clarament com s’anirà concretant. Podem tenir una idea, una intuïció, un desig o una creença, certament, però tot pot anar materialitzant-se d’una manera molt diferent d’allò que potser ens havíem imaginat o plantejat. Viure és anar fent del temps les peces del mosaic, del pont o de l’obra d’art que ens defineix. I el temps passa i passa, veloç, com les aigües dels rius que corren cap al mar. Kavafis, en un altre poema força conegut, concreta amb un gust malenconiós aquesta certesa:
CIRIS
Els dies del futur s’estan ferms davant nostre,
com ciris encesos, en una fila
nus ciris d’or, de càlida vivor.
Els dies del passat queden enrere,
un reng adolorat de ciris consumits;
dels de més a la vora; ciris freds,
tots gastats i retorts, surt fum encara
No els vull veure, m’afligeix la forma que tenen,
I m’afligeix recordar la primera llum que feien,
davant meu fixo els ulls, en els ciris que hi tinc encesos
No vull girar-me i posar-me a tremolar en veure
que de pressa que s’allarga el fosquívol reng
que de pressa que augmenten els ciris consumits.
I precisament perquè sabem que els ciris es consumeixen de pressa, massa de pressa, hem de gaudir, amb tots els malgrats possibles, del batec dels nostres ciris d’aquests dies d’estiu.