Joan-Carles Mèlich -filòsof, professor de Filosofia de l’Educació i responsable de la nova col·lecció de l’editorial Fragmenta de clàssics del pensament del segle XX que fins avui no es podien llegir en català- ens regala en els seus reculls de “fragments filosòfics” un conjunt potentíssim de reflexions sobre la vida i sobre els diversos àmbits en què es desplega la complexa condició humana. Emmarcat en la tradició de l’aforisme i tot fent ben explícits els pensaments de referència en les citacions que encapçalen una bona part de les seves reflexions, Mèlich pensa -i ens fa pensar- en la vida des de la singularitat, des de la fragilitat, des de la certesa de la finitud i des del valor de l’experiència quotidiana. El segon volum d’aquests fragments filosòfics porta per títol La prosa de la vida (Fragmenta editorial, 2016) perquè reivindica la idea de Milan Kundera que “parlar de la prosa vol dir parlar del caràcter concret, quotidià ,corporal de la vida”.
En el fragment número 3, a manera de declaració de posicionament, després d’una citació de La muntanya màgica de Thomas Mann, Mèlich ens diu:
“La vida, només m’interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d’un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.
Una vida que posi en qüestió la naturalesa, la pròpia naturalesa, allò que la gramàtica que he heretat ha fet de mi. ¿Fins a quin punt puc negar-la?”
Si ens enredem en la recerca d’un sentit precís i ben definit de la vida és massa fàcil que ens quedem atrapats en una rigidesa -una pretesa certesa de validesa universal- que ens allunya de la vida entesa i viscuda com a experiència, com a moment, com a i repetibilitat. Tal com ens diu Mèlich, a la vida com a paisatge en constant construcció, reconstrucció i deconstrucció. La vida, doncs, com un mosaic de peces que no encaixen. No ens centrem en el desig de fer encaixar totes les peces -un desig que només ens empeny a reduccions, simplificacions o rigideses negadores- i aturem-nos en la prosa de cada peça, en el seu gust precís, en tot allò que ens fa sentir i resseguim-ne els límits -tant si les peces encaixen, perquè n’hi ha algunes que sí que ens encaixen amablement- com si no.
Des d’aquesta manera d’entendre la vida, més que els grans conceptes allò que ens pot ajudar a fer bategar la vida és l’experiència quotidiana de cadascuna de les nostres peces i d’aquelles peces que la quotidianitat i la literatura, el teatre, el cinema o qualsevol manifestació artística ens presenta, ens ofereix.
En el fragment 6 defineix bé el sentit de la seva filosofia quan afirma:
“A diferència del món de les idees -un món construït sobre principis purs i valors immutables-, la prosa de la vida és un viure en perspectives”.
I això vol dir, tal com apunta al fragment 2:
“Abandonar l’harmonia dels conceptes i de les normes, i obrir-se a una poètica de l’escolta i de les dissonàncies.
El més important d’una filosofia literària és el ressò que provoca”.
Gaudim, doncs, de l’escenari d’aquest estiu que avança per anar fent i refent peces del nostre mosaic particular i per anar pensant i repensant els elements que dibuixen la prosa de la nostra vida.