CARTA A RAFA SÁNCHEZ

Apreciat amic,

Dissabte passat vaig tindre el goig d’assistir a la darrera representació del cicle de teatre de primavera (no sé si es diu així, però tu ja m’entens). Quina passada. Un espectacle literalment de «capital», no de capital de calbot com ara Castelló, sinó d’un nivell propi de València o Barcelona per exemple. Feia dies, anys, que no veia sortir el personal de l’Auditori «Pedro Mercader» amb un entusiasme tan gran i unànime. Felicitar-te, per tant, per la part que et toca, que estic segur que deu ser molta tirant a moltíssima, per la programació de què hem pogut gaudir.

No sé com funcioneu per a planificar aquestes actuacions. M’imagino que tu, el hombre, propones i Dios, el o la regidora del ram i el moment, dispone. No deu ser tan fàcil, segur que hi ha estira i arronses pels pressupostos, les dates, la publicitat i, si m’encanto, fins i tot pel missatge amb més o menys contingut «polític» de les obres. N’has vist de tots els colors: blaus, rojos, carabassa i fins i tot un de groc. Bregar amb gent «amater» ha de resultar complicat perquè tinc una mica la sensació que deuen anar a la defensiva en moltes ocasions, pendents del seu programa electoral o de les directrius que van marcant els respectius partits. Ostic, t’imagines que el proper regidor amb qui te les hages de vore siga de Vox?, ja et veig buscant companyies mesetàries que representen obres de don Jacinto Benavente i els germans Álvarez Quintero.

Sé que la teua tasca a l’Ajuntament no se centra en exclusiva en el món del teatre i que ets el pal de paller d’exposicions, conferències, nits en vetla, invents cinèfils diversos o setmanes de la ciència. Però em penso, vaja, no cal ser cap Xèrloc Holms, que tu on millor et mous és precisament en l’entorn del món de la representació damunt d’un escenari. He anat a vore Los Sánchez menys vegades de les que hauria, ho sé, i em dol, però soc un benicarlando castís, d’aquells que per sortir de casa l’han d’arrossegar i li han de dir abans què faran perquè ell no es pren mai la molèstia de saber què passe al seu poble. Un actoràs, Rafa!

Per les xarxes socials he seguit com aquests darrers mesos t’has implicat en la direcció de l’obra «We will never be the champions» (o així) amb un elenc que fa uns anys, no tants, ningú haguera pensat que podrien sortir a un encerat i passar-s’ho i fer-ho passar bé. Aquestes coses, ho sabem tots, no es paguen amb diners. Me’n vaig fer farts de riure amb els vídeos promocionals de l’obra. I tu, i els actors i les seues famílies.

Desitjo que des de la casa gran sàpiguen valorar el teu treball i siguen conscients que si algun dia te’n vas els resultarà molt difícil trobar-ne un altre amb la teua capacitat de treball, els teus coneixements i la teua vocació.

Enhorabona, així, en general!

PS. M’entendreix quan et veig passejant agarrat del bracet de ta mare; se’t veu feliç i transmeteu una sensació de pau i vida que poques estampes de carrer donen. 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1336 | 10 DE JUNY DE 2022