Sens dubte, l’impacte dels assassinats salvatges dels redactors de Charlie Hebdo I la resta de fets i esdeveniments que s’hi relacionen han marcat aquesta arrencada de 2015. No tinc, ni de bon tros, les claus per entendre aquests fets però sí que tinc ganes d’apuntar tres senzilles reflexions que s’inscriuen en plans molt diferents però que a mi m’ajuden a pensar sobre la complexitat de les coses.

En primer lloc, cal aturar-nos a pensar sobre les raons que poden moure a unes persones nascudes a França i que –pel que sembla- el seu coneixement de l’àrab era ben pobre a apuntar-se en un grup que, sota el pretext religiós, anima a matar i/o a matar-se per una idea, per la salvació de vés a saber què, per defensar una justícia que no saben com defensar de veritat. L’adhesió a opcions polítiques, causes religioses o a penyes seguidores d’un equip de futbol –pensem en la batalla entre seguidors de l’Atlético i el Deportivo- que porten a l’ús de la violència com a eina d’expressió de frustracions és un fet present que cal analitzar des d’una perspectiva sociològica i psicològica. I probablement caldria aturar-nos en la dimensió sociològica perquè aquesta ens pot donar claus per entendre perquè uns joves sense futur s’apunten a una suposada veritat absoluta que dóna sentit a la seva trista vida. La responsabilitat sobre la falta de perspectives de realització personal és, sens dubte, una de les raons que empeny moltes persones a buscar refugi o fugida en opcions que els regalen respostes fàcils. Compte, doncs, en totes aquelles opcions polítiques que han definit una França –una Europa- cada vegada més desigual.

Un segon aspecte que crida l’atenció és la configuració harmònica, quasi angelical, de la capçalera de la manifestació de París. Sembla lògic i raonable que tots els caps d’estat d’Europa i d’altres llocs –com Israel- vulguin condemnar l’atemptat en un acte cívic, pacífic, massiu i emotiu. Ara bé, més enllà de la responsabilitat de tots ells a l’hora de construir una Europa –i un món- cada vegada més injust, més desigual, caldria conèixer amb atenció quines connexions tenen els seus respectius països amb països que, des de la riquesa i l’opulència, fomenten els grups integristes islàmics. I també seria interessant saber de quin país eren les armes que els assassins van fer servir –o amb quines armes maten aquí o allà. I encara més,sorprèn que els governants israelians –que no tenen cap problema en donar les ordres per bombardejar escoles o hospitals palestins- defensin ara la pau. Raimon ja ens canta que de vegades la pau té gust de por.

I un tercer element que, per a mi, ja em perdonareu, em fa pensar molt en la gran hipocresia de molts dels nostres governants. Canvio l’angle de reflexió –i no voldria que s’entengués com una menysvaloració de la tragèdia que han patit a l’estat veí. Penso en les declaracions del president Espanyol tot afirmant que era molt important assistir a la manifestació perquè era una manera de defensar els valors de la llibertat. I jo que me n’alegro de veritat perquè, sincerament, després del despreci que ha expressat repetidament –ell com a president del govern i tot el seu partit- en relació amb les grans mobilitzacions en defensa de la llibertat nacional de Catalunya, tenia entès –potser mal entès- que això de les manifestacions no són una eina democràtica sinó que només responen a l’habilitat manipuladora d’uns quants o, senzillament, a pensaments i maneres de fer que s’inspiren en l’època nazi. I, en fi, us he de confessar que el diumenge al vespre, mentre escoltava les informacions sobre les grans mobilitzacions de París i arreu de França, em vaig sorprendre a mi mateix tot aplicant la lògica de l’argumentació del PP: Si a Catalunya participen a les manifestacions de l’11 de setembre un milió i mig de persones d’un total de set milions, a França van ser quasi quatre milions d’un total de més de cinquanta. Per tant, segons la lògica del PP, la immensa majoria de francesos –la majoria silenciosa que diumenge no va sortir als carrers- s’entén que està d’acord amb els atemptats o que són indiferents al fet. Sens dubte, és evident que alguna cosa no funciona en la reflexió i en la lògica del PP quan es tracta de plantejar de veritat expressions democràtiques.

En definitiva, un fet tan terrible com aquest ens obliga a pensar i repensar coses, opcions, raons, estratègies. Seria molt recomanable que els governants francesos i europeus  tinguessin el valor d’anar a l’arrel dels problemes i de no quedar-se en condemnes que sembla que només troben concreció política en la repressió i la violència –directa o estructural. Seria bo que la hipocresia deixés de ser l’expressió habitual de la presa de decisions i els nostres governants comencin a assumir responsabilitats i a abordar els problemes amb rigor. Sí, malauradament sóc molt conscient que aquest pas decisiu, aquest canvi en la manera de fer política, no el faran els qui encapçalaven la marxa parisenca de diumenge. Però hi ha cada dia més i més persones que necessitem aquest canvi amb urgència i sembla que ja hi ha opcions que estan disposades a assumir aquesta responsabilitat.