La variant de la N-340 ha estat, sense cap mena de dubte, un dels maldecap més important que han tingut el nostre terme durant els últims anys. Inicialment (i finalment també), per obra i gràcia del ministeri corresponent, es va fer passar el seu traçat per allà on els va venir en gana, sense respectar el terme ni fer cas a cap de les demandes dels llauradors, veïns, ni ajuntament, amb el consegüent desmembrament de moltes finques i  territori. Després, la crisi econòmica va fer arribar les retallades al seu pressupost cosa que va fer que aquesta quedés paralitzada durant un temps i, en la represa, alentida en la seua execució fins als nostres dies. Així, tot aquest desgavell d'obra mal planificada, a més, de retruc, va provocar tot un reguitzell de camins tallats que feren que els llauradors, de vegades no tingueren ni per on circular per a poder traure els seus productes de les finques.  Ara, ja proper el seu acabament abans de final d'any, si la cosa no es torça a última hora, va i troben les restes del que suposen deu ser un nou assentament ibèric. Potser, un altre maldecap? Esperem no ho siga. Tot el contrari.

Així, el descobriment ha provocat tal enrenou que ha fet que es mobilitzés tota la flor i nata dels investigadors a la partida del Mas de Fabra. Els arqueòlegs,  en una primera inspecció ja han qualificat la troballa d'excepcional, per la qual cosa es va considerar que s'havia de fer una excavació preventiva per la zona on discorria la part de la carretera afectada. En tot cas, a l'espera de la datació del jaciment de manera més acurada, i després de documentar i georeferenciar la troballa, cosa que permetrà ficar el jaciment en valor, les primeres impressions han determinat que s'està davant d'un tipus de jaciment diferent als que fins ara eren coneguts i que, segurament, donarà una visió diferent tan del període del assentament com de la gent que allí hi habitava.

Vist una mica en perspectiva, no estaria de més, tenint en compte que els més afectats han estat, des del primer moment, els llauradors del terme, que se'ls fes alguna mena de desgreuge o, almenys, es tinguera en compte el seu nom, a l'hora de nomenar el jaciment. És només una idea.

La Veu de Benicarló: Any XX, Número 1.000. A primers de juliol de 1995 arranca una idea que es torna paper el 18 d’agost. I ja han passat vint anys. La Veu de Benicarló va nàixer i continua essent un setmanari d’informació –i opinió— del seu poble, cent per cent en valencià com a senya d’identitat, i amb el compromís amb la ciutat, amb el que hi passa i amb la llengua en que ho fa. Al front, l’Associació Culturtal la Feram, juntament amb unes persones al darrere i al davant que, uns, han anat passant, i d’altres encara hi són. Amb el mateix ímpetu de fa vint anys.

Es diuen prompte. Però aquella publicació que nasqué en un format senzill ha anat virant cap a la modernitat. Tots l’hem vist crèixer. Del blanc i negre (1995) al color (2006), del paper a internet (2011 al site www-laveudebenicarlo.info), i a les xarxes (2009). Canvien els suports, però no la idea.

L’espèrit d’informar, de comunicar, de donar a conèixer què passa a Benicarló, i ser-hi crítics, roman, hi és present, però ni des de dalt ni des de baix, sinó a ras de realitat.

Com a primera directora d’aquesta publicació m’agradaria citar i agrair ací a tantes persones…., que no hi caben. I recordar tants fets, tantes portades, tants instants que em venen a la ment quan penso en el primer ‘fill’ d’agost de 1995. Hem anat poc a poc, sense pressa, però sense pausa ni treva amb la informació. Des del punt de vista periodístic, La Veu és un projecte –de vint anys, insisteixo— coral i plural, i pioner en la informació en valencià a les nostres comarques de Castelló. I inclou moltes veus, que de vegades canten a una, d’altres no. És la vida del dia a dia d’un mitjà que ha ampliat, a més, el seu camp d’acció a la comarca del Baix Maestrat.

La política, les infraestructures, el camp, la mar, la cultura, la gent, l’esport… tenen un lloc en el setmanari, que mil números després segueix puntual a la seua cita amb els quioscos i els seus lectors, ara també en versió digital.

Han canviat els temps, els governs municipals, la  societat, el poble s’ha transformat, i també les veus que ens ho conten. A sí, a qui m’hagués dit fa 20 anys que avui escriuria ací –és una responsabilitat i un honor—, me l’hagués cregut. A ulls tancats. La Veu és una realitat de present i de futur. Senyors lectors, gràcies.

CRISTINA GARCIA GRAU

Segurament allò del millor alcalde que ha tingut Benicarló, en referència a Marcelino Domingo, que va aparèixer escrit en alguna pancarta penjada pels veïns de la Costa Nord, allà pel 2009, per tot el que, suposadament, havia fet per la consolidació d'aquesta zona... ha passat a millor vida.

