Deuria ser un divendres d’hivern a la vesprada. Un xiquet benicarlando jugava, solitari, a la pista del casal, quan va xutar la pilota massa fort. L'esfèric va colpejar contra el primer graó d'unes escales interminables... com un divendres d’hivern a la vesprada. El menut va córrer fins allí, llavors tot era urgent, com si algú li esperara per a reprendre el seu fantàstic partit. Quan estava prop de caçar la presa rodona, les mans obertes, va sentir veus a l'altre costat d'una porta. Amb curiositat, va recolzar l'orella contra la xapa. Ara ja no era un davanter del Barça: ara era un espia, James Bond, que no és poc.

Què deien les veus, però?: -"Aquesta vegada els ha picat, crec que hem incomodat a algú"; -"Haurien de ser menys hipòcrites, tanta defensa de la llengua... però ajudes, cap ni una."; -"Som com el Tómbola, que ningú admet seguir-nos però després..."; -"Crec que més aviat som com els documentals de la 2"... Els adults i les seues converses redundants, va pensar l'espia, avorrit. Però de sobte, algú va dir alguna cosa molt greu i tots van callar. Es va fer un silenci curt, però contundent. Van discutir una estona sobre els diners i de quantes revistes es venien en el quiosc, (s'enten que aquesta colla publicava una revista)...

...

+info La Veu en paper