Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972) és, sens dubte, una de les veus poètiques essencials de la poesia catalana de la segona meitat del s. XX,. Els seus tres breus, condensats, esplèndids,imprescindibles i punyents reculls de poemes que va anar publicant durant els anys 60 s’apleguen en el volum les dones i els dies, un títol que ja és per ell mateix una clara i precisa declaració poètica. La poesia de Ferrater, com tota la poesia que té el do de crear una veu personal,busca en el pou de la pròpia experiència quotidiana o en el record d’allò viscut els fets, les emocions, les sensacions, les imatges o les paraules que alimenten l’estructura sorprenent i bellíssima d’un poema, és a dir, d’una obra d’art que ho és precisament perquè sap commoure a la persona que s’hi apropa –ja sigui per primera vegada o, encara millor, quan el retroba en relectures. En aquest sentit, les dones i els dies –el desig, l’amor, el pas del temps- esdevenen els dos vectors fonamentals que articulen tota l’arquitectura d’una poesia que ens fa sentir els batecs de la vida en el tacte potser imprecís d’uns dits desitjats quan se’ns allunen escales endins d’un metro que fa tremolar les entranyes de la ciutat, en el record d’allò que ens fuig adolescència enllà i que parla de nosaltres, en els dies de la guerra i en la descoberta de Baudelaire, en els cabells d’aquesta dona que ara voldries resseguir suaument però que només serà potser un vers que podràs escriure, en la llum que entra per les escletxes de la persiana i que fa que la dona estimada tingui encara la pell mig del sol i mig de la lluna, en la ferotge joventut duna Helena que torna de Cadaqués a Barcelona per fer els seus exàmens, en la certesa que la poesia –per exemple la de Josep Carner- pren una vida i una força diferent quan la llegim per una dona o per una altra.
Els dies, el temps, són efectivament un tema essencial de la poesia de Ferrater: la importància del moment –d’això que estem vivint ara, per lleu i imprecís que sigui, com el tacte suau d’uns dits que es perden, és experiència potent de vida- i el record clar d’allò que hem viscut –ja sigui en l’adolescència o fa uns instants- fixa les tessel•les que configuren el mosaic d’allò que som. Però el temps, el pas inexorable del temps, fa créixer al lector la comprensió i l’emoció que ens regala la poesia de Ferrater. Tinc la sensació que aquesta poesia demana al lector una complicitat de certes experiències que només el pas dels anys ens aporta. Per dir-ho d’una manera una mica agosarada, la profunditat d’una poesia condensada en uns poemes força breus esdevenen veritables tresors quan els llegim des d’una certa maduresa existencial. El valor de l’instant –viscut recentment o llunyà en el temps- ens arrossega des de l’anècdota –el fet, el moment, el paisatge- cap a una dimensió més profunda de sensacions que van dibuixant una manera d’entendre i de donar sentit a la vida. Allò aparentment petit,insignificant, quotidià, gens esclatant, ens empeny cap a un univers que batega amb força, cap a unes ganes de viure el desig o el record amb intensitat. En definitiva, com diu en un dels seus poemes, la joventut no ha entès –i per això sovint és massa orgullosa- que el pas del temps ens aboca en reconèixer-nos en l’acceptació i no en la tria –de les circumstàncies, dels amors, de les tendreses.
Aquí us presento una petita mostra d’aquesta poesia. La resta, ja ho hem dit, la trobareu a Les dones i els dies.
DITS
Lleugera, s’iniciava
la pluja d’una nit,.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te’m perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça de record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l’ombra del toc
dels teus dits, quan te’m perdies.
POSSEÏT
Sóc més lluny que estimar-te.
Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’exites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
Si puc
Alguna cosa ha entrat
Dins algun vers que sé
Que podré escriure, i no
Sé quan, ni com, ni què
S’avindrà a dir. Si puc
Te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
O l’escata de sol
Que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
Tindré del tot present
El que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. quan surti,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?