Les dades són les dades, i en eixe aspecte són ben clares. Diuen que l'índex d'atur a al nostra població ha baixat. La taxa de desocupats està al voltant de l'11 % i això, sens dubte és una bona dada... tot i que amb matisos. Òbviament baixar la taxa d'atur a la nostra població, i a qualsevol, ha de ser una prioritat pels nostres governants, ara bé, aconseguida aquesta "rebaixa", ja seria hora que el llocs de treball començaren a tenir os i ànima atés que la majoria són precaris i de molt baixa qualitat. I això no ho diem nosaltres, també ho fiquen damunt la taula les dades existents.

A més, hi ha un col·lectiu de desocupats amb els quals la crisi s'està acarnissant sense aturador, deixant-los de banda en el mercat de treball. Estem parlant de les persones de més de 45 anys. Sí, eixos que acumulen experiència, que no són tan fàcilment mal·leables i que, damunt, en la majoria de casos, tenen família sota la seua tutela. La da ens sembla esgarrifosa, vora el 50% dels aturats ho són de més dels 45 anys que hem comentat i les polítiques per a pal·liar la desocupació, des de fa molt de temps, els han deixat de banda.

Està clar que alguna cosa s'ha fet, ocupació amb sous baixos i de baixa qualitat, i molts autònoms, però ara ja tocaria canviar el xip i que les polítiques d'ocupació començaren a anar pel treball de qualitat, millor remunerat, i fent-se ressò d'aquest col·lectiu que està patint encara més la crisi. I no diguem si, a més, eres dóna.

El treball no ha de considerar-se com una mercaderia i quan més aviat ens adonem que al d'ara li falta el valor afegit de la qualitat, més competitius serem. Esperem que els polítics comencen a raonar... tot i que ens sembla difícil. De tota, per algun lloc s'ha de començar.

Esta clar que tota ajuda és poca per a poder lluitar contra la plaga que representa el mosquit tigre. Per aquesta raó i com a continuació de les accions engegades en anys anteriors, ens pareix mol bé que des de la regidoria de Medi Ambient de l'ajuntament i amb els suport d'Apnal-Ecologistes en Acció s'aposte per mesures el més naturals possibles per a controlar la proliferació d'aquest mosquit. Està clar que això no lleva l'aplicació de més mesures de control, plaguicides, tenint en compte que aquesta zona, entre el Delta de l'Ebre, el Prat de Peníscola i el de Torreblanca, és un bon cau per aquesta espècie de mosquit.

Igualment, i tal com explica el regidor Ximo Bueno, també cal la conscienciació de la gent tant pel fet de no molestar aquestes aus, ni tocar els seus nius, com mirar d'aplicar mesures tan senzilles com no deixar aigua estancada que ajude a preservar les seues larves, de manera que aquesta au continue venint i nidificant al nostre territori.

Esperem que les vora la cinquantena de caixes nidificants que ha instal·lat l'ajuntament per diversos llocs i carres de la ciutat conseguisquen el seu propisit inicial que ´wesd la nidificació d'aquestes aus i, de retruc, que els vora 55kg per au i any, que menja el falciot, siga suficient per, entre tots fer més difícil, com havíem comentat, la proliferació d'aquest mosquit tigre.

Tambors de guerra com a  banda sonora. Fent més soroll del que a la resta de mortals ens agradaria. No s’entén, és totalment inadmissible que, un quart de segle després, les vanitats personals vulguen estar per damunt d’una festa que es va fer per donar-li publicitat a un dels productes que més els costa de treballar als nostres llauradors: la carxofa amb DO de Benicarló. I és només això el que ens ha de preocupar.  Queda fora de tota lògica els comentaris d’alguns restauradors, que han signat en nom de tots una nota que mai es tindria que haver fet pública. Per ridícula, per incoherent i per lamentable (ens ha costat buscar qualificatius que no ofengueren ningú).

La festa, senyors, s’ha polititzat des del primer dia que un polític va presidir un sopar de gala, va tallar la cinta de la demostració gastronòmica o es va ficar la brusa per acompanyar al consell regulador en la torrà popular. Per exemple. Politics han passat de tots els colors i gustos per esta festa i sempre han estat ben rebuts. Fins i tot, mira tu, li hem donat la Carxofa d’Or a Carlos Fabra, en el seu temps gloriós, quan presidia la Diputació de Castelló i era l’amo del cortijo (sense segones). I no es va immolar ningú. Ni l’oposició va piular (amb honroses excepcions).

Enguany, ja veiem, resulta que un cuiner  i un polític s’han convertit en el blanc de les critiques. El primer per acceptar l’invitació del consistori. El seu pecat, ser el primer Estrella Michelin que ha tingut Benicarló. Resino, mai ningú no és profeta a la seua terra. Els del poble del costat (del nord), ja li han oferit asil polític, a ell i a la nostra alcaldessa. Vergonyós. El segon, el polític, perquè va contestar les preguntes d’uns ¿atrevits? reporters que fan un programa a l’emissora municipal. Un panorama vergonyós.

Mentre, la carxofa fa camí. Es veu que li va el palo, perquè enguany els llauradors han fet una de les millors collites que es recorden. Prop de tres euros se’ls ha arribat a pagar el quilo, un preu que s’apropa a la dignificació de l’ofici de llaurador. Felicitats. Tot el mèrit és vostre. Feu un producte que ens fa sentir-nos orgullosos de ser benicarlandos. Quan arriba l’hivern, se’ns ompli la boca de dir que els nostres camps estan plens de carxofes de qualitat. I eixe esforç, senyors, no es mereix estos comportaments de pati d’escola. Ja està be. Caminem cap al 25 aniversari amb la cara ben alta i rentem els draps bruts dins de casa. La bugada ha de sortir ben neta al carrer quan celebrem el quart de segle. La festa ha de donar una passa endavant i hem d’anar tots junts de la mà. Tots.

