Per Joan Heras.

Des de fa unes setmanes el catalangite fa tremolar els fonaments ja força precaris de la democràcia espanyola del règim del 78. Aquesta democràcia tan apassionadament defensada pels que ara justifiquen l’espionatge a persones per les seves idees polítiques ja ens ha acostumat a entendre que és normal que s’empresoni a persones per defensar que es pugui fer un referèndum o per escriure unes cançons i que la policia apallissi sense contemplacions a gent de totes les edats que fan cua per posar una papereta a una urna. I ara es constata que gràcies a un programa israelià -per cert, un estat que també mostra la seva meravellosa democràcia quan la policia apallissa la comitiva fúnebre d’una periodista que la pròpia policia israeliana ha assassinat per evitar que es mostrin banderes palestines- els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol ha espiat els telèfons -de polítics com el mateix president de la Generalitat de Catalunya, periodistes i advocats- perquè no comparteixen la idea sagrada de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola.

La ministra de defensa, Margarita Robles, va dir en seu parlamentària, tot fent un acte de sinceritat política i de reconeixement explícit de la seva responsabilitat en tot plegat, que: “Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució? Quan algú declara la independència? Quan algú talla els carrers i fa desordres públics ?Quan algú té relacions ham dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?”

Davant d’aquestes declaracions, qualsevol persona que ens considerem demòcrates -independentment de si ens considerem independentistes o no- ens esgarrifem. Les paraules són ben clares: és legítim atacar certes diferències polítiques fent servir mètodes antidemocràtics. I reforça el seu plantejament polític de caràcter clarament autoritari amb una criminalització de les protestes als carrers. El govern de Pedro Sánchez -les paraules de la seva ministra no fan res més que confirmar-ho una vegada més- segueix aplicant al cas de l‘independentisme català -que perceben com l’autèntica amenaça a l’estabilitat del seu règim i com un inacceptable qüestionament de la veritat indiscutible, intocable i sagrada de la unitat d’Espanya, amb la seva monarquia com a màxima institució- el que s’ha anomenat la “plantilla basca”, fonamentada en el “tot és ETA” de l’excels jutge Garzón i dels ministres dels governs de Felipe González.

Però allò que resulta més esgarrifós d’aquest cas -certament, un entre tants- és la justificació que per a l’estat tot val per defensar certes idees. Aquest plantejament, exposat de manera tan obscena en les paraules de la ministra i aplaudit per les forces polítiques del nacionalisme espanyol i de tota la corrua d’opinadors unionistes, enforteix una manera totalitària d’entendre les relacions polítiques que afecten l’essència de la vida democràtica i no només un tema o aspecte concret. Aquests fets , al meu entendre, són molt greus perquè debiliten brutalment la democràcia perquè justifiquen que l’estat pot deixar de contemplar drets fonamentals si es tracta d’opositors polítics. En tota societat democràtica hi a divergències, tensions i conflictes -si no fos així ja no seria una democràcia, és clar-però allò determinant és que aquestes tensions i conflictes, la diversitat de posicionaments, s’expressin als carrers, als parlaments i en tots els debats que calgui però sempre respectant drets fonamentals. Quan es viola la intimitat, s’espia als adversaris des del propi estat, s’està legitimant que aquests mètodes que esquerden la democràcia són correctes. I des d’aquesta perspectiva, l’actuació de l’estat espanyol i tot el que evidencia les declaracions de la ministra de defensa s’emmarca amb aquells que volen imposar, des de la seva participació en el joc electoral, les seves idees totalitàries. Podem posar-nos les mans al cap quan el PP justifica l’extrema dreta de VOX quan pacta programes i governs. Però la política ultranacionalista i legitimadora de les vulneracions de drets fonamentals que practica el govern actual -algú en diu el més progressista de la història- no esdevé el millor aliat de l’extrema dreta perquè comparteixen idees i sobretot mètodes que, en definitiva, posen les bases perquè es despleguin amb comoditat preceptes i actuacions que fonamenten el pensament totalitari?

I, finalment, sobre la referència a Ucraïna que va fer la ministra, m’agradaria preguntar-li si està ben segura que algunes de les armes que maten soldats i població civil ucraïnesa són de fabricació espanyola. Sabem que les armes espanyoles han matat i segueixen matant milers de persones al Iemen. Potser també la mort a Ucraïna té marca de fabricació espanyola, senyora ministra?. O potser és que per a la ministra patriota la vida al Iemen té menys valor. No ho sé i m’esgarrifa pensar la possible resposta que la ministra Robles pugui donar.

 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1333 | 20 DE MAIG DE 2022