Descobrir que allò que defensaves, i creus que el teu consistori també ho havia fet, quan governaven els populars al capdavant dels quals hi era Domingo, en referència a que les partides Riu, Surrac i Aiguaoliva, sigueren urbanitzables, i ara descobreix que no ha estat així... és un cop molt dur. Enganyats és deuen sentir els veïns d'aquesta zona en veure el document de "Mesures per a la protecció i recuperació del tram de costa comprès entre el port de Benicarló i el límit amb el terme de Vinaròs", que tira per terra les seues aspiracions urbanitzadores.

Ara el document que surt a la llum pública fica en entredit el que tantes vegades havia avalat l'anterior govern municipal sobre l'augment de l'edificació de la zona, tot recordant que des de la Generalitat es pretén evitar la consolidació de noves edificacions i l'aglomeració de la zona, sobretot pel fet que aquesta pretensió xoca contra la preservació del terrenys de gran valor agrícola i pel risc de la regressió marina que pateix la zona.

De tota manera sembla curiós el fet que tot i ser responsables últims els populars benicarlandos del que es va enviar a Madrid en el seu moment, i dels acords que suposadament s'havien aconseguit a tres bandes que ara s'han diluït, la carrega del "mal" es fa recaure principalment sobre la figura de l'arquitecte municipal.

Veure'm si les pretensions dels veïns, que volen portar biòlegs marins i experts en dinàmica del litoral, són capaços d'aturar... aquesta realitat amagada.

Abans d’assistir a la meua primera classe a la Facultat de Comunicació, vaig batejar-me periodísticament a LA VEU DE BENICARLÓ. Recordo l’entusiasme de la presentació del projecte a la sala d’actes de La Caixa Rural i, sobretot, les reunions prèvies al primer exemplar, que va arribar als quioscos el 18 d’agost de 1995, ara fa 20 anys. Eren animades converses sobre quin model de mitjà de comunicació necessitava el nostre poble. Teníem més propostes que pàgines i això ens va obligar a allargar uns debats que, acompanyats de granissats i cafès, acostumaven a convertir-se en apassionades tertúlies sobre la nostra població.

Un dels trets diferencials de la publicació, la llengua, ni tan sols va ser debatut, ja que tots vam donar per fet des d’un primer moment que el mitjà de comunicació que ens agradaria consumir havia d’estar escrit en l’idioma que tots parlàvem a casa. Aquesta normalitat ha estat una de les senyes d’identitat d’un projecte gens artificial que mai ha estat vist com un negoci. L’únic objectiu econòmic era poder pagar la impremta del següent exemplar.

La publicació, això és cert, ha estat més llegida que comprada, però ha aconseguit fidelitzar un grup de benicarlandos que relacionen l’arribada del cap de setmana amb la lectura de la revista. La gent se sent de LA VEU i aquest sentiment de pertinença no té preu. El mitjà de comunicació s’ha fet un espai en un imaginari emocional en què també hi ha carxofes torrades o pals de polo amb premi.

Durant uns anys en què polítics de tots els colors no han estat a l’altura dels seus veïns, LA VEU ha servit per potenciar l’autoestima dels benicarlandos. Tot i ser crítica, la publicació ha volgut ser optimista i ha posat l’accent en la gent emprenedora. Tenim bons investigadors, escriptors, músics o esportistes locals, però massa sovint són més reconeguts a fora que a casa.

Nosaltres som de celebrar i mantenir un mitjà de comunicació a Benicarló durant 20 anys és una eternitat. Ens ha costat molt, però estem orgullosos de la feina feta. Tot i les dificultats, ens n’hem sortit. L’equip humà que ha fet possible aquest miracle comunicatiu, aquesta meravellosa anomalia, és increïble i encara no ha perdut l’entusiasme. A tres setmanes d’arribar a l’exemplar número 1.000, ens queden moltes coses per explicar. Ens ajudes?

Bé, ja tenim ací a tocar, a només un parell de setmanes, les nostres fetes patronals.  La Comissió de Festes ja ha fet un xicotet avançament del que enguany ens trobarem i sembla que la cosa anirà per retrobar una mica aquelles arrels de concerts  de grups coneguts de música més propera a la gent i que arrossega tant a gent jo ve... con no tan jove.

Així, Efecto Passillo, grup canari de música diversa , serà un dels atractius tot i que cal destacar, com no, el concert del grup d'aquestes terres, Pepet i Marieta, com diuen ells format per catalans del sud i valencians del nord, que s'ha aconseguit vinga a Benicarló i que serà, sens dubte, l'homenatge al recentment desaparegut, el benicarlando Paco Albiol, trompetista del grup. Recordant el seu lema,. "Avant, sempre avant", des d'ací encoratgem la gent perquè el faça seu i ompli el recinte del concert fins a la bandera. És el millor homenatge que li podrem dedicar.