Val a dir que el temporal de mar que hem tingut este passat cap de setmana ha estat, sens dubte, un temporal de primera divisió. No ha esta una llevantada a l'estil clàssic, amb molta pluja, tot el contrari, no massa pluja però amb un vent de Gregal que empenyia la mar fent unes ones considerables i amb una força imponent que trencaven, i trencava la costa, espectacularment. A les xarxes socials hem pogut veure tota mena d'imatges de la contundència de la mar embravida i el seus efectes sobre el litoral. Una gregalada en tota regla.

I açò ens porta a on volíem arribar: la força de la Natura envers el control que l'home creu que té d'ella. Com hem dit abans, el temporal ha esta dur, però este mateix fet és el que acaba ficant en evidència algunes de les actuacions humanes. Actuacions humanes que, tot i no voler qualificar-les de negligents, i que el seu propòsit inicial era el contrari, han acabat convertint-se en un autèntic desastre. Esta clar que contra esta força de la Natura les platges poc, o no res, poden aguantar, ara bé, desficacis urbanístics, demostrats, des del de la Ratlla del Terme inundada, i en van..., fins al nyap que s'ha demostrat que era l'obra d'actuació en la costa nord, indiquen ben a les clares que no s'havia mesurat correctament l'impacte natural en elles. I ací, suposadament, si que s'havien mesurat, o almenys devia haver estat així, tots estos impactes. Doncs sembla que no!

Sempre hem d'entropessar amb la mateixa pedra? Una actuació ben feta, ben mesurada i amb cura amb l'entorn, tot i que inicialment ens puga semblar més cara, segurament, al final, acaba convertint-se en la millor opció... sempre. I a les proves ens remetem. Fins ara les actuacions urbanístiques que s'han emprés en estos dos punts, per ficar-los d'exemples, han resultat estèrils i un forat sense fons on s'han abocat milers d'euros... que cada any toca renovar. I el problema no és perdre eixos milers d'euros, que també, el problema és que els nostres governants continuen atacant els mateixos problemes amb les mateixes i nefastes actuacions i idees caduques que ens han portat aquestes nefastes conseqüències.

Al final, per desgràcia, no hi ha responsabilitat ni credibilitat.

Comencem amb un escut que es canvia per fer complir la normativa vigent en esta matèria. Un allau de queixes dels veïns, a favor i en contra. Però, com sempre, fan més soroll els que estan en contra (de tot).

Amb arguments tan flagrants, com que “no m’agrada”, “és molt lleig” o “ens ho volen llevar tot”. Pocs, a bon segur, s’han llegit o han entès les raons i els arguments. Que les coses i les formes no han estat les més adients, doncs segurament també.  Sense anar més a lluny, a Peniscola l’escut va ser canviat fa quasi deu anys, amb un ajuntament del PP, i ningú va dir res. Però és clar. A la veïna població tenen cronista oficial... no "apaga focs" de les xarxes socials. Així si que es pot defensar les coses amb arguments i en el lloc que cal. A La Veu d’aquesta setmana exposen els fets, donem els arguments, i expliquem les coses, amb tot el rigor històric que podrem. I després, que cadascú jutge. Només donant tots els arguments, serà possible formar una ciutadania lliure.

 

Com aquesta setmana la notícia de portada és tan bona, ens podem permetre una mica d'humor i traure-li punta a l'assumpte: Raúl Resino, millor xef d'Espanya.

En els últims temps, Benicarló està adquirint fama de paradís gastronòmic, la qual cosa ens ve de meravella perquè pel que fa a turisme no ens mengem ni un torró. No obstant, cal subratllar que les últimes fites culinàries, encara que gestades a Benicarló, són obra de forasters, dit açò amb tot l'afecte del món: Resino és madrileny, Maribel Masterchef és aragonesa i l'alcaldessa Xaro Miralles, que aquesta passada setmana va triomfar en els fogons del Setrill, és també d'un altre poble. Com a vertader amo dels fogons benicarlandos recordarem a Jaime Mundo i les seues famoses remenades de paelles. En fi, tota una amalgama de cuiners adoptius amb el paraigua benicarlanado com a fons.

I mentre la gastronomia benicarlanda d'alta volada aconsegueix l'Olimp, els ciutadans del carrer hem hagut de patir un estiu sense els gelats de Pepito, una cosa que mai oblidarem ni perdonarem per molt que passen els segles.

En definitiva,  una alegria gran, de tenir un restaurant d'aquesta categoria al nostre poble. No és l'únic lloc on es menja de meravella, per descomptat, doncs ací triomfa des del més senzill entrepà... fins al plat més elaborat. A açò cal sumar-li les joves promeses que s'estan formant en el Centre de Formació Professional i l'èxit que tenen totes les activitats culturals que sumen a l'enriquiment de l'ànima, la satisfacció de l'estómac. I és que les dos van de la mà.

Acabem advertint les autoritats que, amb l'excés culinari i l'arribada de l'estiu, el passeig del colesterol s'està posant de gent com la Gran Via madrilenya. Benicarló: ciutat del bon menjar... i del xandall!

Deixant de banda aquesta nota divertida, l'enhorabona més efusiva a Raúl Resino pel seu premi i per aconseguir, amb el seu treball, ficar Benicarló en el mapa gastronòmic estatal actual. Gràcies.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1032