Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), ha estat molts anys professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. És autor de nombrosos estudis sobre literatura, sobretot de l’obra d’Estellés. Ha traduït al català diversos autors com ara Barbara Kingsolver, Anne Sexton, E.E. Cummings i E.A. Poe. Es va donar a conèixer com a poeta l’any 1976 amb el llibre Adveniment de l’odi, des d’aleshores ha bastit una important i consistent obra literària. L’any 2013 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot amb La casa buida. Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut aquesta entrevista.
En el poema “El que la pluja ens deixa”, ens sembla entendre que la poesia és allò essencial que ens queda de les experiències vitals. És així?
Com tu dius, la poesia és allò que queda de les nostres experiències vitals més immediates, tant individuals com col•lectives, i és també allò més bàsic en nosaltres mateixos i en les nostres circumstàncies, en el lloc on vivim i on ens sentim arrelats, en tot allò que d'alguna manera ens afaiçona, la llengua i la cançó o la llengua feta cançó. Pense que es pot veure que hi ha implícita una fidelitat al país, i a la llengua sobretot; una constant que reapareix en alguns dels meus llibres, en Adveniment de l'odi, per exemple, o en Solatge de manera molt evident: alguns dels seus versos es repeteixen o ressonen en aquest poema.
En el poema “Arbres”, hi ha la pregunta: “on la bellesa d'aquest món?”, després de dir que som com arbres atrapats en una terra esquiva. La funció del poeta és crear aquesta bellesa absent?
...
+info La Veu en paper