Un altre dels fets destacables d'aquestes festes seran igualment els cinc dies, sí cinc, de bous al carrer, amb un tancament infantil i un altre amb bous cerrils. Certament als que els hi agraden els bous tenen les festes ben apanyades només anant a  aquests actes. De tota manera, el tancament de bous infantils segurament portarà comentaris enconats.

Per fi sembla que arriba una mica el seny pel que fa al control del consum de begudes espirituoses a la via pública, i la cosa, diuen els representants policials, estarà molt més controlada.  Per això, pel que fa als famosos botellons que s'organitzaven cada nit pel voltant del recinte de les penyes o dels pavellons, la policia diu que "es farà un esforç superior" per controlar-los i intentar evitar-los.  De la mateixa manera, diuen també, es limitarà l'accés als menors al recinte de les penyes de manera que els menors de 14 anys no hi podran entrar i, els que tenen entre 1a i 16 anys només ho faran si són d'alguna penya i tenen l'autorització d'un tutor.

En fi, boniques paraules, que desitgem es complisquen, però que, desgraciadament,vista l'experiència d'altres anys, han acabat caient pel seu propi pes.  Esperem que l'estrena del nou equip de govern, amb l'alcaldessa Miralles i el regidor de policia Bueno al capdavant, servisca de punt d'inflexió per aturar el desgavell alcohòlic en que molta gent jove havia convertit les festes. El civisme es feina de tots.

Diu el diccionari de l'IEC, en la seua cinquena entrada en referència al significat de la paraula "calaix": " 5 m. [LC] calaix de sastre a) Conjunt de coses diverses i desordenades". Doncs aquest podria ser un excel•lent sinònim per allò esgrimit pels partits ara en el govern per descriure quin és l'estat general del nostre ajuntament, principalment pel que faria a l'estat dels comptes municipals que han heretat.

Comencem per una taxa d'abocament d'aigües a la mar sense reciclar, per no tenir l'EDAR en funcionament, que ens reclama la Generalitat, que és qui hauria d'haver acabat de fer la mateixa de depuradora per la qual ara ens volen cobrar eixos diners, més de 500.000 euros. Continuem per els vora 200.000 euros de factures trobades sense consignació pressupostària pels calaixos. Els 1,3 milions d'euros en pagaments pendents. També 610.000 euros de la urbanització del secor 7, a més, com ja vam traure la setmana passada els més de 330.000 euros que demana l'empresa concessionària de la recollida de la brossa que corresponen a una revisió de preus exigida per aquesta empresa. Si a tot aquest llast li anem sumant el deute municipal acumulat durant els últims anys... aleshores ja hem begut oli. El números no quadren ni a mà!

...

+info La Veu en paper

Només han passat quinze dies des que Xaro Miralles és alcaldessa de Benicarló i ja té el primer bou a la plaça. I això  que ella mateixa, el primer dia de mandat, ho va advertir: l’estat en el que han deixat les platges els del PP és més que lamentable.

El que ha passat al Morrongo no té nom. És com si els populars, abans de fotre el camps, hagueren volgut dir: “ara voràs si riurem”. Perquè hom no sap si riure o plorar. Ja no parlem dels llocs de treball, que són molts, llançats a perdre (teníem Urquizu, el regidor estrella (més bé estrellat), que havia de crear tants i tants llocs de treball. La primera rialla?). Ni de la imatge turística que estem donant del nostre municipi (teníem Ortiz, la xaxi-lerendi regidora de Comerç i promotora del seu gran turisme del mundo-mundial. Dirém la segona rialla?). Ni de les molèsties a benicarlandos i visitants que amb tantes ganes van estos dies a la platja (rialles sense excepció de l’ex-alcalde Domingo, unes més, a costelles dels qui li ha pagat el seu sou al llarg d’estos anys). El pepé benicarlando se n'ha rigut  a la cara de tots els benicarlandos deixant-nos un estiu ple d’entrebancs a les nostres platges, i el que no són les platges. Segurament perquè ens recordem d’ells.

I és que han deixat Miralles sense marge de maniobra. El Morrongo empantanat amb unes obres ridícules que ha destrossat l'economia dels establiement d'aquella zona. La Mar Xica inaccessible malgrat els diners (encara no sabem quants), que s’han gastat allí. Ni diners per a netejar les platges han deixat al calaix. Vergonyós. Què han fet al llarg d’estos anys? Escalfar la cadira? Estem al principi d’una llarga llista d’errades que vorem desfilar per davant dels nostres nassos durant els propers mesos? Quin és l’estat real en que han deixat al nostre poble?

Que turística i comercialment no han fet absolutament res de res... no és una evidència, és una realitat palmària, com la que estan patint els xiringuitos de la platja... que enguany poden palmar! Com per no recordar que l'exregidora popular de l'àrea se'n va anar a obrir el negoci al poble del costat. Allò que diríem predicar amb l'exemple.  Però, i de la resta?

Com be deien a uns coneguts dibuixos animats de la tele: “no se vayan todavía, aún hay más”. Riallers que són?