Dilluns passat, estava jo parlant amb un amic quan va passar pel costat Emili, un gran aficionat del Benicarló amb el qual vaig compartir algunes temporades el goig de ser directiu del nostre estimat club. Emili sòl anar a tots els partits. Fins i tot de vegades agafa la bicicleta i se’n va a algun poble veí per tat de gaudir –o patir- d’aquest esport. Com anava dient, Emili ens va passar pel costat i, sense aturar-se, va dir “líders!”. Aquell amic no sabia de què anava la cosa, però jo el vaig entendre de seguida i no va caldre cap tipus d’aclariment ni explicació. Efectivament, el Benicarló va guanyar dissabte passat al camp del Sant Mateu per zero a un. Un jugador del Càlig m’havia dit dies abans que els nostres ho tindrien difícil, perquè els de la capital del Maestrat havien fet un bon equip, fins i tot amb gent vinguda d’altres comarques on l’oferta de jugadors es veu superada àmpliament per la demanda. Però dissabte per la nit, en mirar el correu electrònic vaig vore que el meu amic Vicent Ferrer m’havia escrit al feisbuck que els nostres havien guanyat. Per cert, que el missatge venia acompanyat per una foto magnífica que espero que siga la que acompanye aquestes línies. Després ja em vaig anar assabentant d’algunes coses més. Hi ha una frase tòpica al món del futbol que pretén associar el mal estat del terreny de joc amb un sembrat de patateres, posant aquest darrer com el pitjor escenari que es poden trobar els jugadors per a desenvolupar la seua feina. El patatar és el súmmum dels despropòsits, el pitjor del pitjor, la idea central de tot allò que se’ns representa quan sentim “terreny de joc absolutament impracticable”
+ info La veu en paper
