La Veu de Benicarló: Any XX, Número 1.000. A primers de juliol de 1995 arranca una idea que es torna paper el 18 d’agost. I ja han passat vint anys. La Veu de Benicarló va nàixer i continua essent un setmanari d’informació –i opinió— del seu poble, cent per cent en valencià com a senya d’identitat, i amb el compromís amb la ciutat, amb el que hi passa i amb la llengua en que ho fa. Al front, l’Associació Culturtal la Feram, juntament amb unes persones al darrere i al davant que, uns, han anat passant, i d’altres encara hi són. Amb el mateix ímpetu de fa vint anys.

Es diuen prompte. Però aquella publicació que nasqué en un format senzill ha anat virant cap a la modernitat. Tots l’hem vist crèixer. Del blanc i negre (1995) al color (2006), del paper a internet (2011 al site www-laveudebenicarlo.info), i a les xarxes (2009). Canvien els suports, però no la idea.

L’espèrit d’informar, de comunicar, de donar a conèixer què passa a Benicarló, i ser-hi crítics, roman, hi és present, però ni des de dalt ni des de baix, sinó a ras de realitat.

Com a primera directora d’aquesta publicació m’agradaria citar i agrair ací a tantes persones…., que no hi caben. I recordar tants fets, tantes portades, tants instants que em venen a la ment quan penso en el primer ‘fill’ d’agost de 1995. Hem anat poc a poc, sense pressa, però sense pausa ni treva amb la informació. Des del punt de vista periodístic, La Veu és un projecte –de vint anys, insisteixo— coral i plural, i pioner en la informació en valencià a les nostres comarques de Castelló. I inclou moltes veus, que de vegades canten a una, d’altres no. És la vida del dia a dia d’un mitjà que ha ampliat, a més, el seu camp d’acció a la comarca del Baix Maestrat.

La política, les infraestructures, el camp, la mar, la cultura, la gent, l’esport… tenen un lloc en el setmanari, que mil números després segueix puntual a la seua cita amb els quioscos i els seus lectors, ara també en versió digital.

Han canviat els temps, els governs municipals, la  societat, el poble s’ha transformat, i també les veus que ens ho conten. A sí, a qui m’hagués dit fa 20 anys que avui escriuria ací –és una responsabilitat i un honor—, me l’hagués cregut. A ulls tancats. La Veu és una realitat de present i de futur. Senyors lectors, gràcies.

CRISTINA GARCIA GRAU