Una il•lusió anomenada Esquerra. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquesta candidatura perquè em picava la curiositat de què em trobaria i perquè crec, es mereixen un vot de confiança en aquest entorn polític apagat i arrapat.
I la sorpresa va ser agradable. Agradable en tots els sentits. Agradable perquè hi havia més gent de la que pensava que aniria a un acte d’Esquerra, estigmatitzada per la resta de partits. Agradable perquè és respirava un ambient optimista sense escarafalls. Agradable perquè es respirava il•lusió. Però sobretot agradable per la convicció amb què transmetien les seues paraules.
Mentre hi era allí assegut, escoltant primer les curtes paraules del jove candidat benicarlando, Barberà, anava girant enrera la meua vista quan, no fa massa anys, vaig sentir el mateix d’un altre partit, jove, amb empenta, amb il•lusió i amb la creença de les seues pròpies paraules. I ara ho tornava a veure, amb senzillesa... però arribant a la gent. Amb l’entusiasme de qui comença però amb la soltesa de qui té una preparació sòlida.
I si sorpresa em va causar el candidat benicarlando no menys va ser la que em va causar el candidat a la Generalitat que l’acompanyava. Il•lusió amb majúscules. Sí, tal com sona. Només havia tingut aquesta sensació altra vegada escoltant un altre candidat a la Generalitat, d’aquell antic partit... fa d’això ja quasi una dècada. En un país mancat d’il•lusió, aquesta és com l’aigua en el desert: el seu bé més preuat.
Fet el símil, algú pot tindre la gosadia de plantejar que el fet que entrés saba nova al nostre municipi no canviaria excessivament les coses tenint en compte la majoria absoluta popular. Possiblement, tinga raó quant a la divisió que aquest nova entrada puga crear però no quant al que pot aportar una força política que entraria amb renovada il•lusió. I és que este argument, utilitzat ara pels qui han perdut la credibilitat, ja el van fer servir anteriorment altres de la mateixa manera quan van veure, ací al poble, com anaven perdent el seu electorat davant una força emergent que basava el seu argumentari precisament en eixa il•lusió i credibilitat.
Perquè la il•lusió i la credibilitat, igual que es pot guanyar es pot perdre si no la treballes adientment. I no és patrimoni exclusiu de ningú. Tots creuen poder generar-la però no tots són capaços d’aconseguir-ho. Sobretot, en un país on l’esport nacional és cavalcar-se el cavall guanyador fins deixar-lo... completament exhaust. Com en un desert, sense una gota d’aigua.
I és que, no ens enganyem, unes gotes d’aigua atrapades en el nostre desert particular poden ser la diferència entre la possibilitat d’un canvi, perquè incita el moviment de supervivència per recuperar-la, o quedar-se estancats submisos de qui en fa mercaderia de corrupció.
Aquella excel•lent novel•la de Frank Herbert, Dune, on relata les dificultats del poble Fremen (homes lliures), nascut per a la supervivència en el desert, podria servir per encunyar un nou terme, Ecologia Política, per definir aquest afany de superació davant un ambient tan hostil, com un desert, en què s’ha convertit el nostres país.
Replegant el testimoni del que podria representar allò que abans hem anomenat com Ecologia Política, només puc que deixar caure, en senyal de dolor, per allò perdut, la meua llàgrima i escopir sobre la taula en senyal de respecte cap el nouvingut (analogia naib (governant) del poble Fremen).
Tot i que aquest deu ser el nostre sinó no puc per menys que preferir una força emergent amb il•lusió que no tenir-ne... esperant que algun dia totes es troben en el camí.