Han passat maig, juny, juliol i agost i de setembre s’endevina ja la segona quinzena. I jo sense haver vist encara què té el Benicarló. Confesso que no m’havia passat mai. No he vist ni un amistós en tot l’estiu. A festes només vam jugar un partit (vam perdre injustament contra el San Jorge per 0 a 1) i no sé quin romanç tenia amb la família. Ara, per tant, tinc mono. No mono de futbol, no, que de gent pegant-li puntades de peu a una pilota se’n veu a totes hores a la tele i, fins i tot, m’han dit que també se’n veu molta al camp de futbol del CD Benicarló. Perquè aquell és el camp del Benicarló. El que deia, jo el que tinc ganes és de vore el meu CDB, el meu CDB i no ningú més.

+ info La Veu en paper